Preformisme

Teoria embriològica que sostenia que els òrgans de tot organisme ja estan preformats en l'òvul o en l'espermatozoide. La primera formulació d'aquesta concepció es deu a Malpighi, que afirmava que el desenvolupament de l'organisme no era més que el seu autodespliegue a partir del germen on estava ja preformado. L'origen d'aquesta concepció es troba en els primers descobriments de Leeuwenhoeck i altres microscopistes que a la fi del segle XVII van descobrir espermatozous en el líquid seminal. Alguns, fins i tot, van creure veure homúnculos, és a dir, éssers humans en miniatura, en els espermatozoides del semen humà. Segons això, tots els trets físics i espirituals dels futurs humans estarien ja continguts en les cèl·lules sexuals, i l'herència biològica equivaldria al desenvolupament dels homúnculos. De fet, es pensava que, al seu torn, dins d'aquests diminuts homúnculos hi hauria altres homúnculos encara més petits i així, successivament. Leibniz va acceptar el preformisme i va concloure que «les ànimes que algun dia seran ànimes humanes estaven ja presents en el semen dels seus avantpassats, fins a Adam». Aquesta tesi suposaria que la matèria és infinitament divisible, ja que, al cap d'unes poques generacions, els homúnculos continguts dins d'altres homúnculos haurien de ser inferiors als àtoms. El preformisme es va dividir en dos corrents: la dels homunculista o animalistes i les dels ovistes (el futur ser estaria preformat en els òvuls). En el cas dels ovistes, la generació sencera de la humanitat estaria continguda en els òvuls d'Eva.

De fet, la concepció preformista és una conseqüència de la creença segons la qual el present conté el germen del futur, com el passat conté la llavor del present. En la història de la ciència, el preformisme va caure quan els embriòlegs, des de Wolff en 1759 fins a von Baer en 1827, van mostrar que ni les cèl·lules sexuals ni els embrions en les seves primeres fases s'assemblen a adults en miniatura. Per això, més que el preformisme, la teoria triomfant va ser l'epigènesi, defensada, inicialment, ja al segle XVII, per William Harvey, tesi que també va defensar Kant, per exemple, en la Crítica del judici, § 81.

Les polèmiques entre preformacionistes i defensors de l'epigènesi es van traslladar al terreny de l'estudi de la morfogènesi i es van veure, novament, avivades amb la proclamació de la llei biogenètica formulada per Haeckel.