Mort

 (del llatí mors, mortis, cessació de la vida)

Fenomen biològic natural que implica la fi irreversible de les funcions vitals. Precisament perquè la mort es defineix negativament com a final de la vida, pressuposa una prèvia concepció d'aquesta. Per aquest motiu, fins i tot un problema aparentment tècnic, com el de determinar com i quan succeeix la mort, involucra una sèrie de pressupostos filosòfics i comporta conseqüències ètiques. L'estudi del fenomen de la mort, doncs, no pot restringir-se al mer estudi biològic o tècnic, per això s'ha enfocat des de diferents perspectives. a) La primera d'elles pren en consideració que la noció conscient de la mort és específicament humana i va unida al sentit general de la vida; b) des d'una perspectiva religiosa s'ha tractat el tema relacionant-ho amb nocions com les de resurreció, vida eterna i, en general, amb una suposada existència no material posterior a la mort; c) des d'un punt de vista eminetement tècnic, però relacionat amb plantejaments propis de la bioètica i, finalment, d) des de la perspectiva específicament ètica.

La noció de mort com específicament humana

Encara que la mort és un esdeveniment que afecta necessàriament a tot ésser viu, la noció de la mort és específicament humana, en tant que només l'home té consciència plena de la seva inexorabilidad i es planteja (des de perspectives religioses) la possibilitat d'una hipotètica «vida» després de la mort. No obstant això, des de l'antropologia cultural s'ha assenyalat que per a molts pobles primitius la noció de «mort natural» és estranya, raó per la qual atribueixen la defunció dels éssers humans a la influència d'un enemic o d'un esperit maligne. Al seu torn, això origina: ritus per donar satisfacció al mort del propi grup social; actes de venjança contra l'enemic que ha causat la mort, i, finalment, l'ús de mitjans adivinatorios per determinar les causes de la defunció. Però, des de l'antropologia filosòfica, molts filòsofs han considerat la mort com una categoria del viscut que, encara que mai és plenament present com a mort-pròpia, apareix com a negació de la vida i engendra angoixa i temor. Per aquest motiu, com es mostra ja en les restes paleoantropològics, des dels inicis mateixos del procés de hominització, l'espècie humana hagi elaborat complexes creences i mites religiosos relatius a la mort, acompanyats de ritus funeraris, destinats tant a assegurar el descans dels difunts, com a evitar la seva tornada entre el món dels vius (fantasmes). A més, en tant que l'home és plenament conscient de la inevitabilitat de la mort, i aquesta és el pol oposat i necessari a la vida, es considera que la mort forma part del sentit general d'existència humana, i apareix com el seu horitzó inevitable. Per això, alguns filòsofs com Plató (veure text ), Ciceró, Montaigne o Schopenhauer (veure text ), consideren la filosofia com una preparació per a la mort o, almenys, com una meditació de la mort. També des del punt de vista de la consideració de la mort en connexió amb el sentit de la vida, Goethe la considerava com una conseqüència directa de la procreació.

Des de les posicions existencialistes s'ha posat èmfasi en l'absurd de la vida que ha d'acabar necessàriament amb la mort. Això està a la base de l'angoixa existencial, que s'accentua en considerar que la mort no només és un fet, sinó un procés: des que naixem estem condemnats a mort. En aquest sentit, el tema de la mort (l'home és un «ésser per a la mort», deia Heidegger, que considerava la mort com el fonament constitutiu de l'existència en la seva finitud) ha alimentat les preocupacions dels filòsofs d'aquest corrent. Per Heidegger, que estudia la noció de la mort en connexió amb les de projecte, dasein i temporalitat, la mort és una possibilitat de ser que ha de prendre sobre si en cada cas el «ser aquí» mateix (veure text ), i el dasein «no té una fi en arribar al com pura i simplement cessa, sinó que existeix finitament. [...]L'advenir propi que temporacía primàriament la temporalitat que constitueix el sentit del «precursor estat de resolt», es desembussa amb això ell mateix com a finit, i la temptació de passar per alt la finitud de l'advenir propi i original i amb ella de la temporalitat, o de tenir-la a priori per impossible, sorgeix del constant posar-se per davant la comprensió vulgar del temps» (veure text).

D'altra banda, i des de la perspectiva existencialista, Sartre proclama el caràcter absurd tant de la mort com del suïcidi (veure text ). Però mentre Heidegger fa coincidir mort i finitud, i aquella és la que ens fa veure aquesta, Sartre, partint també de l'anàlisi de la noció de projecte, conclou, contra Heidegger, que la mort no és la meva possibilitat pròpia, sinó un fet contingent que pertany a la facticidad, i ha de separar-se mort i finitud (veure cita).

Aquest corrent de pensament ha destacat la impossibilitat de «viure» la pròpia mort, tema sobre el qual també s'havien destacat les opinions dels epicuris («quan la mort és, nosaltres no som: quan nosaltres som, la mort no és» -veure text d'Epicur ), de Kant -que en la seva Antropologia assenyalava també amb plena claredat la impossibilitat de concebre la pròpia mort (veure text ), l'opinió de Freud i la de Wittgenstein («la mort no és un esdeveniment de la vida, no es viu la mort»).

Per la seva banda, la psicoanàlisi considera que, a més de la pulsió de vida (Eros), la pulsió de mort (Thanatos) -que es manifesta pel caràcter repetitiu dels instints- és un element bàsic de l'estructura de la psique humana, i el conflicte entre aquests dos principis és un element constitutiu de la civilització (veure text).

La mort en la perspectiva religiosa

La impossibilitat de «viure» la pròpia mort, i fins i tot de pensar-la -doncs quan ho intentem podem imaginar el nostre cos mort, però, quan ho imaginem, vam seguir pensant i, per tant, nostre jo segueix sent el punt de referència- està a la base de la creença en el dualisme psico-físic i a la base de les creences religioses que afirmen la immortalitat de l'ànima. Aquestes creences, basades en el dualisme psico-físic, adopten històricament diverses formes. En primer lloc, apareixen les creences basades en la concepció d'una «caiguda» o pecat original. Segons aquestes doctrines, que exemplifiquen el cristianisme i l'orfisme (desenvolupat pels pitagòrics i que inspira a Plató), la mort ha d'entendre's com l'alliberament de l'ànima de la presó corporal. En canvi, la doctrina aristotèlica que concep l'ànima com forma de l'home, que la seva matèria és el cos (veure hilemorfisme), implica que l'ànima no pot subsistir independentment del cos i, per tant, no pot ser immortal (veure text).(Aquesta va ser també la concepció defensada pels averroístas). Tomàs d'Aquino interpreta la teoria aristotèlica des del cristianisme No obstant això, ja que el cristianisme sosté la immortalitat de l'ànima, però aquesta, en tant que forma del cos, no pot subsistir independentment, es veurà obligat no només a afirmar la resurrecció de l'ànima, sinó també la de la carn.

Les doctrines dualistes i religioses, més que assumir la mort com a negació radical de la vida, allò que fan és negar-la, convertint-la en merament corporal i declarant-la solament un «trànsit» cap a una altra forma de vida. És a dir, en lloc de tractar de la mort tracten de teorizar la resurrecció. Al seu torn, la resurrecció també ha estat entesa històricament de diverses maneres. Així, algunes creences sostenen les reencarnacions successives, la transmigració de les ànimes o metempsicosi. Generalment, aquestes creences són solidàries d'una concepció cíclica del temps. Altres doctrines, en canvi, vinculades a una concepció lineal del temps, com la cristiana, per exemple, sostenen una única resurrecció.

En canvi, des de la perspectiva d'un monisme psico-físic, la noció de la mort és concebuda de manera molt diferent. Així, des del punt de vista de Hegel (que sosté un monisme psico-físic de tipus idealista), la mort és la negació de la no adequació entre l'universal i el singular (entre espècie i individu, per exemple), de manera que el singular es dissol en l'universal (veure text ), assemblant-se en això a posicions de tipus panteísta que també consideren la mort com la dissolució del singular (l'individu) en la totalitat, i conceben la vida humana com a moment en el continu batec del cosmos. D'altra banda, des de posicions monistes materialistes, la mort és concebuda com a desorganització, és a dir, com a disgregació de l'organisme, de manera que es nega tota immortalitat. Tal és, per exemple, la posició defensada per Feuerbach, qui rebutja tota immortalitat personal.

La perspectiva tècnic-biològica

Des del punt de vista biològic l'estudi de la mort suposa, almenys, dos problemes: el de la determinació de les causes del procés de l'envelliment i dels processos que causen la mort, i el de la determinació del moment exacte de la mort. Mentre el primer és un problema estrictament tècnic, el segon comporta l'assumpció prèvia d'alguns pressupostos no estrictament biològics. Ciñéndonos a aquest segon problema, i pel que es refereix a l'home, s'han donat diversos criteris: s'ha considerat la fi de la respiració (mort com a últim alè), el cessament de l'activitat cardíaca i, més recentment, la fi de l'activitat cerebral, que determina l'anomenada mort clínica o mort cerebral. La concepció de la mort com a «últim alè» és probablement la més antiga, i es vincula amb la noció de ànima com pneuma. Ja Anaxímenes, que considerava a l'aire com el arkhé, tendia a entendre l'ànima com a principi vital, i ha de recordar-se el parentiu de significat entre els termes ànima i aire. També en el Gènesi bíblic es diu que Déu va atorgar la vida a l'home mitjançant un buf.

Per la seva banda, la més actual consideració de la mort com a fi de l'activitat cerebral part del supòsit filosòfic de considerar que és l'activitat cerebral, i especialment la del còrtex, la que determina la característica específicament humana, raó per la qual, en la seva absència, encara que no hagi cessat l'activitat cardiorespiratòria, s'està en presència d'una vida no humana.

La mort des de la perspectiva ètica

La concepció de la mort com a mort clínica permet considerar la lícita utilització dels òrgans de la persona clínicament morta per realitzar trasplantaments. No obstant això, no hi ha un acord unànime sobre aquesta qüestió, ja que, com s'ha vist, aquesta tesi parteix de pressupostos filosòfics que poden ser posats en dubte, raó per la qual segueix sent un dels temes centrals de debat de la bioètica. Però, juntament amb aquesta qüestió, el tema ètic fonamental que planteja la mort és el del dret a una «bona mort», és a dir, el problema de la licitud o no i, si escau, dels límits de l'eutanàsia.

Veure cos i ànima, vida, metempsicosi.