Pneuma

(del grec πνεῦμα, pneuma, buf)

Terme que ha entrat a formar part de la terminologia filosòfica i teològica especialment a partir dels estoics, per als quals designa un principi actiu immanent al món que penetra en la matèria (ὕλη, hylé) i actua sobre ella dotant-la de moviment. En aquest sentit es va traduir pel terme llatí spiritus, que ha originat el castellà esperit.

Des dels estoics la parella matèria-esperit apareix desgajada i separada, perquè són els primers que els conceben com a elements òntics plenament diferenciats. No obstant això, per a ells, tant el πνεῠμα (pneuma) com la ὕλη (hylé, matèria) són concebuts com cossos, de manera que el pneuma és corporal, encara que no sigui material. Aquesta concepció es basa en el pansomatisme, que defensa que tots els ens són cossos, encara que ha de distingir-se entre cos i matèria, termes que van acabar identificant-se durant el segle XVII, especialment, a partir de Descartes. En qualsevol cas, la noció de matèria dels estoics tampoc és idèntica a la sustentada per Aristòtil, per a qui la hylé (ὕλη) és qualificació. Per a Zenó de Cítion i la tradició estoica, la hylé és merament l'inert etern i neutre, vivificada i animada pel pneuma. Aquest és lleuger i mòbil, mentre que la matèria és pesada i inerta, però el pneuma penetra i es barreja totalment amb la matèria. Els estoics també ho conceben com a foc (πῠρ) i com logos (λόγος) que dóna les raons seminals o logos spermatikos. També l'ànima (ψυχἠ, psykhé) humana és pneuma, en tant que participa del pneuma universal o ànima del món (μεγάληψυχὶἠ, megále psykhé). L'ànima humana en el seu conjunt està regida pel logos que, en la mesura en què participa del logos general o pneuma, pot sobreviure després de la mort, encara que no es tracta d'una immortalitat individual. D'altra banda, en un món etern, totes les raons seminals es recombinen de nou en un procés cíclic després de la conflagració universal o ἐϰπύροσις (ecpírosi), en una espècie d'etern retorn.

En la primitiva teologia cristiana, especialment entre els pares grecs, el terme pneuma designava l'Esperit Sant. En la concepció trinitaria es defensa que Déu és una única ousía (οὺσία) amb tres hipòstasis (ὑπόστασις) diferents: la primera és el Pare, la segona o Logos (Λόγος) és el Fill, mentre que la tercera és el pneuma (πνεῠμα) o Esperit Sant que és el buf diví. Aquest mateix terme també es va utilitzar per a traduir la paraula hebrea rûach.

Durant el Renaixement els defensors de les concepcions màgiques i ocultistes, com Agripa, Paracels o Giordano Bruno, van seguir emprant aquest terme per a designar el mitjà o instrument pel qual la divinitat exerceix la seva acció sobre el món.