Ritu

Cerimònia que es repeteix de la mateixa forma seguint unes normes rígides. Generalment, els ritus són de naturalesa màgica o religiosa i s'encaminen –segons els seus creients– a la consecució de finalitats de tipus sobrenatural, que no seria possible obtenir mitjançant tècniques racionals. Durkheim definia el ritu com a «pràctica relativa a coses sagrades». Les normes rituals provenen sempre de la tradició, en l'origen de la qual sol haver-hi un mite. Normalment són conservats i transmesos per la mateixa societat (bé sigui per tradició oral, o per textos sagrats) o per castes sacerdotals. El ritual determina minuciosament la seva realització: temps, lloc, persones, actuacions, paraules, gestos, objectes, etc. Per extensió, es diu també ritu o ritual al conjunt de normes rígidament pautades que se segueixen en qualsevol activitat., encara que no sigui de caràcter sagrat. En aquest cas, encara que els ritus profans no tinguin caràcter transcendent, comporten també un cert clima de serietat i circumspecció.

En funció de les diverses interpretacions dels mites, de la religió i de la màgia per diversos autors, com ara Tylor, Frazer, Durkheim, Eliade o Freud, per exemple, s'han efectuat diverses interpretacions i classificacions dels ritus. Anthony Wallace (Religion: An Anthropological View, Random House, Nova York, 1966) els classifica, en funció de la seva associació amb nivells concrets de desenvolupament infraestructural i estructural, de la següent manera:

1. Cultes i ritus individualistes. Aquests ritus (com els que es donen, per exemple, entre els esquimals) no pressuposen cap persona especialitzada en la seva execució però, encara que són realitzats per tots i cadascun dels membres d'aquestes societats, no per això són lliures, sinó que segueixen també unes pautes rígidament establertes.

2. Cultes i ritus xamanistes. Són realitzats pels xamans, individus que, en determinades ocasions, oficien els ritus.

3. Cultes i ritus comunitaris, que són cerimònies grupals. Poden dividir-se al seu torn en:

3.1. Ritus de solidaritat, destinats a intensificar i reafirmar la solidaritat del grup, com certs ritus totèmics, o com certs ritus d'intensificació en moments importants per a la vida de la comunitat, com la sembra, la recol·lecció, o en una sequera, una epidèmia, etc.;

3.2. Ritus de fertilitat, destinats a promoure la reproducció;

3.3. Ritus de pas o de transició, que són cerimònies comunitàries que marquen el trànsit d'un individu d'un estatus institucionalitzat a un altre, i que es donen en certs moments significatius de la vida de l'individu, com el naixement, la pubertat, el matrimoni i la mort.

4. Cultes i ritus eclesiàstics, que suposen l'aparició i professionalització» de castes o grups sacerdotals i temples dedicats al culte.

Cada nivell superior inclou els inferiors. (Per exemple, els ritus comunitaris pressuposen els ritus de tipus chamanista i els ritus individualistes).

En general, segons la seva forma, poden ser de purificació (separació del sagrat i el profà per a evitar el contagi), màgics (mitjançant els quals intenta apropiar-se el sagrat), o de consagració (pels quals s'intenta acostar el sagrat a un model transcendent).

Especial rellevància ha tingut la interpretació de I. Durkheim sobre els ritus. Partint del fet que totes les societats tenen les seves creences, símbols i rituals sagrats, que marquen les diferències amb els esdeveniments ordinaris o profans, els ritus són, segons Durkheim, els que justament distingeixen el sagrat i el profà, i tracten de fer penetrar el sagrat en el profà. Per a aquest autor, el sagrat representa una certa forma de control que exerceix la societat i la cultura sobre la consciència de cadascun dels seus membres, de manera que el temor i la reverència al sagrat expressa, de forma simbòlica, la dependència de l'individu respecte de la societat. En el límit, la mateixa idea de Déu és, segons Durkheim, una forma de culte a la societat, ja que el sagrat no és més que la mateixa societat hipostasiada.