Angoixa

 (del llatí, angustus, estret)

PSICOL. Sentiment paralitzador de la vida psíquica racional i conscient, diferent del temor i la por a alguna cosa real i concreta, procedent d'una sensació difusa d'inseguretat davant persones, coses o situacions que es perceben com a amenaçadores davant res en concret. Rep també el nom d'«ansietat» (veg. citació). Per a alguns filòsofs i psicòlegs, l'angoixa és sempre, d'alguna manera, temor a la mort. L'angoixa permanent és causa freqüent de malalties psicosomàtiques. Tant l'angoixa com l'ansietat provenen de causes internes, que obeeixen principalment a maneres distorsionades de veure les coses, que s'identifiquen com a fantasies destructores, i a la manera com es jutja a si mateix l'individu. Es distingeix entre l'ansietat/angoixa com a estat transitori de la persona i l'ansietat/angoixa com a tret de la personalitat. La psicoanàlisi interpreta aquesta última com un símptoma que posa de manifest l'existència d'una neurosi.

La psicoanàlisi de Freud diferencia entre angoixa realista i angoixa neuròtica. En una primera versió Freud defensa que l'angoixa realista és un estat d'atenció sensorial que alerta i prepara per a la fugida davant d'un perill exterior, però a diferència de la por no es refereix clarament a un objecte. L' angoixa neuròtica pel seu costat, és una modificació de la libido quan ha actuat la repressió sobre un desig inconscient, que passa (en una tensió entre el Jo i l'Això, o entre el principi de realitat i el principi del plaer) a la consciència en forma d'angoixa. A diferència de l' angoixa realista en l'angoixa neuròtica el perill no és extern sinó intern.

Posteriorment Freud (en Inhibició símptoma i angoixa) inverteix bona part d'aquest punt de vista i defensa que és l'angoixa la que crea la repressió i no a la inversa, com havia defensat fins llavors: és solament el Jo el que és generador de l'angoixa quan aplica el principi de realitat per sobre del principi del plaer, i defensa que l'angoixa mateixa segueix el patró del desenvolupament de les fases infantils i fàl·lica (en ambdós cassos l'angoixa va relacionada amb la pèrdua de l'objecte), lligada aquesta darrera amb l'angoixa de castració. També insisteix, modificant un altra cop el seu primer punt de vista, en la necessitat d'un perill extern, que ara identifica amb el perill de la castració.

HIST. L'existencialisme ha utilitzat el terme per a expressar amb ell la condició fonamental de l'home, que es caracteritza, en general, com a absència total de sentit i, en particular, com a temor o «vertigen davant la llibertat» (Kierkegaard), o com la «nàusea» que produeix el contrasentit, o el no-res, de l'existència (Sartre), o percepció de la pròpia existència inautèntica i de no ser més que un «ésser-per a-la-mort» (Heidegger). De fet Heidegger manifesta que l’angoixa es presenta en el Dasein ja que és fonamentalment projecció cap al futur que palesarà en l’ésser una tensió tràgica que l’impulsa al no-res de la mort. Aquest ésser per a a la mort manifesta la importància del temps, perquè la mort és el referent de l'existència. Per això el que Heidegger en diu l'existència autèntica és aquella que assumeix la inevitabilitat de la mort i la seva arribada. La mort, en aquest sentit, és fonament de la vida i per això l'existent ha d'acceptar la temporalitat i la finitud. En això rau l'angoixa que,a diferència de la por, no suposa una amenaça concreta.