Antropologia cultural

Branca de l'antropologia que estudia les característiques del comportament après en les societats humanes, és a dir, ciència de la cultura humana. En general, és la ciència que estudia l'origen, desenvolupament, estructura, característiques i variacions de la cultura humana tant de les societats del passat com de les del present. L'etnografia, l'etnologia, l'arqueologia, la lingüística i l'antropologia física són les disciplines sobre les quals es funda l'antropologia cultural.

Les notícies proporcionades pels exploradors, els colonitzadors i els missioners van ser generant una vasta literatura de descripcions de comportaments i trets culturals que van quallar en les primeres col·leccions etnogràfiques. Aquest primer material està en l'origen de l'antropologia cultural, que es constitueix com a ciència durant el segle XIX, i en el context de l'acceptació de les teories evolucionistes, encara que en els seus inicis aquesta ciència estava fortament marcada per una concepció etnocèntrica, ja que la tendència dominant era la de considerar les «altres» cultures com sengles etapes menys desenvolupades de la cultura europea occidental. El corrent de l'evolucionisme cultural, que va ser la primera de les tendències a imposar-se en aquesta ciència naixent, estava influïda tant per l'evolucionisme de Darwin com per la idea de progrés cultural. L'antropòleg anglès Sir Edward B. Tylor (La cultura primitiva, 1865), i l'americà Lewis H. Morgan (La societat antiga, 1877), són els autors més destacats d'aquesta línia d'investigació. Tylor va introduir el terme «cultura» en l'antropologia i va donar d'ell una definició clàssica. Per part seva, l'obra de Morgan va influir directament en les concepcions marxistes, especialment en F. Engels (L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat). Un altre autor evolucionista, Sir James G. Frazer (La branca daurada) va influir molt en les concepcions de Freud. Des de la perspectiva de l'evolucionisme es considerava la història del gènere humà com una història única, fins i tot en l'aspecte cultural, idea sota la qual subjeia el supòsit (etnocèntric) d'una única línia d'evolució que va des dels altres fins a nosaltres, de manera que també es consideraven els suposats estadis evolutius com d'altres passos cap a la realització de la societat civilitzada.

Els descobriments no confirmaven aquestes hipòtesis i els antropòlegs posteriors van abandonar els supòsits del primer evolucionisme cultural, evitant pronunciar-se sobre concepcions generals de la cultura, raó per la qual es van centrar en estudis concrets. Fruit d'aquesta reacció va ser l'aparició de l'historicisme cultural i del difusionisme. Amb Franz Boas, als Estats Units, l'antropologia cultural deixa de considerar-se com un estudi general de tota cultura, per a passar a ser un estudi descriptiu i comparatiu dels trets culturals de pobles determinats, considerant la cultura com un procés particular per l'estudi del qual ha de practicar-se el treball de camp i una metodologia naturalista i inductivista. Al mateix temps, i sota la influència de l'escola americana de Franz Boas, es van desenvolupar els corrents psicologistes de la cultura encapçalades per Margaret Mead, Ruth Benedict i Ralph Linton. Aquesta escola considera que la cultura específica d'una societat és la causa essencial de l'estructura de la personalitat dels seus membres. En aquest context va sorgir la tesi del relativisme cultural, que va abandonar tota pretensió de pensar la cultura per a estudiar les cultures.

No obstant això, l'investigador polonès Bronislaw Malinowski (Teoria científica de la cultura i altres assajos) va reaccionar, amb el seu funcionalisme, contra una consideració fragmentària de la cultura. Les tesis funcionalistes posen l'èmfasi en la necessitat d'interpretar tot tret cultural dins d'una totalitat funcional integrada. Un altre representant del funcionalisme va ser l'antropòleg anglès Alfred Reginald Radcliffe-Brown, però va centrar els seus estudis més en la societat que en la cultura, la qual cosa va marcar l'orientació general de l'antropologia britànica.

Durant els anys vint i trenta es va desenvolupar l'anomenada «escola sociològica» francesa, el precursor de la qual va ser É. Durkheim, integrada per Marcel Mauss, P. Rivet i Lucien Lévy-Bruhl. L'estructuralisme en l'antropologia cultural es deu, fonamentalment, al també investigador francès Claude Lévi-Strauss, i es basa en la producció de models culturals sustentats en els mètodes de la lingüística i de la lògica formal, per a establir principis relatius al comportament social. Aquests elements s'organitzen tenint en compte les seves propietats i les seves interrelacions amb altres elements integrants d'una cultura, de manera que la reconstrucció de les pautes de la cultura a partir del «model» ha de manifestar les funcions d'aquestes pautes. L'estructuralisme estudia sobretot les uniformitats psicològiques subjacents a les aparentment diferents cultures, uniformitats que tenen el seu origen en l'estructura mateixa del cervell humà i en l'estructura dels processos de pensament inconscient. Per això, l'estructuralisme, més que estudiar i explicar les diversitats culturals, explica les semblances entre cultures, ja que per a l'estructuralisme totes les cultures, per aparentment diferents que siguin, són una reproducció d'aquestes estructures originades en el cervell humà (d'entre les quals destaca, per exemple, l'estructura de l'oposició dicotòmica, ja que la ment humana tendeix a dicotomizar, és a dir, a pensar en parells d'oposats que se sintetitzen en un tercer element).

Una altra tendència és la del neoevolucionisme cultural, representat per Leslie A. White i per Julian Steward. És un corrent fortament influït pel marxisme, que considera que el conjunt de la societat humana evoluciona cap a formes cada vegada més complexes d'estructura social, i que l'estudi de l'antropologia ha d'enfocar-se des d'aquesta perspectiva. Els neoevolucionistes han reexaminat les aportacions dels evolucionistes culturals del s. XIX, als quals han reivindicat, encara que sense caure en les seves ingenuïtats ni en les seves concepcions etnocentristes. Especialment remarcable és el punt de vista de L. White, segons el qual la direcció fonamental de l'evolució cultural està determinada en gran part per les quantitats d'energia disponibles (veg. text). El materialisme cultural és una reelaboració del neoevolucionisme que, encara que s'aparta de les concepcions més marcadament marxistes, segueix considerant que l'antropologia cultural ha de basar-se en l'estudi dels condicionants materials que sorgeixen en les necessitats de produir aliments, refugis, màquines i, en general, de tots aquells condicionants materials de la cultura. Entre els seus representants més destacats es troba Marvin Harris. D'altra banda, també la sociobiologia ha fet les seves aportacions a l'antropologia cultural.

Bibliografia

Vegeu antropologia filosòfica, antropologia física, antropologia, antropologia social, etnologia, transculturació.