Kant: la mort pròpia
De Wikisofia
El morir no pot experimentar-ho cap ésser humà en si mateix (doncs per a fer una experiència és necessària la vida), sinó només percebre-ho en els altres. Si és dolorós, no pot jutjar-se per la ranera o les convulsions del moribund; més aviat sembla ser això una mera reacció mecànica de la força vital v per ventura una dolça sensació de gradual deslliurar-se de tot dolor. --El temor a la mort, natural a tots els homes, fins i tot als més desgraciats o al més savi, no és, doncs, una paüra de morir, sinó, com diu Montaigne justament, de la idea d'estar mort, que el candidat a la mort creu tindrà encara després d'ella, figurant-se el cadàver, malgrat que aquest ja no és ell, com ell mateix ficat en el tenebrós sepulcre o en qualsevol altre lloc anàleg. --Aquesta il·lusió és irreprimible, perquè radica en la naturalesa del pensar, que és un parlar a si mateix v de si mateix. El pensament: no sóc, no pot existir; doncs si no sóc, tampoc puc ser conscient que no sóc. Puc, certament, dir que no estic sa i pensar altres predicats semblants negant-los de mi mateix (com succeeix en tots els verba); però parlant en primera persona, negar el subjecte mateix, amb la qual cosa aquest s'aniquila a si mateix, és una contradicció.
| Antropología en sentido pragmático (Alianza, Madrid 1991, p.70. Versión de José Gaos). |
Original en castellà
El morir no puede experimentarlo ningún ser humano en sí mismo (pues para hacer una experiencia es necesaria la vida), sino sólo percibirlo en los demás. Si es doloroso, no puede juzgarse por el estertor o las convulsiones del moribundo; más bien parece ser esto una mera reacción mecánica de la fuerza vital v acaso una dulce sensación de paulatino librarse de todo dolor. --El temor a la muerte, natural a todos los hombres, incluso a los más desgraciados o al más sabio, no es, pues, un pavor de morir, sino, como dice Montaigne justamente, de la idea de estar muerto, que el candidato a la muerte cree tendrá aún después de ella, figurándose el cadáver, a pesar de que éste ya no es él, como él mismo metido en el tenebroso sepulcro o en cualquier otro sitio análogo. --Esta ilusión es irreprimible, pues radica en la naturaleza del pensar, que es un hablar a sí mismo v de sí mismo. El pensamiento: no soy, no puede existir; pues si no soy, tampoco puedo ser consciente de que no soy. Puedo, ciertamente, decir que no estoy sano y pensar otros predicados semejantes negándolos de mí mismo (comosucede en todos los verba); pero hablando en primera persona, negar el sujeto mismo, con lo que éste se aniquila a sí mismo, es una contradicción.