Platonisme



Plató

Aquest terme pot designar almenys tres coses diferents:

1) el conjunt del pensament de Plató;

2) els desenvolupaments posteriors de la filosofia que es van inspirar en aquest autor;

3) una especial concepció dels ens matemàtics anomenada platonisme matemàtic i basada en la teoria de les idees platònica.

En general, aquest terme s'utilitza en el segon sentit i es refereix, doncs, als desenvolupaments posteriors del pensamioento de Plató i a la vasta influència exercida per aquest autor al llarg de la història.

En els seus orígens, el nucli teòric sobre el qual es va desenvolupar el platonisme entès en el segon sentit esmentat anteriorment es basa, en general, en l'acceptació de totes o algunes de les tesis següents:

a) L'existència de les idees, enteses com a entitats ontològiques separades de la realitat sensible, que són pròpiament l'objecte del coneixement.

b) La transcendència d'aquestes idees, que està a la base de la cosmologia platònica que les considera com les causes de l'esdevenir sensible.

c) El coneixement com anamnesi o reminiscència, possibilitat per la preexistència d'una ànima immortal, i la consideració de la dialèctica com el mètode del coneixement veritable.

d) La concepció de la filosofia com a recerca de la felicitat que coincideix amb el coneixement de les idees, la qual cosa, al seu torn, és el fonament de la justícia i de l'Estat just.

Aquestes tesis coincideixen bàsicament amb el discurs explícit de Plató en alguns dels seus diàlegs, però no és clar que coincideixin amb l'autèntic pensament de Plató, que requereix una labor d'interpretació que no sempre és fàcil. Ja que històricament el llegat del pensament platònic es va basar en els desenvolupaments de la filosofia practicada pels seus continuadors, és indissociable de les barreges amb altres corrents de pensament, de manera que cap distingeix entre el pensament de Plató i el platonisme.

A la mort de Plató, l'Acadèmia (que va subsistir fins a la seva destrucció, l'any 529, per ordre de l'emperador Justinià) va passar a ser dirigida primer per Espeusip (que va ser escolarca entre els anys 348-339 aC) i després per Xenòcrates. Aquests autors van donar una orientació fortament matemàtica al pensament de Plató: van substituir definitivament la idea de Bé per la idea de l'U, i van identificar les idees platòniques amb els nombres matemàtics. Aquesta és l'orientació que va prevaler en l'Acadèmia antiga. En l'Acadèmia Nova, Arcesilau (316-242 aC) i Carnèades (214-128 aC) reprenen una orientació més socràtica i adopten un cert escepticisme per a combatre als estoics. Alguns autors com Antíoc d'Ascaló (130-68 aC) i Posidoni d'Apamea (135-50 aC) inicien un intent de conciliar la filosofia de Plató amb la d'Aristòtil. Posteriorment, es va desenvolupar l'anomenat platonisme mitjà, el màxim representant del qual va ser Plutarc.

Però, a partir de Plotí, en el S. III, es desenvolupa un nou i important moviment: el neoplatonisme, destinat a exercir una gran influència (que ja havia estat preparat per autors dispars, com Numeni d'Apamea o Ammoni Saccas). De fet, el platonisme posterior ja no pot dissociar-se d'aquest nou corrent que, encara que es diu seguidora de Plató, introdueix aspectes molt diferents i fins i tot distants del pensament pròpiament platònic, especialment de caràcter religiós. Al seu torn, en un context en el qual les idees religioses han cobrat especial importància, el llegat de la filosofia de Plató solament podia desenvolupar-se a través de la interpretació neoplatònica o a través d'una interpretació fortament religiosa de la seva filosofia. Aquest és el cas, per exemple, de Filó d'Alexandria (mort cap a l'any 40), que fa una reinterpretació del judaisme sobre la base de la filosofia de Plató, i considera la teoria de les idees com una manifestació del logos diví, model a partir del qual Déu crea el món. La influència de Filó serà molt gran en els posteriors desenvolupaments de la filosofia jueva, però també, juntament amb l'obra dels neoplatònics, en el cristianisme.

Entre els anomenats pares de l'Església, alguns, com Climent d'Alexandria (150-211) i Orígenes (185-254), consideren la filosofia grega en general, i la de Plató en particular, com una preparació als Evangelis. Uns altres, com Tertul·lià, arriben a pensar que, en realitat, tota la filosofia anterior no és més que una còpia o un robatori de les sagrades escriptures (tesis que es coneix com a teoria del llatrocini). Amb sant Agustí, la influència del neoplatonisme (especialment per la influència de Plotí i Porfiri) adquireix grans proporcions en el cristianisme, donant lloc al platonisme agustinià, que incidirà directament en la tradició posterior, influint especialment en autors com Escot Erígena, sant Anselm i l'escola de Chartres. És notable també la influència que va exercir l'anomenat Pseudo Dionís l'Areopagita, un autor neoplatònic, les obres del qual, en ser considerat durant molts segles com un deixeble de sant Pau, van exercir una immensa influència en el pensament cristià.

Durant el segle IV, algunes obres, com les de Macrobi (El comentari sobre el somni d'Escipió), Calcidi (comentari al Timeu) o Victorí (Sobre la generació del Verb diví), van contribuir també a l'extensió del platonisme.

D'altra banda, en la tradició medieval islàmica també va jugar un paper molt important el platonisme, especialment a través del text conegut com el Liber de causis que, encara que era atribuït a Aristòtil, era, en realitat, un text neoplatònic. En certa forma, la filosofia medieval islàmica es caracteritzava per aquesta barreja de la tradició aristotèlica barrejada amb interpretacions neoplatòniques. Al segle XI es van traduir diverses obres de Plató a l'àrab (Timeu, República, Les Lleis, i El sofista), així com diverses obres d'autors neoplatònics (Plutarc, Porfiri i Procle). Aquesta tradició sincrètica entre islamisme, platonisme i aristotelisme va exercir gran influència a través d'autors com al-Kindi i al-Farabi.

Al món bizantí va exercir gran influència el pensament de l'esmentat Pseudo Dionís, i destaquen les obres platonitzants d'autors com Zacarias, Procopi i, especialment, de Joan Filopò (s. VI-VII). A partir del segle XI el platonisme bizantí, representat per Miquel Psel·le, va exercir una important influència al món llatí. El seu deixeble, Joan Itàlic, se'n va anar de Bizanci i es va instal·lar a Itàlia. En aquest país, i ja a partir del s. XV (especialment per obra de Georgios Gemistos Plethon), es va començar a difondre la tradició platònica bizantina en occident, la qual estarà a la base de la constitució de l'anomenada Acadèmia florentina i del floriment del platonisme renaixentista, entre els autors del qual destaca Marsilio Ficino, que va traduir al llatí diversos diàlegs de Plató encara desconeguts a Occident. El platonisme està present també en filòsofs com Nicolau de Cusa o en poetes com Petrarca.

Al seu torn, aquesta influència del platonisme es va estendre també, entre autors com Thomas More (1478-1535), Tomàs Campanella (1568-1639) o Francis Bacon (1561-1626). Al segle XVII apareix encara un corrent platònic en Cambridge, el màxim representant del qual va ser R. Cudworth (1617-1688). A partir del segle XIX, els estudis sobre Plató aconsegueixen una gran intensitat, especialment gràcies a la labor de Schleiermacher (1768-1834), que va introduir el mètode històric i hermenèutic en la lectura i interpretació dels diàlegs de Plató.

En general, ha estat tanta la influència del platonisme que Whitehead va arribar a afirmar que tota la història de la filosofia és un conjunt d'anotacions al pensament de Plató.

Però el caràcter marcadament transcendent i dualista del pensament platònic, que situa l'autèntic i la veritat en un rere-món més enllà de la vida i de la realitat física, ha estat considerat, per part de molts autors contemporanis, com el gran enemic a combatre. Aquesta és, per exemple, la posició de Nietzsche (veg. text 1 i text 2 ), i de manera semblant la de Heidegger, que veu en Plató el més genuí representant de la vella metafísica responsable de l'oblit del ser (veg. text).