Nietzsche: el socratisme, decadència de Grècia

427. L'aparició dels filòsofs grecs des de Sòcrates és un símptoma de decadència; els instints antihelènics prenen la supremacia...

La «sofistica» és encara completament hel·lènica –inclosos Anaxàgores, Demòcrit, els grans jònics–; però com a formes de transició. La polis perd la seva fe en la peculiaritat de la seva cultura, en el dret de domini sobre qualsevol altra polis... Es canvia la cultura, és a dir, «els déus», raó per la qual es perd la fe en el dret primordial del deus autochthonus. Es barregen els béns i els mals de diverses procedències; es fan borrosos els límits entre el bé i el mal... Aquest és el sofista.

El filòsof, per contra, és la reacció; ell vol l'antiga virtut. Veu la raó de la decadència en la ruïna de les institucions; veu la decadència en la ruïna de l'autoritat; vol noves autoritats (viatge a l'estranger, coneixement de les literatures estrangeres, de les religions exòtiques...); vol la polis ideal, mentre que al concepte de polis li ha passat ja el seu temps (aproximadament com els jueus es mantenen com a poble després d'haver caigut en l'esclavitud). S'interessen per tots els tirans: volen establir la virtut amb force majeur.

Gradualment, tot el purament hel·lènic és acusat com a responsable de la decadència (i Plató és tan ingrat contra Pèricles, Homer, la tragèdia, la retòrica, com els profetes amb David i Saúl). La decadència de Grècia és interpretada com una objecció contra els fonaments de la cultura hel·lènica. Error fonamental dels filòsofs. Conclusió: el món grec desapareix. Causes: Homer, el mite, la moralitat antiga, etcètera

El desenvolupament antihelènic de les valoracions filosòfiques: l'egipci («vida després de la mort» com a judici final); el semític la «dignitat del savi», el Scheich); els pitagòrics, el culte subterrani, el silenci, el terror del més enllà emprat com a mitjà, la matemàtica; valoració religiosa, una espècie de comerç amb el tot còsmic; el sacerdotal, l'ascètic, el transcendent –la «dialèctica»–; jo penso que ja en Plató es descobreix una horrible i pedantesca subtilesa de concepte. Decadència del bon gust intel·lectual; ja no se sent el lleig i virolat de tota dialèctica directa.

Juntes van les dues decadències: els moviments i extrems: a) la decadència opulenta, amable i maliciosa, la que estima el luxe i l'art; b) l'ennegriment del pathos moral religiós, l'enduriment estoic, la calúmnia platònica dels sentits, la preparació del terreny per al cristianisme.

429. Els sofistes no són una altra cosa que realistes: formulen els valors i les pràctiques familiars a tothom per a elevar-les al rang de valors; tenen la valentia particular a tots els esperits vigorosos, de conèixer la seva immoralitat.

Es creurà potser que aquestes petites ciutats lliures gregues van ser guiades per principis d'humanitat i de justícia? Es pot fer a Tucídides un retret del discurs que va posar en boca dels ambaixadors atenesos quan van tractar amb els milesis de la destrucció o la submissió?

Parlar de virtut enmig d'aquesta tensió espantosa no era possible sinó a hipòcrites murris, o bé a solitaris que visquessin a part, a eremites, a fugitius o emigrants fos dels límits de la realitat..., persones totes que van utilitzar la negació per a poder viure.

Els sofistes eren grecs; quan Sòcrates i Plató van prendre el partit de la justícia eren jueus o jo no sé què. La tàctica de Grote per a defensar als sofistes és falsa: vol elevar-los al rang de persones honrades i de moralistes; però precisament la seva honradesa va consistir a no fer acudits amb les grans paraules de virtut...

430. La raó profunda que presideix a una educació en el sentit de la moral va ser sempre la voluntat de realitzar la certitud d'un instint: de manera que ni les bones intencions ni els bons mitjans van tenir necessitat de penetrar primer, com a tals, en la consciència. De la mateixa manera que el soldat fa l'exercici, l'home havia d'aprendre a obrar. Efectivament, semblant inconsciència forma part de tota perfecció: el mateix matemàtic obra inconscientment en les seves combinacions. . .

Què significa, doncs, la reacció de Sòcrates, que recomana la dialèctica com un camí per a la virtut i que es divertia a veure que la moral no podia justificar-se d'una manera lògica?... Però això és precisament el que constitueix la seva bona qualitat; sense ella no val res...

Tirar per davant la demostració com a condició del valor personal en la virtut és simplement la dissolució dels instints grecs. Ells mateixos són tipus de descomposició, tots aquests grans virtuosos, tots aquests grans fabricants de paraules.

En la pràctica això significa que els judicis morals han perdut el caràcter condicionat d'on van sortir i que els donava un sol sentit; se'ls ha desarrelat del seu sòl grec polític per a desnaturalitzar-los sota l'aparença de la sublimació. Les grans concepcions «bo», «just», estan separades de les primeres condicions que formen part; sota la forma d'«idees», que s'han fet lliures, són objectes de la dialèctica. Darrere d'elles s'oculta una veritat, se les considera com a entitats o com a signes d'entitats; s'inventa un món en el qual estan com a casa seva, un món del que procedeixen.

En resum: l'escàndol ha aconseguit el seu súmmum en Plató. Era necessari des de llavors inventar també l'home abstracte i complet: l'home bo, just, savi, el dialèctic: en una paraula, l'espantajo de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut que es «demostra» per raons. Aquest és per excel·lència «l'individu» perfectament absurd. El més alt grau de la contra-naturalesa...

En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat de l'home: l'home «bo», l'home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument de profunda perversió en la història dels valors.

Sòcrates

431. Aquest canvi del gust en favor de la dialèctica és un gran signe d'interrogació; que va succeir realment? Sòcrates, el que ho va realitzar, va arribar a vèncer un gust principesc, el gust del noble: el poble va vèncer per mitjà de la dialèctica. Abans de Sòcrates la bona societat rebutjava la dialèctica; es creia que ella ens feia vulnerables; es prevenia a la joventut contra ella. A quin aquest aparell de raonaments? Contra els altres es té l'autoritat. Es mana això i prou. Entre si, inter pares, es té la tradició, àdhuc sense l'autoritat; i, en últim terme, es «comprenen». No quedava lloc per a la dialèctica. També es desconfiava d'aquella facilitat per a trobar arguments. Les coses honestes no tenien la seva raó tan a mà. És alguna cosa indecent mostrar els cinc dits de la mà. El que es pot demostrar té poc valor. Es desconfia de la dialèctica i l'instint de tots els oradors de tots els partits sap que és poc persuasiva. Res és més fàcil de destruir que un efecte dialèctic. La dialèctica només pot ser una arma de defensa. Cal estar en una dificultat, s'ha de veure trepitjat el dret propi, abans no cal fer-ne ús. Els jueus eren per això dialèctics; la guineu ho és, Sòcrates ho va ser. Es té a la mà, amb ella, un instrument despietat. Es pot tiranitzar amb ella. Qui venç queda indefens. S'abandona a la seva víctima la prova que no s'és un idiota. S'exaspera a la gent romanent freds com la raó vencedora; es despotencialitza la intel·ligència dels seus adversaris. La ironia del dialèctic és una forma de la venjança popular: els oprimits tenen la seva ferocitat en la freda punta d'acer del sil·logisme.

Per a Plató, com a home d'excessiva sensibilitat i de fantasia, l'encant del concepte va ser tan gran que va divinitzar i reverenció involuntàriament el concepte com a forma ideal. L'embriaguesa dialèctica, com a consciència d'adquirir per ella un senyoriu sobre si mateix, com a instrument de la voluntat de poder.

437. Els veritables filòsofs, entre els grecs, són els que van precedir a Sòcrates (amb Sòcrates hi ha alguna cosa que es transforma). Són personatges distingits que es col·loquen a part del poble i dels costums, que han viatjat molt, seriosos fins a l'austeritat, amb la mirada lenta, instruïts en els assumptes d'Estat i en la diplomàcia. Ells anticipen per sobre dels savis totes les grans concepcions de les coses: representen ells mateixos aquestes grans concepcions, ells mateixos es fan sistema. Res dóna una més alta idea de l'esperit grec que aquesta fecunditat sobtada en tipus, aquesta integralitat involuntària en la sèrie de les grans possibilitats de l'ideal filosòfic. Jo no veig més que una gran figura entre els quals segueixen després; figura tardana i necessàriament l'última: el nihilista Pirró; el seu instint va dirigit contra tot el que, en l'interval, aconsegueix supremacia, els socràtics, Plató (Pirró torna, per sobre de Protàgores, a Demòcrit...).

La «sàvia» fatiga: Pirró. Vida humil entre els humils, res d'orgull. Viure de la manera vulgar; venerar i creure tot el que els altres creuen. Guardar-se de la ciència i de l'intel·lecte, de tot el que seguidor. Ser, senzillament, d'una paciència indescriptible, ser indiferent i dolça. Un budista de la Grècia, crescut entre el tumult de les escoles; tardà; fatigat; la protesta del cansament contra el zel dels dialèctics; la incredulitat que inspira a les ànimes fatigades la importància de totes les coses. Ha vist a Alexandre, ha vist als penitents indis. Sobre tals homes, tardans i refinats, tot el que és baix, tot el que és pobre, tot el que és idiota exerceix seducció. Això narcotitza, això distén (Pascal). D'altra banda, viuen i senten amb les gents, a l'uníson de les gents, tenen una mica d'afecte per a tothom, tenen necessitat de calor, aquests homes fatigats... Superar la contradicció; res de lluita; no desitjar les distincions honorífiques; negar els instints grecs (Pirró vivia amb la seva germana, que era llevadora). Disfressar la saviesa per no cridar l'atenció, cobrir-la amb un mantell de pobresa i de parracs: anar al mercat a vendre porcs de l'Índia... La dolçor, la caritat, la indiferència: menysprear les virtuts que necessiten «posi»: col·locar-se a un nivell uniforme, àdhuc en la virtut; última victòria sobre si mateix, última indiferència.

Pirró és semblant a Epicur: representen l'u i l'altre dues formes de la decadència grega. Estan emparentats pel seu odi a la dialèctica i a totes les virtuts histriòniques –les dues coses reunides es deien llavors filosofia–; amb intenció, estimaven poc tot el que estimaven els filòsofs; escollien per a designar-ho els noms més vulgars i més menyspreats; representar un estat en el qual no s'està ni malalt, ni sa, ni mort, ni viu. Epicur és més ingenu, més idíl·lic, més reconegut; Pirró més experimentat, més baix, més nihilista... La seva vida va ser una protesta contra la gran doctrina de la identitat felicitat, virtut, coneixement). No s'accelera la vida veritable per la ciència: la saviesa no ens fa «savis»... La vida veritable no vol la felicitat, es desinteressa de la felicitat...

438. La lluita contra «l'antiga fe», tal com la va emprendre Epicur, era, en el sentit rigorós, la lluita contra el cristianisme preexistent, la lluita contra el món antic ja obscurit, contaminat de la moral, penetrat del sentiment de la falta, vell i malalt.

No és la «corrupció dels costums» de l'antiguitat, sinó precisament el seu moralisme el que crea les condicions sota les quals el cristianisme pot fer-se amo de l'antiguitat. El fanatisme moral (en resum: Plató) va destruir el fanatisme transmutant el seu valor i abocant verí en la innocència. Hauríem de, finalment, comprendre que el que amb això va ser destruït era una cosa superior, si se la compara al que domina després. El cristianisme va sortir de la corrupció psicològica, va tirar arrels en un sòl corromput.

La voluntad de poder, text de Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.82-88.