Arcesilau

( Ἀρκεσίλαος )

Filòsof grec platònic. Va néixer a Pitane, Eolia, cap al 315 aC i va morir l'any 240 aC. Va estudiar matemàtiques i, atret per la filosofia, es va desplaçar a Atenes. Primer va estudiar en el Liceu, en aquell temps dirigit per Teofrast. Però, sota la influència de Crántor i de les lectures de Plató va passar a l'Acadèmia, en l'època en què era dirigida per Polemó i per Crates, a qui va succeir com escolarca de l'Acadèmia. En succeir a Crates, descontent amb un cert dogmatisme que s'havia apoderat dels ensenyaments, va instaurar una visió més propera a l'escepticisme. Amb això s'inicia una nova etapa coneguda com a Acadèmia Mitjana, que duraria fins a Carnèades, fundador de l'anomenada Acadèmia Nova. No obstant això, aquesta distinció entre Acadèmies mitjana i nova no és majoritàriament acceptada, de manera que només cal parlar de l'Acadèmia de Plató i d'una Acadèmia mitjana o nova, els representants de la qual van ser Arcesilau i Carnèades.

Segons ens explica el doxògraf Diògenes Laerci, Aristó, per a fer patent l'escepticisme d'Arcesilau, el definia de la manera següent: «Per davant Plató, per darrere Pirró; pel mig Diodor» (veg. text). Així, d'això caldria inferir que Arcesilau era un escèptic que usava la dialèctica dels megàrics. No obstant això, en realitat Arcesilau volia restaurar l'esperit de Sòcrates (com ell, no va deixar cap escrit) i de Plató, i evitar el dogmatisme esclerotitzant que s'estava apoderant de l'Acadèmia. El principal adversari de la filosofia d'Arcesilau era l'estoïcisme de Zenó, contra el qual arremet atacant el criteri de veritat dels estoics: la representació catalèptica (φαντασία χαταληπτιχή, phantasía kataleptiká), o representació comprensiva, aquella que produeix tal sensació de veritat que és impossible no assentir a ella. Contra aquesta concepció, Arcesilau, basant-se en l'escepticisme pirrònic, introdueix la noció de ὲποχή (epokhé) o suspensió del judici, perquè no existeix el que és cert, sinó només el raonable (eulogon), el plausible. Però això no és incompatible amb l'acció doncs, encara que no és possible enunciar principis morals ni veritats absolutes, sí que ho és donar suport amb bones raons a una argumentació ben feta. Això deia contra l'acusació estoica que la suspensió del judici paralitzava als homes impedint-los la felicitat. ja que no tot és incert de la mateixa manera, algunes accions es justifiquen per bones raons que apel·len no a la certesa, impossible, però sí al plausible, i això és suficient per a fonamentar l'acció i una vida moral raonable.