Anselm de Canterbury (o d'Aosta), sant

El filòsof i teòleg escolàstic de major importància del s. XI, nascut a Aosta (Piemont). Després d'ingressar al monestir benedictí d'aquesta mateixa ciutat, es va dirigir al de Bec, a Normandia, per a seguir els passos de Lanfranco de Pavía, de qui havia estat deixeble. Va ensenyar en aquest monestir i després, en 1093, va ser nomenat arquebisbe de Canterbury. En la qüestió de la relació entre fe i raó, segueix la línia agustiniana, però s'inclina pel lema la fe que busca la intel·ligència: «No pretenc entendre per a creure, sinó que crec per entendre». És dels primers a intentar raonar sobre la pròpia fe amb el recurs a la lògica del seu temps. La seva obra De grammatico es considera una de les primeres obres de semàntica medieval. Però la seva fama es deu sobretot a haver estat un dels primers a buscar argumentacions sobre l'existència de Déu: en el Monologion [Soliloquio] presenta argumentacions a posteriori, del tipus de prova cosmològica, però el més conegut d'aquests arguments és l'argument a priori, que després la tradició, a partir de Kant, va anomenar argument ontològic, que proposa en el Proslogion (cap. 2) [Discurs]. La idea fonamental de l'argument és que la noció de «ser perfecte» inclou ja l'existència d'un ésser perfecte, i a això no pot oposar-se ni tan sols l'«insensat», que, segons el salm (Salm 14,1) diu en el seu cor: «Déu no existeix». El monjo Gauniló, el seu opositor, ja li va replicar en el seu temps que no és lògicament possible passar d'una «existència pensada» a una «existència demostrada».