Bé

 Concepte fonamental en metafísica, en la filosofia pràctica i, especialment, en ètica, bàsicament relacionat amb les accionis i decisions humanes, però també amb les finalitats i objectius, mediatos o immediats, que amb aquelles es persegueixen, i fins a amb l'existència (problemàtica), o sentit, del bo en si mateix o d'un bé summe. Tot home, és sabut, cerca d'una manera o un altre el bé; la discussió està a determinar en què consisteix.

Fitxer:Plat6c.gif

Plató

Aristòtil

Plató inicia una manera sustancialista o ontològica d'entendre el bé: «bé» és el principi de l'ésser i de la veritat de les coses, la idea màxima (veure text ). Aristòtil sistematitza i precisa aquesta mateixa noció: el bé no pot ser alguna cosa universal i absolut, sinó alguna cosa que existeix només en els éssers que denominem bons; el bé cal entendre-ho en sentit analògic, com l'ésser, i així hi ha béns de diferents classes com hi ha ens de diferents classes, o diverses categories d'ens (veure cita). A Aristòtil es deu la primacia de la perspectiva ètica de la noció del bé en la tradició filosòfica occidental, entès com «allò al que totes les coses tendeixen»; el bé, en aquest cas, cobra un aspecte relacional, i es torna menys substancial o ontològic: es constitueix en una ordenació gradual de mitjans i finalitats amb la qual l'home aconsegueix el que és per a ell relativament bé, sent l'última baula d'aquesta cadena de finalitats intermèdies la «última fi»: «allò en vista del que es fan totes les altres coses». El bé de l'home, afirma, «és una activitat de l'ànima conforme a la virtut, i si les virtuts són vàries, conforme a la millor i més perfecta, i a més en una vida sencera» (Ètica a Nicómaco, 1098a 16-18).

La filosofia escolàstica medieval segueix la tradició platònic-aristotèlica i fa del bé (bonum) un dels transcendentals de l'ésser, juntament amb el unum i el verum: tot el que és, pel fet de ser, posseeix una bondat particular, i les coses són tant més bones, o tanquen major bé, com més a prop es troben del summum ens i del summum bonum. A més, tota activitat dirigida cap als diversos ens genera el desig del bé que hi ha en ells, segons la formulació escolàstica que «tot el vingut de gust es ve de gust sota la forma de ben» (quidquid appetitur, sub specie boni appetitur), raó per la qual la moralitat dels actes humans es funda en una ordenació graduada dels éssers en funció del «summe bé».

Kant

Scheler

Amb l'arribada de la filosofia moderna i la desaparició de la força dels conceptes metafísics tradicionals, desapareix també el caràcter substancial de la idea de bé. La filosofia de Kant buida de tot contingut material a la idea de bé; l'única cosa bona és una « voluntat bona», diu, destacant el seu aspecte formal (veure text ). El seu ètica formal no fa sinó precisar, sota el concepte de imperatiu categòric, en què consisteix aquesta voluntat bona. Totes les diverses filosofies dels valors, sorgides en el s. XIX i XX, algunes d'arrels kantianes, com la teoria dels valors de W. Windelband i H. Rickert, unes altres directament oposades a l'ètica formal i del deure Kant, com l'ètica material dels valors de Max Scheler, d'arrels més aviat fenomenològiques, i unes altres fins a nascudes d'una visió econòmica de la vida humana o de la consideració existencialista de l'home, com en Marx o en Sartre, si bé suposen una volta a una concepció ontològica del bé, substituït ara pel concepte de valor en alguna de les seves formes, no li concedeixen un fonament objectiu, com era propi de la tradició filosòfica, sinó només subjectiu, sociològic o històric.

Les teories ètiques més recents, com «metateorías» que són o com a teories metaéticas que són, es plantegen el sentit dels enunciats morals, això és, aquells que d'alguna manera tenen com predicat el terme «bo». El subjectivisme ètic sosté que, en un enunciat ètic, el parlant no expressa més que un sentiment o una actitud propis, això és, subjectius. La bondat que s'expressa en un enunciat ètic és només una qüestió de «gust»; no hi ha coses bones o dolentes, sinó sentiments o actituds amb que s'expressen les preferències del subjecte. Per evitar el relativisme moral s'apel·la de vegades a la figura del «observador ideal», d' Adam Smith, segons la qual l'enunciat «X és bé» ha d'entendre's com dit per un ser omniscient, desinteressat i racional que mantindria respecte de X una actitud d'aprovació. Aquest observador ideal seria, llavors, un punt de referència objectiu o intersubjectiu. El objetivisme moral sosté, per la seva banda, que en els enunciats ètics s'afirma la moralitat d'alguna cosa o d'algú d'una forma objectiva. Un tipus d'objetivisme moral clàssic és el que propugna l'utilitarisme, segons el qual «bé» és l'útil, això és, allò que produeix la major felicitat del major nombre possible de persones. El intuïcionisme és un altre tipus d'objetivisme moral, que sosté que un enunciat ètic és una expressió amb la qual manifestem nostra intuïció moral o la nostra comprensió intuïtiva sobre la moralitat d'una cosa o d'una persona. Creure que podem parlar del «ben» i del «bé» com d'alguna cosa definible pels seus propietats naturals és propi del «naturalisme ètic»: sistema que tracta les entitats morals com si fossin coses naturals; i en això -així s'afirma- consisteix precisament la fal·làcia naturalista.

El positivisme lògic accepta el punt de vista que «ben» i «bé» són termes indefinibles, no perquè no poden intuir-se per mitjà d'alguna facultat, sinó perquè no expressen més que l'emoció o el sentiment de qui fa enunciats o judicis morals. Per això mateix, aquests enunciats no són descriptius, sinó només expressius de les pròpies emocions. El prescriptivisme ètic sosté que els enunciats morals no són ni descriptius ni expressius o emotius, sinó pròpiament prescriptius, o imperatius i qui els pronuncia es compromet amb ells respecte d'una norma o del deure; per tant, un enunciat sobre el bé o el dolent, el just o l'injust, és en definitiva un enunciat que expressa un deure, o una obligació en consciència.