Deure

 (del llatí debere, haver de, estar obligat, derivat de de i habeo)

En general, l'obligació moral, o l'obligació –la necessitat– d'actuar moralment. Aquesta obligacíón s'expressa en judicis o enunciats deòntics: per exemple, «no mataràs». El contingut d'aquests diferents enunciats constitueix el conjunt de «deures» concrets als quals l'home se sent moralment obligat.

Els estoics són els primers a constituir una teoria del deure (καθῆκον), com allò correcte, terme que apliquen als actes humans conformes a la recta raó, posant en relleu la racionalitat o irracionalitat de l'home que, causa agent de les seves accions, s'adequa o no als principis de la naturalesa. Ciceró va traduir kathekon por officium (De officiis), i les seves teories van influir en les idees cristianes, primer dels pares de l'Església (sobretot de sant Ambròs) i després en la filosofia de l'Edat Mitjana. El deure és el concepte fonamental dels sistemes ètics deontològics, a saber, aquells que es fonamenten en un principi d'obligatorietat lliurement acceptat. En Kant, paradigma de tota ètica deontològica, la moralitat resideix només en la «voluntat bona» i aquesta ho és no quan actua conforme al deure, sinó només deure, noció que defineix com «la necessitat d'una acció per respecte a la llei» (veg. text).

L'obligatorietat i necessitat que emana de l'ordre moral prové, d'acord amb els pressupostos de les diverses teories ètiques, per exemple, de naturalesa, segons els estoics, de la llei moral natural arrelada en la llei divina, segons el cristianisme, o de la raó pràctica, segons Kant, és a dir, de la llibertat humana. Vegeu prima facie, deures.