Intersubjectivitat

 En general, consens entre individus sobre la veritat, d'un enunciat. Una afirmació així obtinguda es diu intersubjectiva puix que és considerada veritable per diversos subjectes humans, encara que el seu valor epistemològic es considera de caràcter objectiu. En filosofia de la ciència s'utilitza de vegades com a sinònim de coneixement objectiu o objectivament veritable. En el cas que el coneixement ha de ser empíric o de base empírica i, per aquesta raó, de naturalesa subjectiva, la comunitat científica ha de posar-se d'acord respecte a quina mínima unitat de coneixement empíric i immediat ha de ser inicialment acceptable per tots sense que sigui necessari discutir sobre pressupostos teòrics. En la tradició del neopositivisme es van proposar els enunciats protocol·laris, o els enunciats bàsics, com a unitats mínimes de coneixement objectivament admissible per tots. Popper, que entre molts altres considera que tot enunciat, per bàsic que sigui, porta sempre una càrrega teòrica, defensa el decisionisme, o l'adopció d'un conjunt d'enunciats empírics a través d'una decisió raonable per a admetre'ls com a enunciats inicials i bàsics fàcilment contrastables (veg. text).

En la teoria crítica de Jürgen Habermas, concepte fonamental de les seves teories epistemològiques, lingüístiques i ètiques, amb les quals proposa una espècie d'inversió de l'imperatiu categòric, segons la qual no sóc jo qui ha de voler que la meva acció pugui convertir-se en una llei universal per a tots, sinó que més aviat jo haig de sotmetre la meva acció (i la meva argumentació) a la lliure discussió i argumentació de tots per a provar la seva pretensió d'universalitat. En una discussió lliure i racional es manifesta, finalment, allò que és veritable per a tots, és a dir, intersubjectiu (veg. citació).

G.W.F. Hegel

Tota teoria sobre la intersubjectivitat, en tant que suposa una relació dialèctica entre diversos subjectes humans, es remet a la tradició de la dialèctica idealista alemanya, que s'inicia fonamentalment en Fichte. La racionalitat d'un individu humà, el mateix que la seva llibertat, no troba la seva expressió adequada sinó en contraposició (afirmació i negació) amb un altre individu humà. Hegel precisa amb molta major claredat la constitució de l'individu o del jo humà –de l'esperit humà– a través d'aquesta interacció o mediació dialèctica: l'esperit humà és reconeixement mutu, exigeix reconèixer-se com a persona en la persona de l'altre en l'àmbit del llenguatge, de les relacions socials, del treball especialment, i en els diversos grups socials, inclòs l'Estat. També la fenomenologia alemanya es va veure en la necessitat d'elaborar el concepte d'intersubjectivitat en inspirar-se fonamentalment en el cogito de Descartes; així com Descartes surt de la seva subjectivitat cap al coneixement del món i dels altres amb la garantia que li ofereix l'existència d'un Déu que no pot enganyar-li, Husserl escapa de la subjectivitat del «jo penso» mitjançant el coneixement dels «altres jo» que són part essencial de la intencionalitat; res pot considerar-se objectiu si no forma part per igual de la consciència intencional d'uns altres.

Veg. subjectiu.