Temps, cultura i ciència
De Wikisofia
En la reflexió sobre el temps destaca l'aspecte paradoxal de la reflexió del «sentit comú», ja que, d'una banda, no hi ha res tan obvi ni tan propi d'aquest «sentit comú» com el temps: tots en parlem i creiem mesurar-lo, fem previsions i, en la vida quotidiana, considerem que està perfectament delimitat el passat, el present i el futur. Però, d'altra banda, no hi ha res tan complex i contradictori com intentar abordar la seva naturalesa, ja que en intentar-ho ens sumim en paradoxes i perplexitats. Tot això és el que expressava Sant Agustí quan es preguntava què era el temps (quid est ergo tempus?) i responia que, si no li ho preguntava ningú, ho sabia, però si li ho preguntava algú, no ho sabia (veg. text d'Agustí d'Hipona).
Si la filosofia contemporània dóna una especial rellevància a la noció de temps i es presenta com un temporalisme, aquesta noció apareix també com el nucli de les teories científiques que sorgeixen a partir de la crisi dels models mecanicistes que havien imperat fins a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Aquestes noves concepcions i teories, sorgides en moltes ocasions a partir de la reflexió cosmològica, són exponent d'un nou paradigma científic emergent, en el qual, a diferència dels models mecanicistes i deterministes clàssics –en els quals el temps apareix només com una magnitud reversible–, les nocions de temps i d'irreversibilitat juguen un important paper, i a partir de les quals es possibilita una nova aliança entre les ciències de la naturalesa i la filosofia. D'aquesta manera, la pregunta pel temps apareix com a nexe d'unió entre la ciència i la filosofia. Històricament, tant l'enfocament científic com el filosòfic sobre el temps s'han caracteritzat, en el seu conjunt, per a abordar la pregunta des d'una perspectiva no temporal, és a dir, s'ha pensat generalment el temps sub specie aeternitatis, la qual cosa suposa que se l'ha pensat des de la seva pròpia negació, la qual cosa, d'altra banda (a causa de la connexió entre la qüestió del temps i la qüestió del ser), ha condicionat l'ontologia tradicional.
Plantejament irreflexiu del temps
Previ al plantejament reflexiu o teòric, el temps apareix en l'experiència individual, social i cultural, mediatitzant, a través d'aquestes experiències, l'elaboració d'una noció general de temps. D'aquesta manera, la concepció del temps, així com els mites que aquesta noció portava associats, dominant en les societats caçadores i nòmades, ha estat diferent de l'elaborada en les societats agrícoles i sedentàries, les quals, dependents de l'agricultura per a la seva supervivència, han tingut necessitat d'una cronometria, d'un calendari rector de les seves activitats: el temps de la sembra i el temps de la recol·lecció. Aquesta experiència, juntament amb els ritus de renovació del poder, va conduir a una conceptualització del temps que el va dividir (com ho destaca M. Eliade) en temps sagrat i temps profà.
D'una banda, doncs, en les albors de la civilització, apareixia un temps divinitzat i absolut i, per una altra, el temps del calendari, propi de l'activitat quotidiana. D'una banda, apareixia el temps que domina els cicles naturals (dia i nit, fases de la lluna, estacions de l'any, activitat vegetativa, temps de floració, fruit i agostejament de les plantes, etc.) i, per una altra, el temps de l'experiència individual, que comença amb el naixement i culmina en la mort. Dues formes d'experiència contradictòries, ja que una és cíclica, dominada per la idea del retorn, i l'altra és lineal i irreversible. Encara que, en certa forma, aquesta irreversibilitat és negada per les creences en la immortalitat, que posen la vida i el temps en funció del temps absolut de la divinitat. És a dir, en la mesura en què la concepció religiosa del món es va convertir en predominant, s'ha considerat el temps en funció de la divinitat i s'ha plantejat la qüestió des de la noció d'eternitat, és a dir, a partir de la negació mateixa del temps.
Aquesta separació entre l'experiència del temps i la conceptualització religiosa d'aquest, es manifesta també en la separació entre un plantejament religiós i metafísic, i un plantejament científic del temps, la qual cosa, al seu torn, suposa que qualsevol intent de relacionar ciència i filosofia ha de fer-se tenint en compte el problema del temps i les diferents determinacions de la temporalitat, com ara les nocions de duració, instant, eternitat, sempiternitat, interval, límit, dimensió, etc.
Plantejament teòric del temps
La reflexió filosòfica i científica ha anat assenyalant la complexitat del temps, destacant que, d'una banda, el temps apareix com un sistema de relacions d'ordre (simultaneïtat, successió, abans-després, continuïtat o discontinuïtat), de relacions mètriques (intervals, instants, moments, durades) i topològiques (linealitat, circularitat, dimensió, orientació, finitud o infinitud) i, d'altra banda, apareix com esdevenir que relaciona les anomenades dimensions temporals: passat, present i futur, que es relacionen amb les nocions de reversibilitat i irreversibilitat. És a dir, d'una banda, el temps apareix com aquest sistema de relacions, però, d'altra banda, apareix en la seva vivència subjectiva (socialment i culturalment mediatitzada). En la mesura en què és un sistema de relacions, s'entén des de les ciències físiques (vinculant el temps al moviment, especialment, al moviment astronòmic), però a més es descobreixen ritmes temporals biològics, i llindars mínims de captació psicològica del temps. La música i la poesia (ritme, mètrica) apareixen com arts temporals, oposades a l'arquitectura, l'escultura i (en part) la pintura, com a arts espacials. És a dir, la reflexió sobre el temps va assenyalant progressivament la seva extremada complexitat, per no parlar del temps lingüístic (els temps verbals) que actuen com a condicionants de la captació mateixa del temps.
El conjunt d'aquest entramat de relacions i vivències caracteritza la complexitat de la noció de temps, la qual, a més, no pot separar-se de la d'espai. Ara bé, aquesta caracterització del temps (com a sistema de relacions i com a temps viscut), que, grosso modo equival al que podria anomenar-se el temps objectiu i el temps subjectiu, no apareix plenament desenvolupada en la tradició filosòfica, i solament en l'actualitat s'està escometent la seva anàlisi.
El temps i la ciència contemporània
En la ciència contemporània les nocions d'espai i de temps han estat convulsionades per la teoria generalitzada de la relativitat d'Einstein, que les relaciona i fusiona en el concepte unificat d'espai-temps. Segons Minkowski, aquest concepte pot entendre's com formant un continu de 31 dimensions. En aquesta concepció, el temps adquireix un caràcter diferent, ja que, unit a l'espai, determina les característiques de la matèria i del moviment. D'altra banda, la teoria de la relativitat sosté el fenomen de la dilatació i de la contracció del temps, de manera que el temps depèn de la velocitat (si alguna cosa pogués desplaçar-se a major velocitat que la llum, la qual cosa segons la teoria és impossible, retrocediria en el temps), i de la massa. Segons la transformació de Lorentz, el temps –que no és absolut–, depèn de l'estat de repòs o de moviment de l'observador que realitza la mesura. La diferència entre el «temps propi» d'un mòbil i el «temps mesurat» s'expressa segons la següent equació: Δt' = Δt / β, on Δt representa l'interval de temps propi i Δt' el mesurat externament per un observador, que sempre serà menor que Δt, ja que β és sempre inferior a 1. És a dir, a velocitats properes a les de la llum el temps transcorreria més lentament. D'aquesta manera, a una velocitat equivalent al 99,9% de la de la llum, 10 anys de «temps propi» equivaldrien a 7071,13 anys de «temps extern». La velocitat de la llum és inassolible per a qualsevol objecte la massa del qual en repòs sigui diferent de zero. És a dir, si v =c, β=0, el temps extern corresponent a un temps propi seria t/0, la qual cosa no té sentit. Per part seva, les velocitats superiors a les de la llum queden prohibides físicament, ja que en aquest cas β seria imaginari (l'arrel quadrada d'un nombre negatiu). No hi ha, doncs, segons la teoria de la relativitat, un temps universal, la qual cosa ha revitalitzat la concepció relacional del temps. Així, el continu espai-temps tetradimensional pot concebre's com una representació matemàtica des de la qual s'entenen els fenòmens físics.
Però no és una descripció del que el temps és, probablement perquè la noció mateixa ha d'entendre's en la seva àmplia i complexa significació. Per això, es prossegueixen els estudis sobre el temps, i se segueixen proposant diverses teories.
Partint de la teoria de la relativitat, alguns autors, com Reichenbach, per exemple, han reprès la concepció relacional del temps i l'han unit a la concepció que redueix el temps a la causalitat, donant lloc a les anomenades teories causals del temps. Seguint també la teoria del continu espai-temps de 31 dimensions, Alexander va formular una teoria de l'espai-temps com a matriu de tots els processos, la qual cosa s'oposa a la teoria relacional, ja que aquest continu espai-temps és concebut com el fonament que genera els processos reals i, per tant, és entès com una espècie de substrat últim de tot l'univers.
Per part seva, Prigogine insisteix especialment en el caràcter irreversible del temps, en contra de l'establert en la mecànica clàssica i, per extensió, en la ciència clàssica. Per això, oposa la ciència moderna (representada especialment per Newton i Laplace) a la ciència contemporània. La primera es caracteritza per les nocions de legalitat, determinisme i reversibilitat i estava fundada en la concepció de la reversibilitat del temps, la qual cosa era expressió d'una privilegiació de la noció d'eternitat, i impedia una fructífera aliança amb les ciències humanes, en les quals la noció d'irreversibilitat és fonamental. La ciència contemporània, en canvi, dóna una nova importància a l'aleatori i espontani; a la irreversibilitat temporal, creadora de novetat i diversitat. En suma, la nova ciència es desenvolupa en contra del determinisme clàssic i del reduccionisme de tot fenomen a lleis mecanicistes.
En aquesta línia de pensament que reclama un paper central a la comprensió del temps es pot observar una forta influència del pensament de Bergson i de Whitehead, reconeguda pel mateix Prigogine. Partint d'aquesta concepció de la ciència, Prigogine propugna una nova aliança entre les ciències i les humanitats; una nova aliança que reintroduzca a l'home dins de la temporalitat que havia estat expulsada de la ciència clàssica, i que superi la distinció entre ciències de la naturalesa i ciències de l'esperit.
Vegeu fletxa del temps
