Paradigma

(del grec παράδειγμα, parádeigma, exemplar, model, exemple)

Pel seu origen i atesa la seva etimologia, és l'«exemple» dels retòrics antics i, d'aquí, el seu ús general com a exemple o patró ideal d'alguna cosa o conducta. Plató aplica el terme a les idees o formes de totes les coses, que constitueixen el model que el demiürg imita en l'organització del món. Wittgenstein utilitza el terme en el sentit de «motlle» del pensament o estereotip.

És la noció central de la filosofia de la ciència de Th. Kuhn, tal com la desenvolupa en la seva obra L'estructura de les revolucions científiques (1962). La ciència no és merament un sistema teòric d'enunciats que es desenvolupen en la ment dels individus que es dediquen a ella, sinó que és una activitat que duu a terme una comunitat de científics, en una època determinada de la història i en condicions socials concretes. El desenvolupament històric de la ciència suposa l'existència d'un «paradigma», que Kuhn defineix com un conjunt de creences, valors i tècniques compartits per una comunitat científica (veg. text). En un sentit més restringit, un paradigma és també una realització modèlica de l'activitat científica, explicada en llibres de text científics, conferències o treballs de laboratori (veg. text).

Condicions necessàries del paradigma són:

a) que la comunitat científica el comparteixi i

b) que sigui capaç d'assimilar anomalies, propietat de la qual prové el desenvolupament acumulatiu de la ciència (veg. imatge més avall).

En la lingüística moderna, conjunt d'unitats lingüístiques que poden substituir-se l'una a l'altra en un mateix context i que es troben en relació d'oposició. Aquestes unitats reemplaçables formen classes de substitució.