Pierre Simon de Laplace

Matemàtic, físic i astrònom francès. Va néixer a Beaumont-en-Auge, a Normandia. A dinou anys es va traslladar a París amb una carta de recomanació de d'Alembert, que destacava els seus grans dotis matemàtiques. Va ser professor a l'Escola Militar i en 1773 va ser triat membre de l'antiga Acadèmia de Ciències, on va desplegar una gran activitat relacionada amb el càlcul integral, l'astronomia matemàtica i la teoria de les probabilitats. Napoleó el va nomenar ministre de l'interior a partir del 18 brumario (9 de novembre de 1799). La Restauració el va nomenar par de França i se li va atorgar el títol de marquès. L'activitat científica de Laplace es va centrar en l'astronomia matemàtica, en la física de l'electromagnetisme i, especialment, en el càlcul de probabilitats. Com a astrònom va poder explicar les anomalies que encara persistien en el sistema newtonià sense necessitat d'apel·lar a hipòtesis divines (Newton encara va creure necessària l'activitat de Déu per a mantenir l'ordre de l'univers i esmenar les seves anomalies). Davant això s'explica que Napoleó li va objectar que no havia trobat a Déu en el seu Sistema del Món, al que Laplace va replicar: «Sire, no he tingut necessitat d'aquesta hipòtesi». Va investigar la trajectòria dels planetes i l'estabilitat del sistema solar, i en la seva obra Mecànica celeste (1798-1825) va elaborar una completa síntesi dels treballs de d'Alembert, Newton, Euler i Halley sobre la gravitació universal, basats en el mètode analític formulat anteriorment per Joseph Louis Lagrange. També va formular una teoria sobre l'origen del sistema solar, semblant a la formulada anteriorment per Kant, en la qual s'exposa l'origen d'aquest sistema a partir de la condensació d'una nebulosa primitiva que es regeix per les lleis de la física newtoniana i es desenvolupa d'una forma purament mecànica i completament determinista. Aquesta teoria, coneguda posteriorment com a hipòtesi de Kant-Laplace, està continguda en la seva obra Exposició del sistema del Món (1796).

Com a físic va formular les lleis fonamentals de l'electromagnetisme, i com a matemàtic destaca la seva obra Teoria analítica de les probabilitats (1812), en el prefaci de les quals està contingut un cèlebre passatge, la tesi del qual és coneguda com a ideal de Laplace o dimoni de Laplace, considerat com la formulació més estricta del determinisme mecanicista i segons la qual «hem de considerar l'estat present de l'univers com a efecte del seu estat anterior i com a causa del que seguirà», de manera que res seria incert «per a una intel·ligència que conegués en un moment donat totes les forces que actuen en la naturalesa i la situació dels éssers que es compon i que fos prou vasta per a sotmetre aquestes dades a l'anàlisi matemàtica,... tant el futur com el passat estarien presents davant la seva mirada». És el desconeixement de totes aquestes condicions el que, segons Laplace, ens obliga a recórrer al càlcul de probabilitats, brillantment desenvolupat per ell.