Símbol

(del grec σιμβαλλειν, ajuntar, reunir, trobar un signe de reconeixement. D'aquí σύμβολον, nota, senyal de reconeixement)

En els seus orígens, el símbol era una marca o una partició en un objecte que permetia el posterior ensamblamiento dels dos trossos. Això permetia el reconeixement de cadascun dels posseïdors de les dues parts dividides de, per exemple, una mateixa moneda. Actualment aquest terme no té un significat unívoc, per això sempre cal delimitar la perspectiva des de la qual es parla dels símbols. D'una manera general cal parlar d'ells des de dues perspectives completament diferents:

1) des del punt de vista de la filosofia del llenguatge, de la lingüística i del formalisme i

2) des de la perspectiva que considera els símbols i el simbòlic com una espècie de revelació o de manifestació d'una realitat altra, tant de tipus religiós o sagrat, com de tipus psicològic, i que requereix una hermenèutica específica, com proposa Ricoeur, per exemple.

Des de la perspectiva de la filosofia del llenguatge

1) . Des de la primera perspectiva, i ja a partir de Saussure, el terme símbol s'utilitza com una classe especial de signe o de significant. També per Peirce és un tipus de signe la relació del qual amb el significat és arbitrària, això és, entre el signe i l'objecte significat no existeix cap relació, ni de causalitat (el que donaria lloc als indicis) ni de semblança (que originarien les icones). Així, doncs, per a Charles Sanders Peirce el símbol és un tipus de signe immotivat que representa el seu objecte per convenció. Aquesta convenció és explícita i gairebé absoluta, ja que no hi ha cap relació sensible entre el significant i el significat. Els alfabets, la notació química, lògica o matemàtica són exemples de símbols, ja que tota relació analògica correria el risc d'alterar el sentit, transferint al significat propietats del significant (veg. text). El signe lingüístic pertany a aquesta classe de signes.

D'aquesta manera, un símbol és un signe que perdria el caràcter que ho fa signe si no hi hagués algun intèrpret. Per exemple, en la nostra cultura el color negre simbolitza el dol, encara que entre els hindús el color de dol és el blanc (el que reforça la condició arbitrària i convencional del símbol). També Dewey, Ogden, Richards i la majoria dels filòsofs del llenguatge, els consideren com a mers signes arbitraris i convencionals de caràcter social i col·lectiu, la qual cosa els oposa als signes naturals. Així, les paraules també són de naturalesa simbòlica, ja que la connexió entre elles i el que representen és arbitrària, a excepció de les onomatopeies, que serien en part imatges icòniques, ja que es refereixen a un objecte en la mesura en què imiten els sorolls d'allò que designen.

Els símbols no són exclusius dels éssers humans, encara que només en l'home adquireixen la seva major complexitat. La dansa de les abelles, estudiada per Karl von Frisch, i algunes formes de comunicació entre mamífers descrites pels etòlegs, també són de caràcter simbòlic.

Els símbols poden entendre's també com una notació arbitrària, com el simbolisme lògic instaurat ja per Aristòtil, en aquest cas són signes buits (dimensió merament sintàctica), encara que susceptibles de ser interpretats (en una dimensió semàntica). Ernest Nagel, en Simbolisme i ciència, va definir el concepte científic de símbol com «tot esdeveniment (o tipus d'esdeveniment), habitualment de caràcter lingüístic, que s'adopta per significar una mica més mitjançant convencions tàcites o explícites o de regles de llenguatge», i S.K. Langer afirma que «tot arbitri mitjançant el qual realitzem una abstracció és un element simbòlic, i tota abstracció implica simbolització».

Des de la perspectiva religiosa, psicològica i hermenèutica

2) . Ara bé, en tant que figures que designen una realitat diferent d'ells, els símbols també poden entendre's –en el cas de les filosofies religioses i en determinades teories psicològiques i estètiques– com a expressions d'una realitat directament inaccessible al llenguatge o al pensament conceptual.

En les concepcions mítiques i religioses els símbols es consideren com la manifestació del sagrat. Aquest és el punt de vista que també adopten alguns filòsofs de la religió, com Schleiermacher, per exemple. També en aquest sentit es va formular la teoria romàntica del símbol (encara representada per Ludwig Klages), encara que en el cas del romanticisme es vincula més al símbol estètic i a una concepció de l'art com a reveladora de l'absolut. Per a Schelling, com per a Goethe, en el símbol, el particular (la imatge) és, alhora, l'universal (el sentit). Per això, F. Schlegel sostenia que solament el símbol permet accedir a l'infinit o a Déu, i l'art, apareix així, com una via privilegiada de coneixement.

Mircea Eliade

Entre els filòsofs i historiadors de la religió que han dedicat una especial atenció a l'estudi dels símbols destaca l'espiritualista Mircea Eliade, per a qui el símbol permet una forma de participació mística en el sagrat, ja que és manifestació seva, i aspecte essencial de la hierofania. Mitjançant el símbol, l'home pot percebre la presència del sagrat. Per això, ocupa un lloc central en el culte, i en tot ritual, i constitueix la base del llenguatge religiós. Existeixen molts tipus diferents de símbols que, en general, poden agrupar-se en: cosmològics, soteriològics i antropològics. Existeixen símbols que es refereixen a l'espai sagrat (qualitatiu i anisotròpic, diferent de l'espai profà o geomètric, isòtrop i homogeni) d'entre els quals, segons Eliade, el fonamental és el símbol del centre del món; símbols que permeten distingir el temps sagrat del profà; símbols de la naturalesa i la seva relació amb l'ésser humà que estableixen una relació entre el macrocosmos i el microcosmos. D'aquesta manera, concep el símbol com un instrument de coneixement que forma part d'una esfera prelingüística: precedeix al llenguatge i a la raó discursiva. Els símbols –segons Eliade– constitueixen obertures cap a un món transhistòric: «imatges, símbols i mites no són creacions irresponsables de la psique, sinó que responen a una necessitat: deixar al nu les modalitats més secretes de l'ésser. [...] Si l'esperit es val de les imatges per aprehendre la realitat última de les coses és, precisament, perquè aquesta realitat es manifesta d'una manera contradictòria i, per tant, no pot expressar-se en conceptes».

Sigmund Freud

La psicoanàlisi donarà també especial importància als símbols però, en lloc de considerar-los una manifestació del sagrat, els considerarà com a maneres de representació indirectes i figurats dels conflictes i desitjos inconscients. D'aquesta manera, per a Freud la simbolització és l'activitat de representació psíquica de les pulsions, i es manifestaran tant en els somnis com en els mites o en la religió. En tant que manifestacions d'un significat ocult de pulsions inconscients posseeixen un significat que l'anàlisi, a manera d'hermenèutica, pot desvetllar. Però si, per Freud, els símbols procedeixen d'una elaboració psíquica arrelada en experiències infantils individuals, per a Jung són produïts per un inconscient col·lectiu i són manifestacions arquetípiques. Jung distingeix entre símbols naturals, que procedeixen del contingut de dita inconscient col·lectiu, i símbols culturals, que són imatges col·lectives que, partint de les mateixes arrels han estat elaborades i modelades per la imaginació de cada poble.

Paul Ricoeur

C. G. Jung

L'hermenèutica de Paul Ricoeur es mou, en certa forma, a mig camí entre les interpretacions psicoanalítiques i les purament lingüístiques (veg. text). Per Ricoeur, els símbols són l'«indici de la situació humana en el cor de l'ésser, per això tenen valor ontològic», i manifesten una doble dependència: depenen de l'inconscient i, alhora, del sagrat. Però, cada símbol sagrat és un símbol infantil o arcaic que està a la base d'una estructura profunda que ens relaciona amb el real i, d'aquest ordre simbòlic, sorgeix el llenguatge. Per això, no tot el llenguatge és de tipus conceptual.

I. Cassirer

Per a Ernst Cassirer, que concep a l'home com a animal simbòlic (veg. text), el món no és substància, sinó forma simbòlica, i el símbol permet abastar la totalitat dels fenòmens en els quals alguna cosa sensible es presenta com a manifestació de sentit. És la simbolització la que permet l'ordenament del nostre ambient com un món. Cassirer, en la seva Filosofia de les formes simbòliques, estudia la importància de l'aparició del simbòlic en la mentalitat infantil, quan el nen descobreix que totes les coses tenen un nom (el que li anticipa a l'anàlisi realitzada per Lacan de la fase del mirall). A partir d'aquí, es manifesten diferents formes simbòliques. Però existeixen formes que permeten sintetitzar les diferents aparences, entre elles, el mite i la ciència, però també l'art i la religió. No obstant això, totes elles es manifesten a través del llenguatge que és la forma simbòlica que totes les altres pressuposen. Per això, lluny de les concepcions irracionalistes d'Eliade o de Jung que conceben el simbòlic com a pertanyent a una esfera prelingüística, declara que l'ordre simbòlic és l'ordre mateix del llenguatge, encara que d'origen no directament verbal. Així, el símbol no ho concep, com Dewey, Peirce o altres filòsofs del llenguatge, com un mer signe usat per consentiment comú per significar un concepte associat. Per Cassirer un senyal, un so, un objecte o un esdeveniment podien ser un símbol per a una persona sense que ella passés conscientment d'ell al seu significat. Això li aproximava a la concepció de Freud, encara que Cassirer rebutjava aquesta per considerar-la arbitrària i subjectiva.

El fet que diversos pensadors, molt allunyats entre si, com el mateix Cassirer, Lacan, Lévi-Strauss, Freud, Peirce, Russell, Ricoeur i uns altres hagin utilitzat àmpliament i eficaçment la noció de símbol per avançar en els seus respectius i allunyats camps d'investigació (filosofia, semàntica, lògica, psicologia, etnologia, mitologia, hermenèutica...) fa dir a S.K. Langer que l'estudi dels símbols constitueix la nova clau en la qual ha de fundar-se la filosofia.