Culte

Manifestació externa ritualitzada de les creences religioses que consisteix en actes de submissió a la divinitat o a les forces sobrenaturals en els quals es mostra el reconeixement i l'acatament de la superioritat d'aquestes. En algunes religions es coneix també amb el nom de servei diví. És la resposta humana davant el sagrat i origen de múltiples manifestacions, com ara: ritus, pregàries, sacrificis, peregrinacions, festes, sagraments, etc., i s'associa, generalment, a activitats relacionades amb els símbols sagrats.

Pot distingir-se entre un culte interior del creient –manifestat per pensaments de fe o d'esperança i per resos privats– i un culte públic, que es manifesta mitjançant determinats actes simbòlics sensibles, com ara la genuflexió, el senyar-se o uns altres. Així, en el culte es manifesta una actitud interna de submissió i una expressió externa d'aquesta actitud de reconeixement, de tipus reverenciant o atemorida. Al conjunt de prescripcions del culte se'l denomina litúrgia.

El culte pot dirigir-se tant per a retre homenatge a la divinitat, als sants o als ancestres, com dirigir-se cap a objectes (ídols, imatges piadoses, fetitxes o relíquies), que el seu poder emana de la seva especial relació amb éssers sobrenaturals. La superstició és una forma de culte popular. En l'antiguitat, es donaven també formes de culte imperial, com els actes d'homenatge als emperadors romans divinitzats, o els dirigits cap al faraó o altres monarques-déus.

Quan manifestació externa de les creences religioses, des de la Il·lustració s'ha advocat per la «llibertat de culte», ja que l'Estat no ha d'immiscir-se en el terreny de les creences. En aquest mateix sentit de tolerància religiosa, els partidaris tant del deisme com de la religió natural (com Locke o Voltaire, per exemple) van considerar que el culte, com a mera expressió externa ritualitzada de les creences religioses, no és més que superstició. Des dels pressupostos de la religió natural i del deisme es combatia, doncs, tota religió positiva, els ritus i els dogmes, i es considerava que l'única activitat o exteriorització de la religió havia de ser la recta acció moral. No obstant això, alguns filòsofs de la religió –com Scheler, per exemple– han posat de manifest que aquesta exteriorització ritualitzada de la religiositat ha servit a la humanitat de vehicle privilegiat per a expressar aspectes de la pròpia humanitat, mitjançant actes simbòlics que han permès desenvolupar aquesta dimensió humana.

Vegeu religió.