Formalisme

En una accepció general, valoració preferent de la forma o l'estructura d'alguna cosa enfront d'una menor valoració del que es considera, segons els diversos contextos, el seu oposat: contingut o fons, substància o matèria d'un assumpte o d'una cosa, valor semàntic, emotiu, expressiu, pragmàtic o figuratiu d'una expressió lingüística o artística («contenidisme»). Com a sentit pejoratiu derivat d'aquest sentit general, formalisme és també, en els aspectes ètics o jurídics, l'atenir-se purament a la lletra i a l'aspecte de procediment d'una llei, sense tenir en compte per res l'esperit (propòsit, finalitat, objectiu real) amb què va ser redactada.

Afany de rigor metodològic que impulsa a expressar les teories científiques evolucionades a manera de sistemes axiomàtics en un llenguatge formalitzat, a saber, un llenguatge artificial construït segons les regles de la formalització: ocupació de símbols (definits i no definits) sotmesos a regles (sintàctiques) de formació de fórmules i deducció (càlcul) de noves fórmules, que el seu conjunt es denomina «sistema formal».

Nom equivalent a càlcul lògic. S'entén que la lògica és una ciència formal, que només s'ocupa de la forma dels seus enunciats i de les propietats fonamentals d'aquestes formes, que són la validesa i la deducció. Per aquesta raó, es diu que la lògica no és una teoria, sinó un llenguatge simbòlic: un sistema de signes, amb regles sintàctiques de construcció i de transformació. Aquesta idea d'un pur llenguatge sense contingut, aplicada a les matemàtiques, es converteix, a partir de la publicació de Els fonaments de la geometria, en 1899, de David Hilbert, en el «formalisme», una de les principals concepcions generals de les matemàtiques, juntament amb el logicisme i l'intuïcionisme. Més tard, el formalisme matemàtic s'utilitza per a expressar determinades parcel·les de les ciències empíriques, com són la mecànica o la termodinàmica, i de les no empíriques, com la teoria de conjunts.

El formalisme de Hilbert conté: Termes primitius (sense significat relacionat amb objectes); regles de formació de fórmules (sintàctiques); axiomes o postulats (que no es demostren); regles de transformació (per a deduir a partir dels axiomes); definicions (tot terme és definit o és primitiu; i teoremes (fórmules vàlides del sistema, o veritables en el sistema, que són un axioma o una fórmula deduïda segons les regles de transformació). Hilbert va creure que eren propietats d'un sistema formalitzat: la consistència (que el sistema no impliqui cap contradicció), la completesa (que impliqui la possibilitat de demostrar tota veritat pròpia del sistema) i la decidibilitat (que el sistema disposi d'un procediment de demostrar si una fórmula és un axioma o un teorema del sistema). No obstant això, Kurt Gödel va demostrar, en 1931, que la matemàtica (aritmètica i geometria) és una teoria incompleta (conté veritats en el sistema la veritat del qual no és decidible pel sistema), i el nord-americà Alonzo Church va demostrar, en 1936, que la lògica (elemental) de predicats era indecidible (no tota fórmula té un procediment efectiu de demostració).

Vegeu termes relacionats.

El formalisme en estètica.

Escola russa de crítica i teoria literària que va sorgir cap a 1915-1916, va arribar al seu apogeu a principis dels anys vint i va ser suprimida al voltant de 1930. Els seus principals representants, Jakobson, Majakovskij, Slovskij, Ejxenbaum i Tynjanov, es reunien en el Cercle Lingüístic de Moscou i el Opajoz de Sant Petersburg. Partidaris del neopositivisme, els formalistes intentaven desfer-se de tota «preconcepció filosòfica» referent a la naturalesa de la creació artística. El seu objectiu era sistematitzar la ciència literària com a camp diferent de l'esforç intel·lectual i situar l'obra d'art en el centre d'atenció, accentuant intensament la diferència entre literatura i vida, i rebutjant les explicacions biogràfiques, psicològiques i sociològiques habituals. El formalisme va entrar en crisi a la fi dels anys vint, perquè no va saber crear un esquema prou flexible i integrat que permetés reflectir la unitat bàsica de l'estructura estètica. D'altra banda, la seva interpretació heterodoxa de l'enfocament marxista de la literatura va ser durament atacat i els formalistes es van veure obligats a callar o a reconèixer els seus errors. Això va suposar l'extinció de l'escola formalista. També s'entén com a formalisme aquella tendència estètica no figurativa de les arts plàstiques que, fundant-se en la distinció de Kant entre bellesa lliure i bellesa adherent (veg. text), així com entre percepció subjectiva (sentiment de plaer) i percepció objectiva (representació d'una cosa), i apropant, en general, l'art al coneixement (es capta la bellesa en la forma igual que es coneix mitjançant la forma), situa l'essència de l'art en la sola forma i en un tipus de contemplació productiva de l'obra estètica: l'artista és un creador de formes, a saber, d'un sistema de relacions formals de línies i colors, amb els quals aconsegueix l'expressió de la bellesa lliure. Els seus orígens es deuen a les idees estètiques del neokantià Johann Gottfrid von Herbart (1776-1841), que van ser després prosseguides per Konrad Fiedler (1841-1895), Adolf von Hildebrand (1847-1921) i Heinrich Wöfflin (1864-1945), entre d'altres. Les idees estètiques d'Ortega y Gasset i Eugeni d'Ors segueixen molt sovint els punts de vista de les teories del formalisme.

Vegeu també formalisme ètic.