Convenció
De Wikisofia
Prescindint d'un significat social molt ampli, segons el qual convenció és tota pràctica social normalment acceptada, un ús o un costum social, el sentit filosòfic li ve a la paraula des del terreny jurídic, on suposa un pacte entre dues parts. Es defineix, doncs, en aquest àmbit jurídic com a pacte bilateral. La seva capacitat de crear dret la fa aplicable a altres terrenys filosòfics, com són l'ètica, la filosofia del llenguatge, l'epistemologia i la filosofia de la ciència, amb l'excepció que, en aquests nous casos, el dret que origina la convenció ha d'entendre's, respectivament, com a font de moralitat, arbitrarietat del significant, consens sobre la veritat o falsedat d'un enunciat, o decisió que es pren sobre enunciats generals aptes per la predicció i l'explicació.
El caràcter convencional de totes les lleis, incloses les morals, va ser defensat per primera vegada pels sofistes, que, distingint entre nomos i physis (naturalesa i convenció), van atribuir al costum, ús o convenció tot el que feia referència al món cultural i moral de l'home (veg. text). Segons Plató, Sòcrates va plantejar en el Eutifrón el problema mateix de la fonamentació de l'ètica: són les coses bones perquè plauen als déus, o més aviat plauen als déus perquè són bones per si mateixes? (veg. citació).Al llarg de la història s'han adoptat bàsicament, com a resposta a aquesta qüestió, diverses formes de naturalisme o realisme ètic i de relativisme i subjectivisme. En l'actualitat, Jürgen Habermas sosté una «ètica del discurs» en la qual les normes morals es consideren correctes quan són objecte d'un consens nascut de l'interès comú, suposada una situació ideal de diàleg racional.
Entre els problemes que el llenguatge suscita a la filosofia, el del caràcter convencional dels signes lingüístics és també una qüestió plantejada en l'antiguitat: en el diàleg de Plató, Cràtil, un dels interlocutors sosté la convencionalitat de les paraules (veg. text). En l'actualitat s'admet que precisament el fet que les paraules només adquireixin significat des del context lingüístic i vital en què es pronuncien demostra que la relació entre signe lingüístic i significatum, o cosa, és convencional. En un altre context, es parla de convencions lingüístiques com una de les característiques fonamentals del llenguatge humà. Es denominen així aquelles regularitats, o pràctiques comunes, en la conducta verbal dels membres d'una comunitat lingüística, que els parlants mantenen voluntàriament perquè estan convençuts que són beneficioses per tots sempre que un pugui saber i confiar que, si està decidit a observar-les, els altres també ho faran: s'entén que aquestes convencions fonamenten les mateixes condicionis de possibilitat de la comunicació lingüística; la veracitat i la confiança, per exemple, són suposats irrenunciables en la comunicació, com el són, en una altra mesura, les metàfores o les ironies, posem per cas, que tothom accepta que no han d'interpretar-se al peu de la lletra.
Per a les teories de la veritat com a consens, la veritat d'un enunciat no és una propietat d'aquest, sinó un assentiment o consens obtingut entre interlocutors racionals. Pel convencionalisme en general, la veritat o la falsedat de les lleis científiques no és qüestió de contrastació empírica pròpiament dita, sinó del consens que obtenen dins de la comunitat científica.