Ordre

 (del llatí ordo)

Terme que involucra les nocions de disposició o correlació entre parts, regides per algun principi o regla. Al seu torn, aquesta noció pot prendre's de diverses maneres. Si es posa l'accent en la disposició de les diferents parts segons la seva essència o el seu ser, es parla d'un ordo essendi de tipus ontològic, que va ser la noció predominant al món antic i medieval, on l'ordre s'entenia com contraposat a caos, i implicava que l'ordenat està sotmès a regla, mesura i raó, de manera que allò que és ordenat succeeix segons una certa necessitat. Si, en canvi, s'entén l'ordre des de la perspectiva dels criteris d'ordenació de les coses conegudes, llavors es tracta del ordo cognoscendi de naturalesa gnoseològica, que és la que predomina des de la modernitat. A més, si es tendeix a pensar l'ordre com a disposició de parts, es concep l'ordre com una propietat espacial. En canvi, també pot pensar-se una ordenació merament temporal o cronològica. En el primer cas, l'ordre és de tipus geomètric; en el segon, de tipus numèric. En tots dos casos, l'ordenat es troba sotmès igualment a una raó, però en el sentit de la raó matemàtica (entesa com a proporció, per exemple).

Al món antic, com hem dit, es tendeix a entendre la noció d'ordre de manera ontològica com contraposada a caos. Per això, segons els primers sistemes filosòfics, el caos esdevé cosmos (originàriament ϰόσμος significava «ordre») perquè està sotmès al λόγος (logos) (que expressa regla, mesura i raó), i per això pot entendre's racionalment. Des d'aquesta perspectiva l'ordre és condició d'intel·ligibilitat de l'existent, ja que implica legalitat (sotmès a llei) i, per tant, necessitat i regularitat. Pel que sembla aquesta primitiva noció va sorgir com una extrapolació o projecció del pensament social: una societat és justa i racional quan està ordenada segons lleis. Així, originàriament la noció d'ordre cosmològic deriva de la d'ordre social. (Noti's que aquesta terminologia és de base jurídica, perquè tant llei com cosmos –ordre– són termes sorgits d'aquest àmbit del pensament). Des d'aquest punt de vista, la noció d'ordre estarà presidida per la de subordinació, i implicarà una jerarquització. D'aquesta manera, l'ordenat serà el jerarquitzat segons cert principi.

Anaximandre

En el terreny estrictament filosòfic la primera noció d'ordre va sorgir amb el pensament d'Anaximandre , qui concep el procés de l'esdevenir a partir de la seva concepció del àpeiron (veg. text), i el concep com un procés ordenat que segueix la seriació del temps, i del que es pot donar raó en la mesura que és pensat pel logos. També en aquest sentit l'ordre (en grec τάξις) pot aparèixer proper al logos d'Heràclit entès com a «llei eterna» (veg. text). Mentre que pels atomistes Leucip i Demòcrit, l'ordre del cosmos es podia explicar per la conjunció dels àtoms en el buit segons el contacte (el gir i la confirmació es vincularien a la posició i la figura o esquema, respectivament, veg. citació), per a Anaxàgores, tal com afirma Aristòtil, la teoria dels quatre elements (terra, aire, aigua i foc) no era suficient per a donar explicació de l'ordre del món, com tampoc ho era atribuir-lo al mer atzar. Per això va postular la necessitat d'un nous que expliqués aquesta ordenació (veg. citació).

Aristòtil

L'enfocament plenament ontològic de la noció d'ordre es dóna amb Plató, qui entén la noció d'ordre com a adequació a la idea: una cosa està ordenada quan correspon a la seva idea, segons la teoria de la participació. D'aquesta manera, la relació que Plató establia entre món sensible i món intel·ligible, quedava com a relació de subordinació de l'inferior al superior. Des d'una perspectiva diferent, Aristòtil concep l'ordre com una de les classes de la mesura (Categories, 8, 8b), o com una relació de les parts respecte de l'espai o del temps, la forma fonamental del qual és la d'abans-després (Metafísica, 1018b 26). Aquesta relació de precedència o de conseqüència, al seu torn, té la seva manifestació més acabada en la d'ordre causal: l'efecte no pot precedir a la causa. D'aquesta manera, l'ordre és entès com a seriació o successió coherent regida per una llei, que pot ser la de causalitat, per exemple, encara que moltes altres sèries no causals també estan ordenades (sèries geomètriques, ordre numèric, etc.).

En el pensament cristià d'orientació platònica es va interpretar la noció d'ordre com a subordinació de l'inferior al superior, en el sentit de subordinació de tot el creat al creador. Sant Agustí afirmarà que Déu crea segons forma, mesura i ordre, de manera que el creat està ordenat perquè s'adequa als plans de la providència, i està regulat per les idees exemplars o arquetípiques que estan en Déu. Des d'aquesta perspectiva, l'oposat a l'ordre ja no serà pròpiament el caos (en el sentit originari de l'obert), sinó el des-ordre. A través d'aquest procés, la noció d'ordre, sorgida ja en els seus inicis com a projecció de l'ordre social sobre la naturalesa-cosmos, torna de nou com a ordre social, però revestida del seu nou caràcter cosmològic, i interpretada teològicament. Sant Tomàs, més vinculat a la tradició aristotèlica, concep l'ordre com la disposició regulada per un principi d'una pluralitat de coses d'acord amb l'anterior i posterior. No obstant això, aquesta noció segueix donant especial importància a la relació de subordinació dins de la classe a la qual pertanyen les parts ordenades, de manera que, en certa forma, continua sent entesa com una relació de subordinació a la idea. Per això, per al pensament medieval, fins i tot una entitat aïllada pot ser ordenada si es correspon amb els designis de Déu.

En el pensament modern es va tendir més aviat a reinterpretar la noció aristotèlica d'ordre entès com a seriació regulada causalment. Aquesta és la concepció que sostenen Spinoza i Leibniz (veg. citació), i fins i tot el mateix Kant, qui fins i tot considera que l'ordre causal determina l'ordre temporal (raó per la qual el temps és irreversible; veg. text). Però en els pensadors modern la noció d'ordre tendeix a entendre's més aviat com una relació de realitats entre si, més que una relació respecte d'una idea. Amb això es desontologitza aquesta noció, que tendeix a entendre's en el seu aspecte quantificable, i es tendeix a substituir l'antiga noció de ordo essendi per la de ordo cognoscendi.

Henri Bergson

Especial importància revesteix la concepció de Bergson, per a qui l'ordre és un cert acord entre el subjecte i l'objecte: és l'esperit que es troba de nou en les coses. Però això pot donar-se en dues direccions oposades que donen lloc a dos tipus d'ordre: d'una banda l'ordre inert, matemàtic, físic o automàtic i, per una altra, l'ordre vital, l'ordre volgut o ordre de les finalitats, relacionats, respectivament, amb l'espacialitat i amb la durada. La intel·ligència –afirma Bergson–, es reconeix en l'ordre geomètric o físic-matemàtic, però això és a causa que la mateixa ciència (de caràcter convencional segons Bergson) està organitzada sobre l'acceptació prèvia de l'ordre geomètric, fruit de l'espacialització de la intel·ligència i de l'oblit de la duració pura. Però cap complicació matemàtica és capaç d'introduir autèntica novetat ni creació en el món, i aquesta tendència negativa és la que expressen les lleis particulars del món físic, incapaços d'aprehendre el segon tipus d'ordre: l'ordre vital. Bergson critica també la idea negativa de desordre (entesa com a absència d'ordre), i assenyala que tal idea és fruit d'una confusió entre els dos tipus d'ordre esmentats (veg. text). Aquestes consideracions són fonamentals –diu Bergson– per a l'elaboració de la teoria del coneixement, el problema fonamental del qual és el d'esbrinar com és possible la ciència, és a dir, per què hi ha ordre en les coses. Però la investigació ha de permetre desfer els falsos problemes derivats d'una mala comprensió de les nocions d'ordre contingent, de desordre i d'atzar (veg. text).

A més de la distinció proposada per Bergson, en l'actualitat sol distingir-se entre diversos tipus d'ordres:

-ordre matemàtic, ciència en la qual l'ordre es defineix a través d'una relació diàdica R, i es consideren diversos tipus d'ordres, de manera que una classe pot estar parcialment ordenada, ordenada, o posseir un ordre dens (veg. continuïtat);

-ordre lògic (el de l'encadenament de les proposicions o judicis segons les regles d'un càlcul deductiu, per exemple);

-ordre físic i cosmològic, on, vinculats als conceptes de la teoria de la informació, l'ordre apareix com a entropia negativa o neguentropia, i es relaciona amb la noció de fletxa del temps;

-ordre biològic, definit per la teoria de l'evolució;

-ordre ètic (segons normes i principis);

-ordre social (segons lleis, institucions i coaccions que preserven i permeten la continuïtat d'un grup social), etc.