Demòcrit



(Δημόκριτος) Filòsof grec classificat entre els presocràtics, encara que cronològicament és contemporani de Sòcrates. Va néixer cap al 460 aC, en Abdera (Tràcia). Per a realitzar estudis va viatjar per Egipte, Pèrsia i Babilònia, i potser per Etiòpia i l'Índia. Va ser deixeble de Leucip, i va desenvolupar amb major detall la seva teoria atomista. Per aquesta raó, en l'antiguitat, alguns van negar l'autenticitat de l'existència de Leucip, ja que van atribuir l'atomisme íntegrament a Demòcrit. Es conserven nombrosos fragments d'una gran quantitat i varietat d'obres (Trasilo li atribueix 52 llibres, dels quals no es conserva cap) que, juntament amb les cites o referències d'altres autors de l'antiguitat, especialment Aristòtil, són la font documental de la teoria atomista.(Veg. text.) Encara que els fragments dels seus molt nombroses obres mostren una gran amplitud d'interessos: ètica,cosmologia, música, matemàtiques, el més característic del seu pensament és la concepció física atomista.

Demòcrit

Com Leucip, Demòcrit va partir dels principis establerts per Parmènides. Però per a respectar els principis de l'eleatisme (el que és ha de ser necessàriament u i immòbil) i, alhora, per a salvar les aparences, és a dir, per a donar compte de l'aparença del món sensorial (canvi, moviment, multiplicitat), va afirmar l'existència dels àtoms (cadascun d'ells amb les característiques atribuïdes per Parmènides a l'ens: cada àtom és sòlid, ple i immutable) i l'existència del buit, que és una espècie de no-ser que explica la multiplicitat i el canvi, ja que, sent el que separa els àtoms, permet el moviment, la generació i la corrupció, és a dir, allò que permet els xocs i desplaçaments dels àtoms.

Per a explicar la percepció sensible (rebutjada per Parmènides com vana il·lusió), i partint de la seva concepció pansomàtica, Demòcrit va sostenir que també l'ànima (ψυχἠ) és corporal i mortal (formada, doncs, per àtoms). Com a entitat corporal, l'ànima mou el cos, però també és afectada per aquest. Aquesta afecció de l'ànima pel propicos i pels cossos exteriors és el que explica el coneixement sensorial. Ara bé, aquestes percepcions del món exterior manquen de plena objectivitat. Aquesta concepció és l'antecedent més remot de la distinció, generalment acceptada en la filosofia dels segles XVII i XVIII, entre qualitats primàries (objectives) i qualitats secundàries (subjectives). Per això, en l'aspecte epistemològic, Demòcrit va mantenir un cert escepticisme: «Ens és impossible arribar a saber què és en realitat cada cosa», i «En realitat no coneixem res, ja que la veritat està en el profund». Va considerar que el coneixement sensorial era un «coneixement fosc» i que les qualitats sensibles dels cossos són reaccions de la nostra sensibilitat a les propietats dels àtoms: «En la nostra creença existeix el dolça i l'amarg, el calent i el fred, i així també existeix el color; però la realitat és que només hi ha àtoms i buit».

L'exposició de l'atomisme de Leucip i Demòcrit es troba en l'article dedicat a l'atomisme. (Veg. atomisme antic)