Creació

(del llatí creatio, de creare, engendrar, produir, crear)

Genèricament, en l'àmbit de moltes religions, producció del món a partir d'un estat anterior que es transforma per acció d'una divinitat. En les religions de tradició judeocristiana, la producció del món per un Déu únic a partir del no-res (exnihilo), que a més conserva o manté en el seu ser allò que ha creat (vegeu la citació). En tots dos casos, s'aplica tant a l'activitat creadora com al conjunt del creat.

Filosòficament la «creació» adopta diversos sentits; els principals són els següents:

1) Com a producció exnihilo: en la filosofia patrística, la filosofia escolàstica i la filosofia cristiana en general. La creença en una producció des del no-res sorgeix en la tradició cristiana cap al s. II, quan els apologistes s'oposen al dualisme gnòstic i a la idea de l'eternitat del món de la filosofia pagana. Aquest sentit de creació s'oposa a tota postura dualista, panteista o emanatista.

2) Com a producció per emanació: és la versió pròpia dels gnòstics i del neoplatonisme. De l'U emana, segons Plotí la Intel·ligència o logos i d'ella l'ànima del món i la matèria; les teories emanatistes són també panteistes. L'hinduisme i el brahmanisme són també emanatistes.

En el sentit considerat ortodox de la paraula (l'1), la creació no impedeix una veritable causalitat en el que es diu causes segones, és a dir, la causalitat pròpia de les coses creades, de manera que el món físic pot considerar-se un sistema tancat autònom, i no exigeix una producció de tot l'existent tal que exclogui els processos evolutius (veg. creacionisme).

No obstant això, es tracta d'un concepte pròpiament religiós, que resulta incomprensible a la raó humana, per la qual regeix el principi presocràtic que del no-res no pot procedir res (vegeu la citació). Kant va posar en relleu, en la seva primera antinòmia que a la raó humana li és impossible decidir la qüestió de si el món té o no té un començament en el temps (vegeu la citació).