Nous

(del grec νοῦς, nous, que originàriament es referia a la capacitat d'aprehendre de manera immediata la veritat, mitjançant una visió intel·lectual, diferent, per tant, de la mera visió sensorial. Procedeix de l'infinitiu νοείν, noein: visió pensant, pensament directe)

Captació directa mitjançant el pensament. La realització d'aquesta activitat d'aprehensió directa és la noesi. En general, nous sol traduir-se per intel·lecte, pensament o esperit.

Aquesta noció presenta una certa ambigüitat, ja que tant pot entendre's com a designació de la capacitat o facultat del pensament o com a designació d'una entitat pensant. En aquest últim sentit apareix en Anaxàgores per a qui el νοῦς és un principi etern i infinit que ordena el caos per a convertir-ho en cosmos, o sigui, és un principi ordinador i legislador de l'univers (lloat per Aristòtil com a primera formulació d'un principi d'ordre; vegeu la citació). D'aquesta manera, adquireix connotacions de divinitat.

Plató

Aristòtil

En diversos textos, com en el de la metàfora de la línia, per exemple, Plató anomena nous a la part superior de l'ànima, la més divina, l'activitat de la qual és la noesi, que és la que permet el ple coneixement de les idees (veg. text). En el Fileb i en el Timeu adopta la noció del nous, semblant a la d'Anaxàgores, com a entitat equiparable al demiürg. No obstant això, retreu a Anaxàgores el poc paper que assigna al nous, ja que, segons Plató, que reprodueix una crítica de Sòcrates (Fedó 97b-c.), Anaxàgores solament concep el nous com a impulsor inicial del món, però després explica aquest de manera mecanicista.

Aristòtil distingeix entre el pensament dianoètic, que és el procés del raonament discursiu, del coneixement noètic que suposa la captació immediata dels principis. En aquest context, Aristòtil considera el nous com una espècie d'ànima (psique), l'única que «pot donar-se per separat, com l'etern del perible» (D'Anima, 413 b25.), la qual cosa, des d'Alexandre d'Afrodisia va ser interpretat com un intel·lecte agent (nous poietikós) separat i immortal, però no individual i propi de cada home (veg. text). En el context de la seva cosmologia, Aristòtil identifica el nous amb la divinitat i amb el primer motor immòbil, l'única activitat del qual consisteix, segons Aristòtil, a pensar-se a si mateixa (noesi noeseos, veg. text). Per part seva, Plotí i els neoplatònics consideraven el Nous com la segona hipòstasi, engendrada per l'U i engendradora de l'ànima del món.

Quan el terme nous es tradueix com a pensament no comparteix l'ambigüitat d'aquest terme castellà (el pensament, un pensament) , perquè només es refereix a la facultat d'aprehensió intel·lectual, no al contingut d'aquesta, ja que si l'activitat del nous és la noesi, el seu objecte és el noema.