Món

 (del llatí mundus, terme polisèmic relacionat amb la noció de contenidor o continent. En una de les seves primitives accepcions llatines el mundus és un contenidor, un bagul o caixa, generalment contenidor per a guardar les joies)

En general, els significats més comuns d'aquest terme són els que el vinculen amb la noció de totalitat i d'univers. Així, el concepte de món pot entendre's com a sinònim de tot o conjunt de tot l'existent, com a sinònim de terra, com a sinònim d'univers o, fins i tot, com a sinònim de realitat i, també, s'usa com a equivalent a naturalesa. De vegades, també s'utilitza per a designar un conjunt de coses d'una mateixa classe: món de les idees, món vegetal, etc.; de vegades, per a designar, també, com un conjunt, les característiques culturals d'un període històric: món antic, món medieval, etc.

Anaximandre

Aquest terme tradueix també la paraula grega cosmos (ϰόσμος ϰόσμος), encara que no s'identifica plenament amb ella, puix que el terme grec està més aviat vinculat a la noció d'ordre (encara que el terme grec cosmos també es relaciona amb les joies, com el terme llatí mundus). Per això, en la filosofia grega, ja des d'Anaximandre, la noció equivalent a món designa la unitat d'una multiplicitat ordenada (i meravellosa). En aquest sentit, es destaca aquest aspecte d'ordre, la regularitat del qual és l'objecte del saber, en tant que unifica (fa un) el múltiple, divers i canviant. No obstant això, tal com pot veure's en la mateixa concepció cosmogònica del àpeiron (ἄπειρον) d'Anaximandre, la filosofia grega és aliena a la noció d'una creació del món, de manera que l'ordre del qual es parla està establert sobre una realitat preexistent no creada (veg. textos d'Anaximandre ). En la mesura en què l'objecte del coneixement és la recerca d'aquest ordre i aquesta regularitat que fa intel·ligible el divers, l'aparença i l'esdevenir, la filosofia grega tendeix a separar l'aspecte intel·ligible de l'aspecte sensible, donant lloc, especialment en Plató, a la divisió entre el món de les idees o món intel·ligible i el món sensible o visible. (Noti's que la denominació de món de les idees o de món sensible és un afegit per a referir-se a aquestes «regions» i que el terme no és pròpiament grec, sinó que suposa ja la introducció de la mateixa noció de món per a referir-nos a parts d'una totalitat). Fins i tot en Plató, el demiürg és l'ordinador del món (segons un ordre imposat seguint proporcions matemàtiques), però no és pròpiament el seu creador. (Veg. textos de Plató sobre l'origen del món). En la concepció platònica i neoplatònica s'assenyala també l'existència d'una ànima del món (μεγάλη ψυχἠ).

Amb la concepció jueva i cristiana d'una creació ex nihilo, és a dir, d'un Déu creador a partir del no-res, el terme «món» passa a significar el conjunt de totes les coses creades, o conjunt de tot el contingent, per oposició a Déu o ser necessari. D'altra banda, des de la perspectiva religiosa cristiana, el món, en tant que objecte de desig del contingent, apareix com a temptació que provoca el pecat, i juntament amb el dimoni i la carn, designa l'oposat a Déu. En aquest últim sentit s'entén per món la vida «mundana» o frívola, oposada a la vida piadosa. De vegades, en canvi, el terme posseeix connotacions positives per contraposició amb el negatiu que és l'in-món. (Això és a causa que el terme llatí mundus també significava el net, la qual cosa l'emparenta també amb l'ordenat, del terme grec cosmos).

Descartes

En la filosofia moderna, a partir de Descartes, l'existència mateixa del món pot ser posada en dubte, ja que el nostre coneixement no és directament coneixement de coses, sinó coneixement de pensaments, pot dubtar-se de l'existència mateixa d'un món extern. Per això, Descartes es veurà en la necessitat de demostrar l'existència d'aquest a partir de l'anàlisi de les pròpies idees (veg. text). Així, a partir de l'anàlisi del cogito, Descartes arriba a Déu i al món. Al voltant d'aquestes tres substàncies (jo, Déu i món) girarà bona part de la filosofia moderna. Per a alguns empiristes, com Locke, es dóna per suposada la noció de món com a causa de les nostres idees. En canvi, Berkeley assenyala que no pot dir-se que el món sigui la causa d'aquestes idees, ja que, ja que solament coneixem percepcions, no ens està autoritzat dir que són causades per una realitat externa a elles mateixes (el que seria anar més enllà dels límits de l'experiència). Hume, al seu torn, aprofundeix aquesta crítica, que la fa extensiva a les altres idees metafísiques: Déu i jo. (Per a una crítica de les concepcions idealistes sobre la noció de món, veg. text).

Kant

En tant que conjunt de totes les entitats físiques la noció de món s'acosta a la de naturalesa, però destacant l'aspecte de la totalitat, i el seu estudi és l'objecte de la cosmologia. En aquest sentit s'entendrà la noció durant molt temps. Però Kant, que recull els ensenyaments dels empiristes, assenyala que la concepció del món com a totalitat absoluta implica traspassar els límits del coneixement empíric, raó per la qual, quan la raó vol enfrontar-se al seu estudi, xoca inevitablement amb antinòmies (veg. text). Així, no podem saber si el món té un començament en l'espai i en el temps o si, per contra, no ha tingut començament; tampoc podem saber si el món es compon o no de parts simples. La nostra raó està limitada per l'experiència, i traspassar els seus límits condueix necessàriament a aquestes antinòmies, de les quals només es pot sortir, o bé renunciant a pensar la idea de món, o bé considerant-la una idea reguladora de la raó. Així, el món no existeix de la mateixa manera que les coses que existeixen en ell, i és més aviat la consciència la que engendra la idea de món. D'aquí arrenca també la concepció del món com a «voluntat i representació» de Schopenhauer (veg. text) i la concepció de Nietzsche del món com a «voluntat de poder» (veg. text).

Dilthey

En aquest sentit, els fenomenòlegs podran afirmar que, en tant que la idea de món depèn d'un subjecte que la constitueix, hi ha tants mons com a subjectes i com a punts de vista (concepcions del món o Weltanschauungen, i món vital o Lebenswelt). (veg. textos de Dilthey sobre la concepció del món ). Així, per aquest camí, la noció de món torna a remetre al sentit de conjunt de camps teòrics d'una classe: món psicològic, món infantil, món de l'art, mons històrics, etc. En tant que la noció de món es refereix llavors al conjunt de relacions entre els homes, i entre ells i les coses, adopta en la filosofia de Heidegger un especial significat, ja que l'home és un «ésser en el món», en relació essencial amb els altres i amb les coses. El món, inclòs en l'estructura existencial d'obertura del Dasein, apareix, diu Heidegger, com a mundanitat. «La paraula «món» –diu Heidegger–, no designa cap ens en particular, ni tampoc un domini particular de l'ens, sinó l'obertura del Ser» (Carta sobre l'humanisme).

Per a Ortega y Gasset és la noció de «vida» la que permet superar l'idealisme i els prejudicis substancialistes referents tant al subjecte com al mateix món, de manera que –segons Ortega–, jo sóc un amb el món: «ni jo sóc un ser substancial ni el món tampoc –sinó que tots dos som en activa correlació: jo sóc el que veu el món i el món és el vist per mi. Jo sóc per al món i el món és per a mi. Si no hi ha coses a veure, pensar i imaginar, jo no veuria, pensaria o imaginària– és a dir, jo no seria» i «El món exterior no existeix sense el meu pensar-lo, però el món exterior no és el meu pensament, jo no sóc teatre ni món –sóc enfront d'aquest teatre, sóc amb el món–, som el món i jo» (veg. text).