Kant: les antinòmies
De Wikisofia
L'ANTINÒMIA DE LA RAÓ PURA
PRIMER CONFLICTE DE LES IDEES TRANSCENDENTALS
(1a antinòmia) A426/B454 - A434/B462)
Tesi
El món té un començament en el temps i, pel que fa a l'espai, està igualment tancat entre límits.
Prova
Suposem que el món no tingui un començament en el temps. En aquest cas, ha transcorregut una eternitat fins a cada instant donat i, consegüentment, una sèrie infinita d'estats successius de les coses que hi ha al món. Ara bé, la infinitud d'una sèrie consisteix que mai pot acabar-se per mitjà de síntesis successives. Per tant, és impossible una infinita sèrie còsmica passada i, en conseqüència, constitueix una condició indispensable de l'existència del món el que aquest hagi tingut un començament, que és el primer punt que volíem demostrar.
Respecte del segon, suposem de nou el contrari: el món serà llavors un tot infinit donat de coses coexistents. Ara bé, només mitjançant la síntesi de les seves parts podem concebre la magnitud d'un quàntum que no es doni a la intuïció dins de certs límits, com no podem concebre la totalitat de semblant quàntum sinó mitjançant la síntesi completa o summa d'unitat rere unitat. Consegüentment, per a concebre com un tothom que ocupa tots els espais, hauria de considerar-se com completa la síntesi successiva de les parts d'un món infinit; és a dir, hauria de considerar-se un temps infinit com passat en l'enumeració de totes les coses coexistents, la qual cosa és impossible. Així, doncs, un agregat infinit de coses reals no pot ser considerat com un tot donat ni, consegüentment, com a donat simultàniament. Per tant, el món no és infinit, pel que fa a la seva extensió en l'espai, sinó que es troba enquadrat dins de límits, que era el segon punt a demostrar.
Antítesi
El món no té començament, així com tampoc límits en l'espai. És infinit tant respecte del temps com de l'espai.
Prova
Suposem que posseeix un començament. Si tenim en compte que el començament és una existència a la qual precedeix un temps en el qual la cosa no existeix, cal que hi hagi hagut un temps anterior en el qual el món no existia, és a dir, un temps buit. Ara bé, en un temps buit és impossible que es produeixi cap cosa, ja que cap part de semblant temps posseeix en si una condició que, enfront d'una altra part, serveixi per a distingir la seva existència millor que la seva inexistència (tant si s'admet que neix per si mateix, com si s'afirma que és produït per una altra causa). Per tant, poden començar algunes sèries de coses al món, però el món mateix no pot tenir un començament, sent, consegüentment, infinit respecte del temps passat.
Respecte del segon punt, comencem per suposar el contrari: que el món és finit i limitat, raó per la qual a l'espai respecta. Es troba, doncs, en un espai buit i il·limitat. Tindríem, per tant, no només una relació de les coses en l'espai, sinó també de les coses amb l'espai. Ara bé, si tenim en compte que el món és un tot absolut fora del qual no hi ha objectes d'intuïció, ni, consegüentment, correlat cap amb el qual pugui relacionar-se, la relació del món amb l'espai buit seria una relació amb cap objecte. Però semblant relació i, consegüentment, també la limitació del món per l'espai buit, no és res. Per tant, el món és il·limitat en relació amb l'espai, és a dir, és infinit respecte de l'extensió.
ANTINÒMIA DE LA RAÓ PURA
SEGON CONFLICTE DE LES IDEES TRANSCENDENTALS
(2a Antinòmia. A434/B462- A438/B466)
Tesi
Tota substància composta consta de parts simples i no existeix més que el simple o el compost del simple al món.
Prova
En efecte, si suposem que les substàncies compostes no consten de parts simples, no queda –si suprimim mentalment tota composició– cap part composta ni (al no haver-hi parts simples) cap part simple. No queda, doncs, res, ni pot donar-se, consegüentment, cap substància. Per tant, o bé és impossible suprimir mentalment tota composició, o bé ha de quedar, després de la supressió d'aquesta, alguna cosa que subsisteixi sense composició, és a dir, el simple. En el primer cas, el compost no constaria, per part seva, de substàncies (ja que la composició és una relació merament accidental en les substàncies, les quals, en la seva qualitat d'éssers permanents, han de subsistir amb independència d'ella). Com aquest cas es troba en contradicció amb el que hem suposat, ens queda només el segon, a saber, que els compostos substancials del món constin de parts.
La conseqüència immediata que d'això se segueix és que les coses del món són totes entitats simples; que la composició és un estat merament exterior a aquestes, i que, si bé mai podem aïllar o separar per complet del seu estat de cohesió les substàncies elementals, la raó ha de concebre-les com els subjectes primaris de tota composició i, per això mateix, com a entitats simples i anteriors a aquesta.
Antítesi
Cap cosa composta consta de parts simples i no existeix res simple al món.
Prova
Suposem que una cosa composta (en tant que substància) consta de parts simples. Com tota relació externa, i, consegüentment, tota composició formada per substàncies, només és possible en l'espai, aquest ha de constar de tantes parts com en ell ocupi el compost. Ara bé, l'espai no consta de parts, sinó d'espais. Per tant, cada part del compost ha d'ocupar un espai. Però les parts absolutament primeres de tot compost són simples. El simple ocupa, doncs, un espai. Ara bé, tot el real que ocupa un espai comprèn en si una varietat d'elements que es troben uns fora d'uns altres, sent, per tant, compost, un compost real format, no per accidents (que, sense una substància, mai poden estar uns fora d'uns altres), sinó per substàncies. El simple seria, doncs, un compost substancial, la qual cosa és contradictori.
La segona proposició de l'antítesi, segons la qual no hi ha res simple al món, només vol dir el següent: l'existència de l'absolutament simple no pot demostrar-se a partir de cap experiència o percepció, ni externa ni interna. L'absolutament simple és, doncs, una simple idea la realitat objectiva de la qual mai pot fer-se evident en una experiència possible. Manca, per tant, d'aplicació i d'objecte en l'exposició dels fenòmens. En efecte, suposem que fos possible trobar un objecte empíric per a aquesta idea. En aquest cas, caldria conèixer la intuïció empírica de cert objecte com una intuïció que no contingués absolutament cap varietat d'elements uns fora d'uns altres i lligats en una unitat. Ara bé, atès que manca de validesa el deduir que és impossible tal varietat en tota intuïció d'un objecte partint del fet que no tenim consciència d'ella i ens és, alhora, indispensable aquesta intuïció per a obtenir la simplicitat absoluta, no podem derivar aquesta de cap percepció, sigui la que sigui. Consegüentment, res simple ens és donat al món sensible si tenim en compte que mai pot donar-se'ns alguna cosa com a objecte absolutament simple en una experiència possible i que, al mateix temps, hem de considerar el món sensible com el conjunt de totes les experiències possibles.
Aquesta segona proposició de l'antítesi va molt més lluny que la primera. Aquesta eliminava el simple tan sols en la intuïció del compost, mentre que aquella l'exclou de la naturalesa sencera. Per això no s'ha pogut tampoc demostrar aquesta segona proposició partint del concepte d'objecte donat de la intuïció externa (del compost), sinó a partir de la referència d'aquest mateix concepte a una possible experiència en general.
L'ANTINÒMIA DE LA RAÓ PURA
TERCER CONFLICTE DE LES IDEES TRANSCENDENTALS
(3a antinòmia) (KRV A444/B472-A448 /B476)
Tesi
La causalitat segons lleis de la naturalesa no és l'única de la qual poden derivar els fenòmens tots del món. Per a explicar aquests ens fa falta una altra causalitat per llibertat.
Prova
Suposem que no hi ha una altra causalitat que la que obeeix a lleis de la naturalesa. En aquest cas, tot el que succeeix pressuposa un estat previ al que segueix inevitablement d'acord amb una regla. Ara bé, tal estat previ ha de ser alguna cosa que, al seu torn, ha succeït (que ha arribat a ser en un temps en el qual abans no existia), ja que si hagués existit sempre, la seva conseqüència no s'hauria pogut produir ara, sinó que hagués existit sempre.
Consegüentment, la causalitat de la causa en virtut de la qual alguna cosa succeeix és, al seu torn, alguna cosa succeïda i que, d'acord amb la llei de la naturalesa, pressuposa igualment un estat previ i la causalitat d'aquest. Aquest, de nou, suposa un estat encara anterior, i així successivament. Si tot succeeix, doncs, només segons les lleis de la naturalesa, no hi ha més que començaments subalterns mai un primer començament. En conseqüència, mai es completa la sèrie pel costat de les causes derivades unes d'unes altres. Ara bé, la llei de la naturalesa consisteix precisament en el fet que res succeeix sense una causa prou determinada a priori. Així, doncs, la proposició segons la qual tota causalitat és només possible segons lleis de la naturalesa es contradiu a si mateixa en la seva universalitat il·limitada. No podem, per tant, admetre que tal causalitat sigui l'única.
Tenint això en compte, hem de suposar una causalitat en virtut de la qual succeeix alguna cosa sense que la causa d'aquesta alguna cosa segueixi estant, al seu torn, determinada per una altra anterior segons lleis necessàries; és a dir, hem de suposar una absoluta espontaneïtat causal que iniciï per si mateixa una sèrie de fenòmens que es desenvolupin segons lleus de la naturalesa, és a dir, una llibertat transcendental. Si falta aquesta, no és mai completa la sèrie de fenòmens pel costat de les causes, ni tan sols en el curs de la naturalesa.
Antítesi
No hi ha llibertat. Tot el que succeeix en el món es desenvolupa exclusivament segons lleis de la naturalesa.
Prova
Suposem que hi hagi una llibertat en sentit transcendental com a tipus específic de causalitat conforme a la qual puguin produir-se els esdeveniments del món, és a dir, una facultat capaç d'iniciar en sentit absolut un estat i, consegüentment, una sèrie de conseqüències d'aquest. En aquest cas, no només començarà, en termes absoluts, una sèrie en virtut d'aquesta espontaneïtat, sinó la determinació d'aquesta per a produir-la. En altres paraules, començarà absolutament la causalitat, de manera que no hi haurà res previ que permeti determinar mitjançant lleis constants l'acte que s'està produint. Ara bé, tot començament d'acció suposa un estat anterior propi de la causa que encara no actua, i un primer començament dinàmic d'acció suposa un estat que no està unit per cap vincle causal amb l'anterior estat de la mateixa causa, és a dir, no se segueix de cap manera d'aquest estat anterior. Així, doncs, la llibertat transcendental s'oposa a la llei de causalitat. Per tant, una connexió d'estats successius de les causes eficients segons la qual és impossible tota unitat de l'experiència i que, consegüentment, tampoc es trobi en cap experiència, no és més que un pur producte mental.
Només en la naturalesa hem de, doncs, buscar la interdependència i l'ordre dels successos. La llibertat (independència) respecte de les lleis d'aquesta naturalesa ens allibera de la coacció de les regles, però també del fil conductor que totes elles representen. En efecte, no podem dir que, en lloc de les lleis de la naturalesa, intervinguin en la causalitat de la marxa del món lleis de la llibertat, ja que si aquesta estigués determinada segons lleis, ja no seria llibertat. No seria al seu torn més que naturalesa. Per tant, naturalesa i llibertat transcendental es distingeixen com a legalitat i absència de legalitat. La primera imposa a l'enteniment la dificultat de remuntar-se cada vegada més lluny a la recerca de l'origen dels esdeveniments en la sèrie causal, ja que la causalitat és sempre condicionada en tals esdeveniments; però, com a compensació, promet una unitat d'experiència, una unitat completa i conforme a lleis. Per contra, si bé el miratge de la llibertat promet un repòs a l'enteniment que escodrinya la cadena causal, conduint-lo a una causalitat incondicionada que comença a operar per si mateixa, trenca, a causa de la seva pròpia ceguesa, el fil conductor de les regles, que és el que permet una experiència perfectament coherent.
L'ANTINÒMIA DE LA RAÓ PURA
QUART CONFLICTE DE LES IDEES TRANSCENDENTALS
(4a antinòmia) (KRV, A452 / B480- A456 / B484)
Tesi
Al món pertany alguna cosa que, sia en tant que part seva sia en tant que causa seva, constitueix un ésser absolutament necessari.
Prova
Com a conjunt de tots els fenòmens, el món sensible conté, alhora, una sèrie de modificacions, ja que, sense ella, ni tan sols se'ns donaria la representació de la sèrie temporal com a condició de possibilitat del món sensible. Tot canvi depèn de la seva condició, la qual és anterior en el temps i en virtut de la qual és necessari aquest canvi. Ara bé, tot condicionat donat pressuposa respecte de la seva existència una sèrie completa de condicions que arribi fins a l'absolutament incondicionat, que és l'única cosa absolutament necessària. Per tant, si el canvi existeix com a conseqüència de l'absolutament necessari, ha d'existir alguna cosa que ho sigui. Però aquesta alguna cosa absolutament necessària forma part del món sensible. En efecte, suposem que estigui fora d'ell. En aquest cas, la sèrie dels canvis còsmics derivaria el seu començament d'ell sense que aquesta causa necessària pertanyés, per part seva, al món dels sentits. La qual cosa és impossible, ja que, si tenim en compte que el començament d'una sèrie temporal només pot ser determinat en virtut d'allò que és anterior en el temps, la condició suprema del començament d'una sèrie de canvis ha d'existir en el temps en què encara no existia la sèrie (doncs el començament és una existència a la qual precedeix un temps en el qual no existia encara la cosa que comença). Per tant, la causalitat de la necessària causa dels canvis i, consegüentment, la causa mateixa, pertany al temps i, per això mateix, al fenomen
Antítesi
No existeix al món cap ser absolutament necessari, com tampoc existeix fora d'ell en tant que causa seva.
Prova
Suposem que el món mateix sigui un ésser necessari o que hi hagi en ell un ésser necessari. En aquest cas, o bé hi hauria en la sèrie dels seus canvis un començament incondicionadament necessari i, per tant, mancat de causa, la qual cosa es troba en contradicció amb la llei dinàmica de determinació de tots els fenòmens en el temps; o bé la sèrie mateixa mancaria de començament i, malgrat ser contingent i condicionada en totes les seves parts, seria, com a totalitat, absolutament necessària i incondicionada, la qual cosa és en si mateix contradictori, ja que no pot ser necessària l'existència d'una multiplicitat en què cap de les parts que la integren posseeix existència necessària.
Suposem, per contra, que hi ha una causa del món absolutament necessària, però fora d'ell. En tal cas, aquesta causa seria la que, com a membre suprem de la sèrie de les causes dels canvis del món, començaria l'existència d'aquests i la sèrie que formen. Des d'aquest supòsit, també ella hauria de començar a actuar, i la seva causalitat formaria part del temps i, per això mateix, del conjunt dels fenòmens, és a dir, del món. La causa mateixa no estaria, doncs, fora del món, la qual cosa es troba en contradicció amb la hipòtesi inicial. Consegüentment, no existeix cap ser absolutament necessari, ni al món ni fora del món (si és en relació causal amb ell).
(només en el fenomen és possible el temps, com a forma d'aquell). En conseqüència, no podem pensar aquesta causalitat com a separada del món sensible, que és el conjunt de tots els fenòmens. Així, doncs, en el món mateix es troba continguda alguna cosa absolutament necessària (ja es tracti de la completa sèrie còsmica mateixa, ja d'una part d'ella).
| Crítica de la raó pura (Alfaguara, Madrid 1978, Edició de Pedro Ribas, selecció de p. 394 - 415). |
Original en castellà
LA ANTINOMIA DE LA RAZÓN PURA
PRIMER CONFLICTO DE LAS IDEAS TRASCENDENTALES
(1ª antinomia) A426/B454 - A434/B462)
Tesis
El mundo tiene un comienzo en el tiempo y, con respecto al espacio, está igualmente encerrado entre límites.
Prueba
Supongamos que el mundo no tenga un comienzo en el tiempo. En este caso, ha transcurrido una eternidad hasta cada instante dado y, consiguientemente, una serie infinita de estados sucesivos de las cosas que hay en el mundo. Ahora bien, la infinitud de una serie consiste en que nunca puede terminarse por medio de síntesis sucesivas. Por tanto, es imposible una infinita serie cósmica pasada y, en consecuencia, constituye una condición indispensable de la existencia del mundo el que éste haya tenido un comienzo, que es el primer punto que queríamos demostrar.
Respecto del segundo, supongamos de nuevo lo contrario: el mundo será entonces un todo infinito dado de cosas coexistentes. Ahora bien, sólo mediante la síntesis de sus partes podemos concebir la magnitud de un quantum que no se dé a la intuición dentro de ciertos límites, como no podemos concebir la totalidad de semejante quantum sino mediante la síntesis completa o suma de unidad tras unidad. Consiguientemente, para concebir como un todo el mundo que ocupa todos los espacios, debería considerarse como completa la síntesis sucesiva de las partes de un mundo infinito; es decir, debería considerarse un tiempo infinito como pasado en la enumeración de todas las cosas coexistentes, lo cual es imposible. Así, pues, un agregado infinito de cosas reales no puede ser considerado como un todo dado ni, consiguientemente, como dado simultáneamente. Por tanto, el mundo no es infinito, por lo que respecta a su extensión en el espacio, sino que se halla encuadrado dentro de límites, que era el segundo punto a demostrar.
Antítesis
El mundo no tiene comienzo, así como tampoco límites en el espacio. Es infinito tanto respecto del tiempo como del espacio.
Prueba
Supongamos que posee un comienzo. Si tenemos en cuenta que el comienzo es una existencia a la que precede un tiempo en el que la cosa no existe, es preciso que haya habido un tiempo anterior en el que el mundo no existía, es decir, un tiempo vacío. Ahora bien, en un tiempo vacío es imposible que se produzca cosa alguna, ya que ninguna parte de semejante tiempo posee en sí una condición que, frente a otra parte, sirva para distinguir su existencia mejor que su inexistencia (tanto si se admite que nace por sí mismo, como si se afirma que es producido por otra causa). Por lo tanto, pueden comenzar algunas series de cosas en el mundo, pero el mundo mismo no puede tener un comienzo, siendo, consiguientemente, infinito respecto del tiempo pasado.
En cuanto al segundo punto, comencemos por suponer lo contrario: que el mundo es finito y limitado, por lo que al espacio respecta. Se encuentra, pues, en un espacio vacío e ilimitado. Tendríamos, por tanto, no sólo una relación de las cosas en el espacio, sino también de las cosas con el espacio. Ahora bien, si tenemos en cuenta que el mundo es un todo absoluto fuera del cual no hay objetos de intuición, ni, consiguientemente, correlato ninguno con el que pueda relacionarse, la relación del mundo con el espacio vacío sería una relación con ningún objeto. Pero semejante relación y, consiguientemente, también la limitación del mundo por el espacio vacío, no es nada. Por tanto, el mundo es ilimitado en relación con el espacio, es decir, es infinito respecto de la extensión.
ANTINOMIA DE LA RAZÓN PURA
SEGUNDO CONFLICTO DE LAS IDEAS TRASCENDENTALES
(2ª Antinomia. A434/B462- A438/B466)
Tesis
Toda sustancia compuesta consta de partes simples y no existe más que lo simple o lo compuesto de lo simple en el mundo.
Prueba
En efecto, si suponemos que las sustancias compuestas no constan de partes simples, no queda –si suprimimos mentalmente toda composición– ninguna parte compuesta ni (al no haber partes simples) ninguna parte simple. No queda, pues, nada, ni puede darse, consiguientemente, ninguna sustancia. Por tanto, o bien es imposible suprimir mentalmente toda composición, o bien debe quedar, tras la supresión de ésta, algo que subsista sin composición, es decir, lo simple. En el primer caso, lo compuesto no constaría, por su parte, de sustancias (puesto que la composición es una relación meramente accidental en las sustancias, las cuales, en su calidad de seres permanentes, tienen que subsistir con independencia de ella). Como este caso se halla en contradicción con lo que hemos supuesto, nos queda sólo el segundo, a saber, que los compuestos sustanciales del mundo consten de partes.
La consecuencia inmediata que de ello se sigue es que las cosas del mundo son todas entidades simples; que la composición es un estado meramente exterior a las mismas, y que, si bien nunca podemos aislar o separar por completo de su estado de cohesión las sustancias elementales, la razón tiene que concebirlas como los sujetos primarios de toda composición y, por ello mismo, como entidades simples y anteriores a ésta.
Antítesis
Ninguna cosa compuesta consta de partes simples y no existe nada simple en el mundo.
Prueba
Supongamos que una cosa compuesta (en cuanto sustancia) consta de partes simples. Como toda relación externa, y, consiguientemente, toda composición formada por sustancias, sólo es posible en el espacio, éste debe constar de tantas partes como en él ocupe lo compuesto. Ahora bien, el espacio no consta de partes, sino de espacios. Por consiguiente, cada parte de lo compuesto tiene que ocupar un espacio. Pero las partes absolutamente primeras de todo compuesto son simples. Lo simple ocupa, pues, un espacio. Ahora bien, todo lo real que ocupa un espacio comprende en sí una variedad de elementos que se hallan unos fuera de otros, siendo, por tanto, compuesto, un compuesto real formado, no por accidentes (que, sin una sustancia, nunca pueden estar unos fuera de otros), sino por sustancias. Lo simple sería, pues, un compuesto sustancial, lo cual es contradictorio.
La segunda proposición de la antítesis, según la cual no hay nada simple en el mundo, sólo quiere decir lo siguiente: la existencia de lo absolutamente simple no puede demostrarse a partir de ninguna experiencia o percepción, ni externa ni interna. Lo absolutamente simple es, pues, una simple idea cuya realidad objetiva jamás puede hacerse evidente en una experiencia posible. Carece, por tanto, de aplicación y de objeto en la exposición de los fenómenos. En efecto, supongamos que fuese posible encontrar un objeto empírico para esta idea. En este caso, habría que conocer la intuición empírica de cierto objeto como una intuición que no contuviera absolutamente ninguna variedad de elementos unos fuera de otros y ligados en una unidad. Ahora bien, dado que carece de validez el deducir que es imposible tal variedad en toda intuición de un objeto partiendo del hecho de que no tenemos conciencia de ella y nos es, a la vez, indispensable esa intuición para obtener la simplicidad absoluta, no podemos derivar ésta de ninguna percepción, sea la que sea. Consiguientemente, nada simple nos es dado en el mundo sensible si tenemos en cuenta que jamás puede dársenos algo como objeto absolutamente simple en una experiencia posible y que, al mismo tiempo, tenemos que considerar el mundo sensible como el conjunto de todas las experiencias posibles.
Esta segunda proposición de la antítesis va mucho más lejos que la primera. Esta eliminaba lo simple tan sólo en la intuición de lo compuesto, mientras que aquélla lo excluye de la naturaleza entera. Por ello no se ha podido tampoco demostrar esta segunda proposición partiendo del concepto de objeto dado de la intuición externa (de lo compuesto), sino a partir de la referencia de este mismo concepto a una posible experiencia en general.
LA ANTINOMIA DE LA RAZÓN PURA
TERCER CONFLICTO DE LAS IDEAS TRASCENDENTALES
(3ª antinomia) (KRV A444/B472-A448 /B476)
Tesis
La causalidad según leyes de la naturaleza no es la única de la que pueden derivar los fenómenos todos del mundo. Para explicar éstos nos hace falta otra causalidad por libertad.
Prueba
Supongamos que no hay otra causalidad que la que obedece a leyes de la naturaleza. En este caso, todo cuanto sucede presupone un estado previo al que sigue inevitablemente de acuerdo con una regla. Ahora bien, tal estado previo debe ser algo que, a su vez, ha sucedido (que ha llegado a ser en un tiempo en el que antes no existía), ya que si hubiese existido siempre, su consecuencia no se habría podido producir ahora, sino que hubiese existido siempre.
Consiguientemente, la causalidad de la causa en virtud de la cual algo sucede es, a su vez, algo sucedido y que, de acuerdo con la ley de la naturaleza, presupone igualmente un estado previo y la causalidad del mismo. Este, de nuevo, supone un estado todavía anterior, y así sucesivamente. Si todo sucede, pues, sólo según las leyes de la naturaleza, no hay más que comienzos subalternos nunca un primer comienzo. En consecuencia, jamás se completa la serie por el lado de las causas derivadas unas de otras. Ahora bien, la ley de la naturaleza consiste precisamente en que nada sucede sin una causa suficientemente determinada a priori. Así, pues, la proposición según la cual toda causalidad es sólo posible según leyes de la naturaleza se contradice a sí misma en su universalidad ilimitada. No podemos, por tanto, admitir que tal causalidad sea la única.
Teniendo esto en cuenta, debemos suponer una causalidad en virtud de la cual sucede algo sin que la causa de este algo siga estando, a su vez, determinada por otra anterior según leyes necesarias; es decir, debemos suponer una absoluta espontaneidad causal que inicie por si misma una serie de fenómenos que se desarrollen según leves de la naturaleza, esto es, una libertad trascendental. Si falta ésta, nunca es completa la serie de fenómenos por el lado de las causas, ni siquiera en el curso de la naturaleza.
Antítesis
No hay libertad. Todo cuanto sucede en el mundo se desarrolla exclusivamente según leyes de la naturaleza.
Prueba
Supongamos que haya una libertad en sentido trascendental como tipo específico de causalidad conforme a la cual puedan producirse los acontecimientos del mundo, es decir, una facultad capaz de iniciar en sentido absoluto un estado y, consiguientemente, una serie de consecuencias del mismo. En este caso, no sólo comenzará, en términos absolutos, una serie en virtud de esa espontaneidad, sino la determinación de ésta para producirla. En otras palabras, comenzará absolutamente la causalidad, de suerte que no habrá nada previo que permita determinar mediante leyes constantes el acto que se está produciendo. Ahora bien, todo comienzo de acción supone un estado anterior propio de la causa que todavía no actúa, y un primer comienzo dinámico de acción supone un estado que no está unido por ningún vínculo causal con el anterior estado de la misma causa, es decir, no se sigue en modo alguno de ese estado anterior. Así, pues, la libertad trascendental se opone a la ley de causalidad. Por lo tanto, una conexión de estados sucesivos de las causas eficientes según la cual es imposible toda unidad de la experiencia y que, consiguientemente, tampoco se halle en ninguna experiencia, no es más que un puro producto mental.
Sólo en la naturaleza debemos, pues, buscar la interdependencia y el orden de los sucesos. La libertad (independencia) respecto de las leyes de esta naturaleza nos libera de la coacción de las reglas, pero también del hilo conductor que todas ellas representan. En efecto, no podemos decir que, en lugar de las leyes de la naturaleza, intervengan en la causalidad de la marcha del mundo leyes de la libertad, ya que si ésta estuviera determinada según leyes, ya no sería libertad. No sería a su vez más que naturaleza. Por consiguiente, naturaleza y libertad trascendental se distinguen como legalidad y ausencia de legalidad. La primera impone al entendimiento la dificultad de remontarse cada vez más lejos en busca del origen de los acontecimientos en la serie causal, ya que la causalidad es siempre condicionada en tales acontecimientos; pero, como compensación, promete una unidad de experiencia, una unidad completa y conforme a leyes. Por el contrario, si bien el espejismo de la libertad promete un reposo al entendimiento que escudriña la cadena causal, conduciéndolo a una causalidad incondicionada que comienza a operar por sí misma, rompe, debido a su propia ceguera, el hilo conductor de las reglas, que es el que permite una experiencia perfectamente coherente.
LA ANTINOMIA DE LA RAZÓN PURA
CUARTO CONFLICTO DE LAS IDEAS TRASCENDENTALES
(4ª antinomia) (KRV, A452 / B480- A456 / B484)
Tesis
Al mundo pertenece algo que, sea en cuanto parte suya, sea en cuanto causa suya constituye un ser absolutamente necesario.
Prueba
En cuanto conjunto de todos los fenómenos, el mundo sensible contiene, a la vez, una serie de modificaciones, ya que, sin ella, ni siquiera se nos daría la representación de la serie temporal como condición de posibilidad del mundo sensible. Todo cambio depende de su condición, la cual es anterior en el tiempo y en virtud de la cual es necesario ese cambio. Ahora bien, todo condicionado dado presupone respecto de su existencia una serie completa de condiciones que llegue hasta lo absolutamente incondicionado, que es lo único absolutamente necesario. Por consiguiente, si el cambio existe como consecuencia de lo absolutamente necesario, tiene que existir algo que lo sea. Pero ese algo absolutamente necesario forma parte del mundo sensible. En efecto, supongamos que esté fuera de él. En este caso, la serie de los cambios cósmicos derivaría su comienzo de él sin que esta causa necesaria perteneciera, por su parte, al mundo de los sentidos. Lo cual es imposible, ya que, si tenemos en cuenta que el comienzo de una serie temporal sólo puede ser determinado en virtud de aquello que es anterior en el tiempo, la condición suprema del comienzo de una serie de cambios tiene que existir en el tiempo en que todavía no existía la serie (pues el comienzo es una existencia a la que precede un tiempo en el que no existía todavía la cosa que comienza). Por tanto, la causalidad de la necesaria causa de los cambios y, consiguientemente, la causa misma, pertenece al tiempo y, por ello mismo, al fenómeno
Antítesis
No existe en el mundo ningún ser absolutamente necesario, como tampoco existe fuera de él en cuanto causa suya.
Prueba
Supongamos que el mundo mismo sea un ser necesario o que haya en él un ser necesario. En este caso, o bien habría en la serie de sus cambios un comienzo incondicionadamente necesario y, por tanto, carente de causa, lo cual se halla en contradicción con la ley dinámica de determinación de todos los fenómenos en el tiempo; o bien la serie misma carecería de comienzo y, a pesar de ser contingente y condicionada en todas sus partes, sería, en cuanto totalidad, absolutamente necesaria e incondicionada, lo cual es en sí mismo contradictorio, ya que no puede ser necesaria la existencia de una multiplicidad en que ninguna de las partes que la integran posee existencia necesaria.
Supongamos, por el contrario, que hay una causa del mundo absolutamente necesaria, pero fuera de él. En tal caso, esa causa sería la que, en cuanto miembro supremo de la serie de las causas de los cambios del mundo, comenzaría la existencia de éstos y la serie que forman. Desde este supuesto, también ella tendría que comenzar a actuar, y su causalidad formaría parte del tiempo y, por ello mismo, del conjunto de los fenómenos, es decir, del mundo. La causa misma no estaría, pues, fuera del mundo, lo cual se halla en contradicción con la hipótesis inicial. Consiguientemente, no existe ningún ser absolutamente necesario, ni en el mundo ni fuera del mundo (si es en relación causal con él).
(sólo en el fenómeno es posible el tiempo, en cuanto forma de aquél). En consecuencia, no podemos pensar dicha causalidad como separada del mundo sensible, que es el conjunto de todos los fenómenos. Así, pues, en el mundo mismo se halla contenido algo absolutamente necesario (ya se trate de la completa serie cósmica misma, ya de una parte de ella).