Nietzsche: el món: la Voluntat de Poder com a naturalesa íntima del ser
De Wikisofia
I sabeu, en definitiva, què és per a mi «el món»? Tindré encara que mostrar-vos-ho en el meu mirall?... Aquest món és un monstre de força, sense principi ni fi; és una suma fixa de força dura com el bronze, que no es fa més gran ni més petita, que no es gasta, sinó que es transforma, i la totalitat de la qual és una magnitud invariable, una economia sense despeses ni pèrdues, però també sense increment; tancada dins de la «res» com el seu límit, sense cap cosa flotant, sense desgast sense extensió infinita, insereix com una força determinada en un espai determinat i no en un espai que abastaria el «buit»; és una força que es troba a tot arreu, una i múltiple com un joc de forces i d'ones de força perpètuament agitades, eternament en canvi, en reflux continu, amb gegantescs anys que es repeteixen regularment, fluxos i refluxos de les seves formes, que van des de les més simples a les més complicades, de les més tranquil·les, de les més fixes, a les més fredes, a les més ardents, més violentes, més contradictòries, per a tornar de seguida de la multiplicitat a la simplicitat, del joc dels contrastos a la necessitat d'harmonia, afirmant el seu ser en aquesta regularitat de cicles i anys glorificant-se a si mateix en la santedat del que ha de tornar eternament, com un esdevenir que no coneix ni la sacietat, ni el disgust, ni el cansament. Aquest és el meu univers dionisíac que es crea i es destrueix perpètuament a si mateix; aquest enigmàtic món de la doble voluptuositat, aquest és la meva «més enllà del bé i del mal», sense fi, tret que no sigui un fi la felicitat d'haver complert el cicle, sense voluntat, tret que un anell no provi la seva bona voluntat de girar eternament sobre si mateix i res més que sobre si mateix, en la seva pròpia òrbita. Aquest és l'univers meu, qui és doncs prou lúcid per a exposar la seva ànima a aquest mirall? O per a oposar la seva pròpia solució a l'enigma de Dionís? I aquell que fos capaç d'això, no hauria de fer més encara? No hauria de casar-se amb el «cicle dels cicles», jurar la seva pròpia tornada, acceptar el cicle que eternament es beneirà i afirmarà a si mateix, amb la voluntat de voler totes les coses de nou, de veure tornar tot el que ha estat, de veure anar-se'n tot el que ha de ser sempre? Sabeu ara que és el món per a mi, i el que jo vull, quan vull aquest món?
Voleu un nom per a aquest univers, una solució per a tots els seus enigmes? Voleu en suma una llum per a vosaltres, els més tenebrosos, els més forts, els més intrèpids de tots els esperits? Aquest món és el món de la voluntat de poder i res més. I vosaltres sou també aquesta voluntat de poder, i res més.
[...]
Si és veritat que la naturalesa íntima del Ser és la voluntat de poder, si tot augment de poder és plaer, si tot sentiment de no poder resistir, de no poder dominar és dolor, no hauríem de considerar llavors el plaer i el dolor com a fets cardinals? Pot existir la voluntat sense aquesta doble oscil·lació del si i el no? Però qui sent el plaer?... Tals preguntes són totalment absurdes, si l'Ésser és en si mateix voluntat de poder, i, per tant, sensació de plaer i dolor! No obstant això, té necessitat de contradiccions, resistències; per tant, relativament, d'unitats que se sobreposen a ell...
| La Voluntad de Poder, libro II, § 51 y § 54. De la selección de textos En torno a la Voluntad de Poder, Península, Barcelona 1973, p.120-122. |
Original en castellà
¿Y sabéis, en definitiva, qué es para mí «el mundo»? ¿Tendré aún que mostrároslo en mi espejo?... Este mundo es un monstruo de fuerza, sin principio ni fin; es una suma fija de fuerza dura como el bronce, que no se hace más grande ni más pequeña, que no se gasta, sino que se transforma, y cuya totalidad es una magnitud invariable, una economía sin gastos ni pérdidas, pero también sin incremento; encerrada dentro de la «nada» como su límite, sin ninguna cosa flotante, sin desgaste sin extensión infinita, inserta como una fuerza determinada en un espacio determinado y no en un espacio que abarcaría el «vacío»; es una fuerza que se encuentra en todas partes, una y múltiple como un juego de fuerzas y de ondas de fuerza perpetuamente agitadas, eternamente en cambio, en reflujo continuo, con gigantescos años que se repiten regularmente, flujos y reflujos de sus formas, que van desde las más simples a las más complicadas, de las más tranquilas, de las más fijas, a las más frías, a las más ardientes, más violentas, más contradictorias, para volver en seguida de la multiplicidad a la simplicidad, del juego de los contrastes a la necesidad de armonía, afirmando su ser en esa regularidad de ciclos y años glorificándose a sí mismo en la santidad de lo que debe tornar eternamente, como un devenir que no conoce ni la saciedad, ni el disgusto, ni el cansancio. Este es mi universo dionisíaco que se crea y se destruye perpetuamente a sí mismo; ese enigmático mundo de la doble voluptuosidad, éste es mi «más allá del bien y del mal», sin fin, a menos que no sea un fin la felicidad de haber cumplido el ciclo, sin voluntad, a menos que un anillo no pruebe su buena voluntad de girar eternamente sobre sí mismo y nada más que sobre sí mismo, en su propia órbita. Ese es el universo mío, ¿quien es pues lo suficientemente lúcido como para exponer su alma a este espejo? ¿O para oponer su propia solución al enigma de Dionisio? Y aquel que fuese capaz de ello, ¿no debería hacer más todavía? ¿No debería casarse con el «ciclo de los ciclos», jurar su propio retorno, aceptar el ciclo que eternamente se bendecirá y afirmará a sí mismo, con la voluntad de querer todas las cosas de nuevo, de ver tornar todo lo que ha sido, de ver marchar todo lo que debe ser siempre? ¿Sabéis ahora que es el mundo para mí, y lo que yo quiero, cuando quiero este mundo?
¿Queréis un nombre para este universo, una solución para todos sus enigmas? ¿Queréis en suma una luz para vosotros, los más tenebrosos, los más fuertes, los más intrépidos de todos los espíritus? Este mundo, es el mundo de la voluntad de poder y nada más. Y vosotros sois también esa voluntad de poder, y nadamás.
[...]
Si es verdad que la naturaleza íntima del Ser es la voluntad de poder, si todo aumento de poder es placer, si todo sentimiento de no poder resistir, de no poder dominar es dolor, ¿no deberíamos considerar entonces el placer y el dolor como hechos cardinales? ¿Puede existir la voluntad sin esta doble oscilación del sí y el no? Pero ¿quién siente el placer?... Tales preguntas son totalmente absurdas, si el Ser es en sí mismo voluntad de poder, y, por consiguiente, ¡sensación de placer y dolor! Sin embargo, tiene necesidad de contradicciones, resistencias; por lo tanto, relativamente, de unidades que se sobreponen a él...