Antropomorfisme

Atribució il·legítima, que procedeix per analogia, de predicats i característiques específicament humans (pròpies del ἄνθρωπος, home) a coses no humanes. És una propensió molt estesa, espontània i acrítica, que tracta de representar-se les coses –especialment les animades, però també determinats processos físics i biològics– des d'un punt de vista humà, de manera que s'atribueixen característiques i trets humans a aquests objectes, animals o processos. Aquesta analogia, inadmissible entre objectes, animals, processos físics o biològics i característiques específicament humanes, està present, per exemple, en les creences antigues i renaixentistes d'una certa correspondència entre el macrocosmos i el microcosmos, de manera que es considerava que es comprenia millor el macrocosmos per analogia amb el microcosmos que era l'home. L'animisme és una altra de les formes de l'antropomorfisme.

En general, aquesta concepció va unida també a l'antropocentrisme. En particular, el terme s'aplica, preferentment, a la tendència de representar-se a Déu en forma humana i amb comportaments propis de l'home (voluntat, desig, imaginació, memòria, etc.). Els trets antropomorfs ja van ser denunciats en l'antiguitat. És ben coneguda la tesi de Xenòfanes: «Els homes suposen que els déus neixen, i tenen vestits i veu i forma com ells» (Fr.14, Diels), i afegia que «els etíops fan als seus déus roms i negres, els tracis diuen que tenen ulls blaus i cabells vermells, i els bous, els cavalls, els lleons, si poguessin, imaginarien els déus a la seva semblança» (Fr.15,16). Spinoza atribuïa l'antropomorfisme al prejudici finalista o teleològic. Així, deia, creure que Déu o la Naturalesa actuen segons finalitats, equival a atribuir-los voluntat, desig o imaginació i, per tant, característiques antropomòrfiques. Feuerbach és qui va més lluny en aquest sentit en afirmar que Déu ha estat creat per l'home a imatge i semblança de l'ésser humà.

També tenen característiques antropomòrfiques moltes concepcions precientífiques de la naturalesa (el nous d'Anaxàgores o les causes finals d'Aristòtil, per exemple) i fins a la mateixa ciència moderna pateix connotacions antropomòrfiques enquistades, sovint de forma inconscient, en el llenguatge de la teoria de l'evolució.