Aristòtil: la veritat com a judici
De Wikisofia
Però el ser pròpiament dit és sobretot la veritat; el no ser la falsedat. La reunió o separació, heus aquí el que constitueix la veritat o la falsedat de les coses. Per tant, està en la veritat el que creu que el que realment està separat està separat, que el que està unit està unit. Però està en la falsedat el que pensa el contrari del que en circumstàncies donades són o no són les coses. Per tant, tot el que es diu és veritable o fals, perquè cal que es reflexioni el que es diu. No perquè creiem que tu ets blanc, ets blanc en efecte, sinó perquè ets en efecte blanc, i en dir nosaltres que ho ets, diem la veritat.
| Metafísica, l. 9, cap. 10 (Espasa Calpe, Madrid 1988, p. 245-246). |
Original en castellà
Pero el ser propiamente dicho es sobre todo lo verdadero; el no ser lo falso. La reunión o separación, he aquí lo que constituye la verdad o la falsedad de las cosas. Por consiguiente, está en lo verdadero el que cree que lo que realmente está separado está separado, que lo que está unido está unido. Pero está en lo falso el que piensa lo contrario de lo que en circunstancias dadas son o no son las cosas. Por tanto, todo lo que se dice es verdadero o falso, porque es preciso que se reflexione lo que se dice. No porque creamos que tú eres blanco, eres blanco en efecto, sino porque eres en efecto blanco, y al decir nosotros que lo eres, decimos la verdad.