Deisme

 (del llatí deus, déu)

La creença en Déu, no segons els ensenyaments d'una revelació, sinó tal com admet la sola raó natural. Suposa una forma d'entendre la relació entre Déu i el món tal que Déu es concep només com a creador i legislador de l'univers, el que dóna l'impuls inicial de moviment, com el rellotger que engega el rellotge per a deixar de seguida que segueixi els seus propis impulsos, però en cap cas com un Déu personal que entaula una relació amb el món a través de la revelació o la providència, o que intervé en la història humana amb miracles i fets sobrenaturals. El terme, d'origen anglès (deism), es difon en el s. XVI a França (déisme), introduït per Pierre Viret, deixeble de Calví, com a intermedi entre l'ateisme i el teisme. Als segles XVII-XVIII, s'utilitza a Anglaterra i França, sobretot per part dels il·lustrats, com a equivalent d'una «religió natural», o racional, que es recolza només en la raó i que oposen a una creença en Déu basada en la revelació i els miracles, que rebutgen, i allunyada de la credulitat i la superchería.

El contingut concret del que el deisme admet com a propi o acceptable per la raó natural varia segons les èpoques i els autors. A Anglaterra, els deistes del s. XVII i XVIII no constitueixen un grup filosòficament important, i són més aviat escriptors i moralistes. Destaquen l'irlandès John Toland (1670-1722), potser el primer a anomenar-se «lliurepensador», que va escriure una obra el títol de la qual és ja un resum de la seva concepció deista: Cristianisme sense misteris, o tractat que mostra que no hi ha res en l'Evangeli que sigui contrari a la raó, ni superior a ella, i que cap doctrina cristiana pot anomenar-se amb propietat misteri (1696), i Matthew Tindal (1657-1733), racionalista i radical, l'obra del qual porta el títol també significatiu de El cristianisme tan vell com la creació o l'Evangeli com a nova publicació de la religió natural (1730). El deisme anglès va ser criticat per Joseph Butler (1692-1752), capellà de la casa reial, amb la seva obra La religió, natural i revelada, en analogia amb la constitució i el curs de la naturalesa (1736), on sosté que totes les crítiques que poden dirigir-se a la religió revelada poden dirigir-se igualment a la religió natural. Hume és també considerat deista, perquè, encara que pròpiament afebleix els arguments del deisme en criticar la possibilitat d'una «naturalesa humana» sobre la qual es recolzaria una suposada religió natural, el seu escepticisme abans de res tipus d'arguments de l'existència de Déu, tal com expressa sobretot en Diàlegs sobre la religió natural (1779) i l'explicació religiosa de l'origen del sentiment religiós en el temor més aviat representen la culminació del deisme anglès. A França, el deisme és la postura almenys inicial dels grans enciclopedistes: Voltaire es va mantenir sempre fidel al seu deisme (al que ell anomenava, no obstant això, teisme); d'Alembert i Diderot –que defineix el deista com l'home que no ha viscut prou, o no sap prou, per a ser un ateu–, deistes en un començament, es van convertir en materialistes ateus; J.J. Rousseau sembla professar un cert deisme en la «Professió de fe d'un vicari saboià», del llibre IV de Emilio, o de l'educació (1762). La majoria d'enciclopedistes restants, d'Holbach, Helvétius, La Mettrie, Condillac, etc., van partir del deisme per a arribar a l'ateisme materialista. Comunament, a França, a diferència d'Anglaterra, el deisme ataca al cristianisme o al teisme en general per a considerar-ho part de la ideologia prerrevolucionaria o fruit de la superstició.

El millor exemple de deisme és, no obstant això, en definitiva, Kant (vegeu la citació) qui, en La religió dins dels límits de la mera raó (1792-1794), sosté que l'única religió possible és la moral.

El deisme va trobar un mitjà apropiat de difusió, a part de les sectes que proliferen en aquesta època (antitrinitaris, unitaristes, socinians, etc.) i del rebuig a l'autoritat eclesiàstica, en el desenvolupament de les ciències que aconsegueixen explicar molts dels fenòmens que anteriorment s'explicaven mitjançant una intervenció divina.