Jean-Jacques Rousseau



Filòsof suís, il·lustrat i romàntic, nascut a Ginebra. La seva mare, Suzanne Bernard, mor al cap de pocs dies d'haver donat a llum, i el seu pare, Isaac Rousseau, li educa a casa llegint amb ell novel·les sentimentals i les Vides de Plutarc, però quan per causa d'un duel es veu obligat a exiliar-se de Ginebra per a evitar la presó, abandona el petit Jean-Jacques de deu anys, que és acollit pel seu oncle i enviat a viure a pensió, juntament amb el seu propi fill, a casa d'un clergue, on rep per primera vegada una certa educació escolar. Tornat a Ginebra, entra a treballar com a aprenenta d'escribano i de gravador. Quatre anys més tard, en 1728, abandona casa seva i Ginebra, després d'arribar tard a la ciutat i veure des de lluny com se li tanquen les portes, i als seus setze anys es llança al món aventuradament.

A Annecy, Savoia, és acollit per un clergue, que el recomana a una conversa al catolicisme, Mme. de Warens, qui al seu torn l'envia a un catecumenat a Torí, on abandona el calvinisme i és batejat com a catòlic; serveix com a criat durant un temps en aquesta ciutat, i finalment torna amb Mme. de Warens, amb qui estableix una amistat matern-filial, que amb el temps es transforma en amorosa i apassionada. Transcorren deu anys de lectures, estudis, obres literàries d'estar per casa, aventures, viatges, ruptures i retorns a Annecy, fins que es produeix la ruptura definitiva amb la dona que fins llavors li havia donat estabilitat emocional. Marxa a París, on presenta a l'Acadèmia de Ciències un Projecte concernent a nous signes per a la música, que és rebutjat; compon l'òpera Les Muses galants, Mme. d'Épinay ho introdueix en l'ambient distingit i és nomenat secretari d'ambaixada a Venècia. Torna a París en 1744 i comença el seu tracte amb els philosophes, Diderot i d'Alembert sobretot, i la seva col·laboració en articles per l'Enciclopèdia; coneix per aquesta època a Thérèse Levasseur, una dona analfabeta a qui pren per companya per a tota la vida i amb qui tindrà cinc fills que seran dipositats tots en la Maternitat pública. En 1749 va a visitar a Diderot, que es troba a la presó de Vincennes, i pel camí llegeix en el «Mercure de France» la convocatòria d'un premi de moral per l'Acadèmia de Dijon, sobre el tema «Si l'establiment de les ciències i les arts han contribuït a depurar els costums».

La seva resposta en forma d'un «no» decidit, com a crítica als valors culturals de la societat del seu temps i als ideals il·lustrats, constitueix la seva primera obra important, Discurs sobre les ciències i les arts, premiada per l'Acadèmia i publicada en 1750. Aquí comença l'itinerari filosòfic de Rousseau. La temàtica d'aquesta primera obra és causa d'una intensa polèmica, que li dóna celebritat i que l'obliga, fins a cert punt, a prosseguir per la mateixa línia. Després de decidir guanyar-se la vida com a copista de música, es reconcilia amb el protestantisme i amb la ciutat de Ginebra i publica alguna òpera (Li Devin du village); en 1754 escriu Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, també com a resposta a una nova convocatòria de l'Acadèmia de Dijon, que es pregunta «Quin és l'origen de la desigualtat entre els homes i si la llei natural la justifica»; aquesta segona obra, de major profunditat filosòfica que la primera, no resulta premiada, però Rousseau la publica a Amsterdam, en 1755, i la dedica a la república de Ginebra. En ella apunta la idea central del pensament de Rousseau: trobar en un mateix aquella part de naturalesa que la societat encara no ha empitjorat. Voltaire li comunica que ha rebut aquest «nou llibre contra el gènere humà», i li ho agraeix. La seva actitud de negació i de reformador li fa sentir-se incòmode a París, i accepta que la seva amiga Mme. d'Épinay li cedeixi la seva casa de camp, el Ermitage, per a retirar-se; allí treballa intensament, i ho fa després en Mont-Louis à Montmorency i més tard en el Petit-Château de Montmorency, on roman sis anys. Durant aquest període, alterat pels vaivens amorosos i les amistats trencades (amb Diderot, amb Voltaire), Rousseau escriu Carta a Voltaire sobre la providència (1756) –en resposta al seu Poema sobre el desastre de Lisboa–, Cartes morals a Sofia (1757-1758), Carta a d'Alembert sobre els espectacles (1758) -en resposta a un article d'aquest, «Ginebra», en l'Enciclopèdia -, Julia o la nova Heloïsa (1756-1760) -després d'enamorar-se de la seva neboda Sophie d'Houdetot-, Emili (1759-1761), El contracte social (1760-1761) i Cartes autobiogràfiques a Malesherbes (1762). És l'època de la seva millor producció literària, però les seves obres, sobretot Emili i El contracte social,són rebutjades a França i, per la primera d'elles, se li ordena presó. Rousseau, privat ja d'influències i amics, ha de fugir a Suïssa. Però Ginebra prohibeix també Emili i El contracte social i els envia a la foguera; altres països, ciutats o universitats prohibeixen així mateix les seves obres, i Rousseau es refugia en Môtiers-Travers, en Neuchâtel, sota la protecció de Frederic II de Prússia; adopta des de llavors el vestit armeni, i allí escriu Carta a Christophe de Beaumont (1763), en la qual defensa les idees de La professió de fe d'un vicari savoià, inclosa en el llibre IV de Emili, condemnat per l'arquebisbe de París. En Cartes escrites des de la muntanya (1764) rebutja el tracte que la ciutat de Ginebra atorga a les seves obres. L'hostilitat contra ell va creixent per onsevulla: la seva casa és apedregada per incitació del capellà de Môitiers; se'n va a l'illa de Saint-Pierre i, finalment, accepta la invitació de David Hume, amic seu, per a traslladar-se a Anglaterra. Instal·lat primer en Chiswick, en 1766, passa després a Wooton, però les tensions i el temor que porta dins fan que se senti perseguit i desconfiï fins i tot de Hume, i fuig angoixat d'Anglaterra tornant a França amb el nom de Renou. Vaga per França, es casa civilment amb Thérèse Levasseur, en 1768, i s'estableix a París en 1770 on roman fins a 1778; torna a copiar música, classifica herbes i escriu sobre botànica Mentrestant ha publicat Confessions (1767-1771), escrites en bona part durant la seva estada a Anglaterra, i escriu i no acaba Els ensomnis del passejant solitari. Es trasllada en 1778 a Ermenonville, al castell del marquès de Girardin, on mor d'apoplexia. El 9 d'octubre de 1779, per decisió de l'Assemblea Constituent, les seves restes són traslladades al Panteó.

Rousseau és un filòsof il·lustrat que manté una postura crítica respecte de moltes de les idees acceptades en el seu temps; és, a més, per temperament, el filòsof per excel·lència del romanticisme. La seva biografia sembla explicar –i justificar– la seva obra. Discutit al llarg de tota la seva vida, va arribar a influir, no només en idees, sinó també en costums i en gustos sobre els seus contemporanis: els francesos del seu temps van aprendre a valorar amb ell la naturalesa, la vida en el camp, la contemplació del paisatge; la divisa de la Revolució francesa –«llibertat, igualtat i fraternitat»– no estava lluny dels ideals polítics plasmats en les seves obres, i Kant, que va sentir una viva admiració per alguna de les seves idees, el va anomenar «el Newton del món moral». La pedagogia moderna li deu algunes de les seves idees centrals.

Rousseau, filòsof il·lustrat de fet, per l'època a què pertany i per les idees comunes que comparteix amb molts dels philosophes, s'oposa, ja des del primer dels seus Discursos, a una de les idees fonamentals de la Il·lustració: els beneficis del saber. En el Discurs sobre les ciències i les arts, sosté sense pal·liatius la crítica a la civilització: els costums han degenerat en tots els pobles en la mateixa proporció amb què aquests s'han dedicat a les ciències. I, en el Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, estén aquesta idea a la mateixa societat: és la societat l'origen dels mals de l'home i la que el corromp. Entre un i un altre Discurs intervé el viatge a Venècia, com a secretari d'ambaixada, que l'ha introduït a la vida política. Rousseau aposta pel pessimisme per a oposar-se a les teories optimistes de progrés dels enciclopedistes. De la teoria política que construeix en el segon dels Discursos i sobretot en El contracte social, la posteritat farà judicis diversos: per a uns està en els orígens de la teoria política de la democràcia; per a uns altres s'alinea entre els reformadors visionaris.

Si l'home ha estat corromput per la societat, cal reflexionar sobre l'«estat de naturalesa» de l'ésser humà. Fins llavors, la hipòtesi de l'estat de naturalesa, o estat natural de l'home, havia estat defensada, des de perspectives diferents i oposades pels patrocinadors del dret natural, Grocio i Pufendorf, sobretot, i pels teòrics anglesos de la política del seu temps, Hobbes i Locke. Hobbes va veure en l'estat de naturalesa l'estat de guerra de tots contra tots, mentre que Locke veia en ell una situació en la qual la racionalitat feia desitjable la societat per a preservar millor la llibertat i la propietat naturals. Els juristes del dret natural consideraven que els homes eren lliures i iguals en aquest estat de naturalesa. Els uns i els altres van veure en el pacte o contracte el mitjà convencional d'establir la societat, que en tot cas és una situació millor. Rousseau dissenteix d'alguns d'aquests plantejaments. Recorre a la hipòtesi de l'estat de naturalesa, no com a hipòtesi històrica (vegeu la citació), sinó com a forma de plantejar, amb la contraposició naturalesa/societat -una forma d'entendre el present, contemplant-lo a un contrallum necessari- quants mals li han sobrevingut a l'home per la via de la societat: la naturalesa és bona, la societat corromp. En aquesta l'home és esclau, dominat per una forma d'exercici del poder del més fort, com és la societat política (vegeu la citació); en aquella, l'home era lliure, desitjós només de conservar la vida satisfent les seves necessitats naturals: sense necessitar el treball per a viure, sense necessitar la llar, sense llenguatge, però sense guerres i sense cap necessitat dels altres, encara que també sense desig algun de fer mal (vegeu la citació). Rousseau descriu a l'home natural en els termes del «bon salvatge», mite difós en la literatura del s. XVIII, basada en els llibres de descobriments geogràfics que van proliferar a partir del s. XVI, i barreja de barbàrie i estat idíl·lic. El gran avantatge d'aquest estat irracional era la presència de la igualtat moral o política, no de la natural (vegeu la citació). El temps i el desenvolupament mateix de la naturalesa humana –i, abans de res, la mateixa perfectibilitat de l'home, veritable pecat original del gènere humà i inevitable «font de totes les seves dissorts»– han portat gradualment a l'home a la necessitat d'establir vincles socials, sortint de l'estat natural «per algun funest atzar». L'establiment de la propietat privada és el moment en què es trenca l'encant de l'estat natural: introduïda la propietat, s'introdueix la desigualtat moral (vegeu la citació), i amb elles la societat, mitjançant el contracte social, que amb les seves lleis sanciona i perpetua la propietat privada i la divisió entre rics i pobres. Rousseau conclou que aquest tipus de desigualtat és contrària al dret natural (vegeu la citació).

Si la societat s'ha establert mitjançant un pacte, origen de la desigualtat entre els homes, li sembla evident, en contra de l'opinió comuna dels juristes que amb la teoria del contracte legitimen l'estat de coses existents, que el que ha de reformar-se és la mateixa teoria del pacte, no l'ordre social. La naturalesa d'aquest pacte l'exposa en el Contracte social.

El problema, per Rousseau, està en el fet que, sent el pacte necessari, ha de ser tal que no anul·li la llibertat de l'estat de naturalesa (amb el que ja pot veure's l'orientació moral que dóna a la seva resposta: si l'home ha d'acceptar lleis, les úniques lleis que no només no suprimeixen la llibertat, sinó que la fan possible, són les lleis morals, la qual cosa manifesta, a més, les arrels morals de la societat), i pot formular-se de la següent paradoxal manera: Com pot l'home romandre lliure renunciant a la seva llibertat?

No hi ha contracte social possible sense l'existència d'una «voluntat general». Aquesta noció la desenvolupa Rousseau per primera vegada en el seu article sobre «Economia política» de l'Enciclopèdia. Amb aquesta expressió –seva o de Diderot– al·ludeix a la imatge que el cos social, com a persona moral que és, igual com tot individu, ha de posseir una ànima que l'animi, una «voluntat», que no pot ser sinó «general»: l'interès comú, l'harmonia d'interessos, la «norma del just». Sotmetent-nos a ella, és possible cedir tota la llibertat i drets personals als altres i rebre, a canvi, els drets i la llibertat de tots els altres. El resultat d'aquest pacte, el lliurament total de tots a tots –la «alienació sense reserves»–, és el poble sobirà, el conjunt de ciutadans, que constitueixen el poder, la societat política o l'Estat (veg. text).

En la concepció de l'Estat just de Rousseau hi ha una trucada cap a l'interior de l'home: la moralitat és el que queda de l'estat primitiu de naturalesa. D'aquí que l'acceptació de l'interès comú només sigui possible en una perspectiva de moralitat; això és, a través de l'educació per a entendre el que és just.

En Emilio exposa Rousseau el seu ideal pedagògic. Aquesta obra desenvolupa el tipus d'educació natural i negativa –«Tot surt bé de les mans del creador, tot degenera en les dels homes»– que rep un nen, Emilio, alumne imaginari. Natural, perquè, allunyat de la convivència amb els altres (lluny de l'influx corruptor de la ciutat), és assistit per un educador, de vegades el mateix Rousseau, que coneix profundament la psicologia humana i la del seu alumne, i que intentarà que sorgeixin lliurement del fons de la seva ànima els bons criteris morals no corromputs encara per la societat. Negativa, perquè ha de fer-se lluny de l'influx corruptor de la societat, en plena naturalesa. Aquesta atenció individualitzada al nen porta com a conseqüència un principi pedagògic nou per a totes les pedagogies tradicionals: el nen no és un adult en miniatura, sinó un ésser humà que passa per les seves pròpies i peculiars fases de desenvolupament. L'educació natural que es dóna al nen ha de consistir, en suma, a evitar tot el que, en la societat, tenda a influir sobre la personalitat pròpia del nen. El gust (el judici) moral sorgirà de la sensibilitat degudament educada, igual com de la consciència sorgirà la raó. L'objectiu de l'educació és formar primer a l'home, després al cap de família i després al ciutadà. El Emilio ha estat paradigma de corrents pedagògics posteriors, denominades «no directives».

Aquest mètode natural d'educació ni imposa ni impedeix la religió. Per això, el llibre IV de Emilio presenta la Professió de fe d'un vicari savoià, on Rousseau exposa les seves idees sobre la religió natural, el seu deisme, que cau lluny del materialisme i ateisme d'alguns il·lustrats: la veritable religió sorgeix de l'interior de cadascun, no de les imposicions de les esglésies, i és més cosa del cor que de la intel·ligència: «Fill meu, mantingues sempre en la teva ànima el desig que existeixi Déu i mai dubtaràs d'això». Aquesta religió interior és la de l'home; està, a més, la religió del ciutadà, que és la que estableix el poder civil i determina el sobirà: fonamentalment és la mateixa que la interior, amb l'afegit de l'obligació d'observar el contracte social i les lleis, i la imposició de la tolerància. Les religions establertes, com el cristianisme, són pernicioses per a la societat.

• Bibliografia:Obres de Rousseau