Kant: filosofia de la història i de la religió
De Wikisofia
La revisió el 18:47, 5 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions)
Plantilla:RecursoEnlace Plantilla:Multimèdia
Què puc saber?
Què he de fer?
Què puc esperar?
La resposta de Kant a la pregunta Què puc esperar?, que es planteja després d'haver-se preguntat per Què puc saber?, Què haig de fer?, i que, en principi, es dedueix dels postulats de la moral.
A les qüestions sobre el deure moral segueix la pregunta pel destinació de l'home, o el seu futur, i pel que pot l'home esperar en el seu futur o el sentit que pugui veure-li al seu futur. En principi, a l'home li està permesa l'esperança de poder ser realment allò que d'alguna manera «ha de ser». I el que l'home ha de ser pot contemplar-se en una doble perspectiva, segons considerem el domini intern o extern de la llibertat. Per això, la qual cosa cal esperar es desdoblega també segons aquests dos àmbits de la llibertat: el que puc esperar en el temps, on la llibertat es desenvolupa externament sobretot en forma de dret, o de societat regulada pel dret, i el que puc esperar fora del temps, on la llibertat interna progressa indefinidament com a moralitat o com a virtut (Cf. O. Höffe, Immanuel Kant, Herder, Barcelona, 1986, p. 223). Fora del temps, l'esperança s'obre -segons Kant- a la possibilitat d'un bé suprem assolit únicament en l'eternitat; a això respon la filosofia de la religió. En el temps, l'esperança es concreta en el desenvolupament de la llibertat humana que dóna sentit a la història; a això respon la filosofia de la història.
Filosofia kantiana de la història Les idees que Kant elabora sobre la història, la societat i la cultura representen el seu punt de vista sobre el conjunt d'aquests temes des d'una consideració a priori. Les principals obres de Kant sobre aquest tema són: Idea d'una història universal des del punt de vista cosmopolita(1784), Començament versemblant de la història humana (1786) i El conflicte de les facultats (1798).
La moralitat suposa la immortalitat, però també la història, perquè ambdues es fonamenten en la capacitat o possibilitat que el subjecte racional té de desplegar les potencialitats de la seva llibertat. Els plànols en què l'una i l'altra es desenvolupen, no obstant això, són diferents, ja que la reflexió sobre la immortalitat es fa des de la consideració de l'home com ser intel·ligible, mentre que la reflexió sobre la història té en compte la temporalitat humana, la pertinença de l'home al món fenomènic. En aquest aspecte, racionalitat i llibertat humanes no són alguna cosa ja donada a l'home, pel simple fet de ser-ho i que ell posseeixi plenament des d'un començament; són més aviat idees reguladores de la conducta, o ideals de l'home, com l'és també la mateixa idea d'humanitat. A elles tendeix l'home, per elles s'esforça, no sempre com a individu, però sí com espècie humana al llarg del temps; el desenvolupament i l'assoliment d'aquests ideals constitueix la història humana o el que dóna sentit de la història. I aquesta és la raó que hi hagi progrés en la història (veure text).
Al llarg de la història, l'home -l'espècie humana- desenvolupa les seves disposicions naturals. Kant distingeix tres classes d'elles: la disposició a l'animalitat, per la qual l' home procura per la seva pròpia supervivència biològica; la disposició a la humanitat, amb la qual desenvolupa la seva vida social, i la disposició a la personalitat, en la qual l'home, a més de social, és moral. A aquestes disposicions corresponen tres capacitats: la capacitat tècnica, amb la qual l'home domina la naturalesa i es relaciona amb les coses; la capacitat pragmàtica, amb la qual l'home aprèn a conviure amb els altres, relacionant-se amb els altres homes a manera de mitjans, i la capacitat moral, amb la qual l'home és persona lliure que es relaciona amb els altres homes considerats com a finalitats en si mateixos.
L'home disposa del temps per desenvolupar totes aquestes capacitats; no l' individu, sinó a l'espècie, ja que la vida individual no és suficient per al desenvolupament ple d'aquestes disposicions. El que no està a l'abast de l'individu sembla que pot aconseguir-ho la naturalesa, l'espècie, al llarg del temps. Per a això és necessari que existeixi en la naturalesa una intenció o finalitat o un pla ocult, cap al qual tendeixi l'espècie malgrat l'egoisme dels homes individuals.
Com hi pot haver finalitat en una naturalesa que no està sotmesa més que a causes merament mecàniques? Veiem la naturalesa com un tot que busca la finalitat del conjunt, per raó que veiem finalitat en algunes de les seves parts; però Kant la justifica en el seu Crítica del judici, perquè la veu com una funció mediadora entre la naturalesa i la llibertat humana. Pensar una naturalesa realment sotmesa a causes mecàniques «com si» en ella hi hagués finalitat fa possible explicar els avatars de la història humana des d'una racionalitat que no sempre s'observa en els individus humans; si els homes particulars no poden desenvolupar tota la seva racionalitat -«no sap un de quin concepte formar-se de la nostra espècie», diu Kant-, algunes de les formes de les quals són la convivència en societat i el desenvolupament com persones morals, la moralitat que domina a l'home ens permet abrigar l'esperança, no ja d'un desenvolupament total en una altra vida, sinó també d'un desenvolupament «adequat» almenys per a l'home com a espècie, al llarg del temps. La finalitat, aquesta «fi suprema de la naturalesa», la veu Kant en una constitució estatal interiorment i exteriorment perfecta, en un estat de ciutadania mundial, on sigui possible el ple desenvolupament de totes les capacitats humanes (veure text ); els mitjans amb que la naturalesa aconsegueix aquesta fi oculta és el antagonisme entre els homes, la discòrdia i oposició constant, degudes a la seva insociable sociabilitat: l'afany d'instituir societats i romandre, no obstant això, aïllats (veure text ). A l'home no li queda més remei que construir llaços socials o formes noves de societat amb les quals pugui superar la tendència a la discòrdia, harmonitzant llibertat i coerció. De l'esforç constant per superar la tensió que genera la insociable sociabilitat neix la «llibertat sota lleis», única forma possible de llibertat social, i també la cultura, l' art i el «més bell ordre social», on la societat es converteixi en un «tot moral» i el món en un Estat en el qual puguin desenvolupar-se totes les disposicions de l'home.
Aquest «Estat de dret públic universal» no és només una esperança de l'home, sinó també un deure, i la mateixa idea de «pau perpètua» no ha de ser una mera fantasia vana, sinó un problema que ha de resoldre's amb l'esforç d' «instaurar-la» cada dia i el de mantenir-la constantment com a pressupost fonamental del progrés de la història humana, acaba dient Kant en La pau perpètua.
Filosofia kantiana de la religió
En sentit estricte, a la filosofia de la religió correspon la pregunta Què m'està permès esperar?, tal com expressa Kant en una carta a un professor de teologia de Gotinga, C.F. Stäudlin (4 de maig de 1793), afirmant que a ella intenta respondre amb la seva obra La religió dins dels límits de la mera raó (1792).
A Kant és considerat l'iniciador de la filosofia de la religió, i les seves principals afirmacions sobre aquest tema poden resumir-se en tres punts fonamentals:
1) No és possible demostrar racionalment l'existència de Déu. En la Crítica de la raó pura(veure cita)critica els diversos intents d'argumentar teòricament proves de l'existència de Déu. En el Pròleg de la segona edició, diu que només si s'elimina l'excessiva pretensió de la raó teòrica de conèixer l'existència d'un ésser suprem, té sentit la «exigència» que d'ella fa la raó pràctica: «Vaig haver de suprimir el saber per deixar lloc a la fe» (veure cita); a «Déu» no se li pot provar.
2) Només és possible «creure» en l'existència de Déu com un postulat de la moral. A aquesta exigència com postulat anomena Kant «prova moral» i la idea fonamental és que la moralitat condueix inevitablement a la religió; a «Déu» se li pot postular.
3) La relació que existeix entre moral i religió la precisa en la Crítica de la raó pràctica (veure text 1 , text 2 i text 3 ), en la Crítica del judici (veure text ), i sobretot en La religió dins dels límits de la mera raó com el punt d'unió entre felicitat i moralitat: «L'esperança de la felicitat només s'inicia amb la religió».
La religió de la qual parla Kant és la «religió de la mera raó», una «religió racional», aquella que fa coincidir amb «el compliment de tots els deures humans com a manaments divins» (veure deisme). En aquesta religió no caben miracles, misteris o mitjans sobrenaturals (veure text ); l'Església que correspon a aquesta religió natural no és sinó una «comunitat ètica» de «homes benintencionats». Qualsevol altra religió no és sinó il·lusòria (veure text ). És la religió dels homes de la Il·lustració.