Egoisme

 (del llatí ego, jo)

En psicologia, tendència de l'individu a considerar-se centre principal de tot interès, que redunda en la interpretació tàcita o explícita que res té sentit si no és des de la perspectiva del benefici propi. En un sentit filosòfic més general, equival al solipsisme i al subjectivisme, que sostenen que només existeix el «jo» i les modificacions subjectives d'aquest. En ètica, egoisme s'oposa a altruisme i s'expressa adoptant aquella decisió que més ens beneficia i més protegeix el nostre interès propi, ignorant per complet les conseqüències que les nostres accions poden tenir en els altres, el dany dels quals o benefici es considera merament accidental, en el cas que els altres i els seus interessos són un simple instrument nostre. La conducta purament egoista no és en cap manera ètica: només es pot actuar moralment tenint en compte d'alguna forma l'interès dels altres, o interès general, a més del propi.

Hume, que d'una banda sosté que la moralitat i la justícia no provenen sinó de l'egoisme (self-love; veg. citació), sosté també una espècie d'harmonia natural entre els sentiments egoistes i els sentiments socials (veg. citació), o entre l'amor propi i el sentiment d'humanitat o simpatia (veg. citació).