Donald Davidson



Filòsof americà contemporani nascut a Sprigfield (Massachusetts, Estats Units) el 6 de març de 1917. Va morir a Berkeley, Califòrnia, el 30 d'agost de 2003. Ha estat professor a les universitats de Chicago i de Berkeley.

Sota la influència de la filosofia analítica, de les teories semàntiques de Frege i de Tarski, de la lingüística de Chomsky i, especialment, de la filosofia de Quine, ha desenvolupat la seva reflexió filosòfica sobre qüestions relacionades amb la teoria de la decisió, la teoria del significat, la filosofia del llenguatge i la filosofia de l'acció. La síntesi entre aquests aspectes li ha apropat a una antropologia filosòfica.

La gramàtica transformacional de Chomsky va induir a varis dels seus seguidors cap a l'intent de construir una semàntica formal per als llenguatges naturals sobre bases tan sistemàtiques com les de la sintaxi, ja que la semàntica generativa chomskyana suggeria que l'estructura profunda del llenguatge té afinitats amb la lògica.

En aquest sentit, es prosseguia la tendència iniciada ja per Frege, Russell i Quine d'elaboració d'una semàntica formal. En aquest context, Davidson (com Dummett i altres autors) van partir del problema de saber quina classe de competència lingüística s'ha d'atribuir a un parlant per a decidir que coneix la llengua, el que, a la manera de Strawson, li va conduir cap a la reflexió de com és possible el coneixement d'una llengua? I com és possible, mitjançant aquest coneixement, el coneixement de la realitat? Reflexions que semblen, per la seva estructura, semblants als problemes transcendentals plantejats per Kant.

Per a efectuar aquella semàntica formal i contestar aquestes qüestions, Davidson es pregunta, no què és el significat, sinó quines condicions ha de satisfer una teoria general del significat, entesa com a teoria lògica. Tal teoria, que ha de ser extensional, la troba en la teoria semàntica de la veritat de Tarski. A fi d'aclarir el concepte de significat es basa en el concepte tarskiano de veritat. És a dir, en lloc d'afirmar que «s significa (en L) que p», afirma que «s és veritable si p», on «s» és el nom d'una frase del llenguatge objecte i «p» és la seva traducció en el metallenguatge. Amb això va més enllà de la teoria de Tarski, qui no pensava que la teoria semàntica de la veritat pogués donar compte de la veritat en els llenguatges naturals. Encara que per a Davidson (com per a Frege) conèixer el sentit d'una frase és conèixer les seves condicions de veritat, per a ell, la teoria semàntica de la veritat de Tarski no és tampoc plenament suficient per a la completa interpretació de les frases d'un llenguatge, però pot ser ampliada afegint a les condicions formals d'aquesta teoria certes condicions empíriques (com les suggerides per Quine en la seva teoria de l'intèrpret radical).

En aquest sentit va adoptar també l'holisme semàntic de Quine: una frase solament té sentit en el context d'altres frases, i aquesta concepció holística li permet afirmar que no és possible interpretar les produccions lingüístiques d'un parlant més que si se li presta un mínim de credibilitat racional. En aplicació del principi de caritat formulat per Neil Wilson (ha de donar-se a un altre parlant tanta credibilitat com la que ens podem atribuir nosaltres mateixos), Davidson assenyala que es precisa una racionalitat normativa, que és l'única que permet la interpretació del llenguatge, del pensament i de l'acció. L'objectiu de la interpretació és l'acord, la qual cosa no només és la seva finalitat, sinó també la seva condició de possibilitat. La unió d'aquests aspectes condueix a Davidson cap a una síntesi que acosta la teoria del significat amb la teoria de l'acció, ja que ambdues esferes són interdependents: els enunciats es produeixen com a actes de llenguatge i les accions es descriuen lingüísticament. Aquesta perspectiva li condueix també cap a una teoria causal de l'acció: les raons d'una acció són les seves causes. És a dir, concep una acció com un esdeveniment que suposa una intenció de l'agent. En definitiva, per Davidson, entre la raó i l'acció es dóna una relació lògica o conceptual, diferent de l'explicació causal clàssica. I és des d'aquesta perspectiva que Davidson pot abordar l'estudi filosòfic de la irracionalitat. Al seu torn, la tesi segons la qual les raons són causes de l'acció (a més de justificar-la) li condueixen a una concepció plenament materialista de la ment. Es dóna un complet monisme, una plena identitat entre el mental i el físic: els estats mentals són estats físics que concebem des d'un marc de descripcions diferent.

D'aquesta manera, la teoria causal de l'acció tendeix en Davidson cap a una unificació del mental i el físic, en el que ell anomena un monisme anomal: les generalitzacions psicològiques no són de la mateixa naturalesa que les lleis físiques perquè, si bé tot esdeveniment mental és un esdeveniment físic, no és possible el mer reduccionisme del mental al merament físic. Amb aquesta tesi, Davidson critica el que podria anomenar-se el tercer dogma de l'empirisme (els dos primers van ser criticats per Quine), a saber: l'existència d'una dualitat entre elements conceptuals i dades sensorials. És a dir, tota la tradició filosòfica anterior de tipus empirista (inclosa la naturalització de la filosofia realitzada per Quine) i, més encara, la de tipus racionalista havia acceptat implícitament o explícitament un dualisme entre elements conceptuals i dades sensorials, dualisme al que afegia un tercer terme intermedi: les idees de Descartes o de Locke, les impressions i idees de Hume, les intuïcions i els conceptes de Kant, o les dades sensorials del positivisme lògic. Davidson arremet contra la necessitat d'aquest tercer terme o intermediari, ja que prèviament ataca la necessitat de postular una separació entre conceptes i material no conceptualitzat. Aquesta és la base del monisme anomal davidsonià, i la base de la seva crítica –represa per Richard Rorty– a la concepció clàssica del coneixement entès com a mirall o representació de la realitat. D'aquesta manera, segons Rorty (Richard Rorty, "Vint anys després", en El gir lingüístic, Paidós /HISSI UAB, Barcelona 1990, p.165. Vegeu referència), el monisme anomal de Davidson porta a les seves últimes conseqüències el naturalisme, l'holisme i l'antidualisme de Dewey i de Quine, i abandona la idea d'un «llenguatge» entès com a mitjà estructurat de representació capaç de mantenir unes determinades relacions amb una altra entitat diferenciada anomenada «món».

Vegeu ment i mental.

• Bibliografia:Bibliografia de D. Davidson