Macrocosmos i microcosmos

La unió d'aquests dos termes fa referència a una suposada relació de semblança entre tots dos. El macrocosmos seria el model imitat pel microcosmos o home: un cosmos en miniatura reflex de l'univers sencer o macrocosmos concebut com un gran organisme. La tesi d'aquesta correspondència es troba en abundants textos de totes les èpoques i de cultures diverses. Així, apareix en les albors de la filosofia presocràtica, però també en textos de la filosofia hindú, de la filosofia xinesa, en el Avesta i en els Upanishads. En les albors del pensament occidental, i en relació amb l'hilozoisme i amb la creença d'un cosmos animat per una ànima del món, la correspondència entre micro i macrocosmos va ser sostinguda pels milesis, pels òrfics i pitagòrics, per Empèdocles, Diògenes d'Apol·lònia i per Demòcrit («l'home és un microcosmos», Dk.fr.34). En els corrents màgics, la correspondència entre macrocosmos i microcosmos s'ha concebut a partir de considerar que tant un com un altre estan formats pels mateixos elements i disposats en el mateix ordre, diferenciant-se solament en l'escala, de manera que el microcosmos és com una espècie de reflex del macrocosmos. Això suposa la concepció del macrocosmos com un organisme viu i dóna motiu a les concepcions màgiques –d'indubtable base antropomòrfica–, que consideren que cada part del cos, i cada «destí» humà, està regit per la disposició dels astres. Al revés, es considerarà, en aquestes concepcions màgiques, que actuant sobre el microcosmos es pot influir en el macrocosmos.

En el període clàssic de la filosofia grega aquesta tesi va ser defensada per Plató: el món i l'ànima del món van ser creats pel demiürg prenent com a model la forma d'un ésser viu ideal (Timeu, 30b, veg. text). En canvi, Aristòtil l'esmenta (Física, VIII 2,252b veg. citació, Del Cel II,12, però no la comparteix, ja que evita qualsevol forma d'animisme en la seva cosmologia. En el període hel·lenístic va ser defensada pels estoics, per Galè, els gnòstics, Filó, Procle i els neoplatònics. Per part seva, en la medicina hipocràtica, aquesta era una tesi fonamental.

En l'època medieval aquesta correspondència es va matisar a través del cristianisme que considerava a l'home no com a imatge del cosmos, sinó creat «a imatge i semblança» de Déu.

Durant el Renaixement, i en el context d'un ressorgir de les concepcions organicistes i màgiques, va ser defensada, entre d'altres, per Nicolau de Cusa, Tomàs Campanella, Pico della Mirandola, Giordano Bruno, i Paracels. Aquests autors, com, d'altra banda, els seguidors de la càbala i tots els astròlegs, van suposar l'existència de complexes relacions de correspondència entre els astres i determinades parts del cos humà, com també suggerien l'existència de corrents de simpatia entre determinades figures geomètriques, cristalls i pedres precioses amb els humors corporals. Aquestes tesis van estar també presents entre molts artistes renaixentistes que veien en el nombre auri una manifestació d'aquesta relació (veg. mística dels nombres). El triomf de la revolució científica i la nova mecànica, van afermar el paradigma mecanicista que va substituir l'anterior model organicista, que estava a les bases de les creences en la correspondència entre el macrocosmos i el microcosmos. Però, al seu torn, la crisi del mecanicisme i la seva crítica per part del romanticisme, van revifar aquella antiga creença que de nou trobem en autors com Novalis i Schelling. D'una manera diferent apareix també en la concepció de les mònades de Leibniz (veg. text). Aquesta tesi va influir en l'obra de R.H. Lotze: Microcosmos: idees sobre la història natural i sobre la història humana, publicat en 1864, que va significar una nova revitalització, de caràcter espiritualista, d'aquesta teoria metafísica.