Milet, escola de
De Wikisofia
Escola formada pels tres primers pensadors grecs que obre la tradició filosòfica occidental. El primer d'ells, considerat com el primer filòsof de la història, va ser Tales, un dels anomenats set savis de Grècia, i la tradició que va crear va ser prosseguida pel seu deixeble Anaximandre i pel deixeble d'aquest últim, Anaxímenes.
Aquests filòsofs presocràtics del segle VI aC van desenvolupar les seves investigacions filosòfiques i científiques a la ciutat de Milet, una colònia grega pròspera i important a la regió de Jònia, en les costes d'Àsia Menor, per això també són coneguts com els milesis. En conjunt, la seva obra és la que marca definitivament l'anomenat pas del mite al logos i inicia la tradició de la ciència i la filosofia occidentals. Els pensadors d'aquesta escola van desenvolupar les seves activitats durant poc menys d'un segle, fins a la destrucció de Milet pels perses l'any 494 aC, però la seva influència va ser enorme.
Si aquests pensadors són ja pròpiament filòsofs i no merament forjadors de mites, és a causa que el seu pensament i la seva activitat van estar animats per una forta actitud crítica, allunyada de les crèdules formes dogmàtiques del pensament sotmès a cànons fixos, com el pensament de tipus religiós. Va ser aquesta actitud crítica la que els va permetre afrontar amb una nova mentalitat el conjunt de sabers de la seva època i, especialment, críticament, la tradició mitològica anterior i no acceptar sense raonar la pretesa veritat dels relats i tradicions mítiques (veg. text). Va ser Aristòtil (Metafísica, A, 983b 20) qui va elaborar aquesta distinció entre els quals van descriure el món en clau sobrenatural i mític (theologos, els anomena) i els que el van descriure en termes naturals i físics (fisiologos), i va assenyalar a Tales de Milet i els seus deixebles com els primers que pròpiament van crear la filosofia.
Encara que cadascun d'aquests tres pensadors va desenvolupar un pensament propi i ben diferenciat, compartien algunes característiques en comú, d'entre les quals destaquem les següents:
1) En general van dirigir la seva investigació cap a l'estudi de la physis (φύσις) i cap a la recerca de l'arkhé (ἀρχή) o principi còsmic universal del qual totes les coses procedeixen, ja que estaven convençuts que, més enllà de les aparences sensorials que ens mostren una realitat canviant, múltiple i diversa, es podia trobar un principi explicatiu fonamental accessible mitjançant l'ús de la raó.
2) La seva investigació sobre aquest principi còsmic, universal, únic, o arkhé, superava les anteriors concepcions mítiques i religioses que feien dependre tot el real de la lliure i arbitrària voluntat dels déus o de la cega força del destí o moira. En contra d'això, els filòsofs de l'escola de Milet van sostenir que tot el que existeix és un cosmos (ϰόσμος), és a dir, ordre, perquè està sotmès a lleis o regularitats físiques que ordenen l'existent, i que poden ser descobertes per la raó, ja que no estan sotmeses a l'arbitri de forces sobrenaturals, sinó regides per la necessitat.
3) D'aquesta manera, aquesta oposició entre l'arbitrarietat (representada per la lliure voluntat dels déus) i la necessitat (representada per lleis que poden ser descobertes pel λόγος), juntament amb la reflexió sobre la diferència entre el món que és captat pels nostres sentits (que ens ofereix una multiplicitat d'objectes diferents i canviants), i la realitat del arkhé únic del que procedeix tota diversitat, pluralitat i canvi (que només és captat per la raó) va ser el primer pas en la formació d'un pensament alliberat del sobrenatural i mític.
4) Van sostenir també que la physis està animada per una força immanent, raó per la qual no cal buscar més enllà de la naturalesa mateixa un principi explicatiu de la seva mutabilitat i canvi. Aquesta tesi és coneguda amb el nom d'hilozoisme.
Però cadascun d'aquests tres pensadors van concebre el ἀρχή d'una manera diferent. Així, segons Tales era l'aigua, ja que es manifesta fàcilment en els tres estats d'agregació de la matèria: com a líquid, com a sòlid i com a vapor i, a més, a cadascun d'aquests tres estats li corresponen propietats qualitatives diferents (més lleuger el gas, més pesada l'aigua, més fred el gel, més calent el vapor, etc.). D'altra banda, aquesta concepció de l'aigua com a principi li unia a tradicions anteriors, encara que en el pensament de Tales ja es desvinculen dels aspectes mítics i antropomòrfics. Anaximandre, en canvi, pensava que el ἀρχή era el ἄπειρον (àpeiron), és a dir, l'il·limitat, ja que segons ell cap substància actualment visible podia ser el principi de l'existent, ja que tot el que existeix és ja fruit d'un previ procés de transformació. Anaxímenes, sintetitzant en part les tesis dels seus dos predecessors, va sostenir que el ἀρχή és l'aire, doncs –segons ell– compleix amb la condició de ser il·limitat com el ἄπειρον d'Anaximandre, però és una entitat de la qual podem tenir constància, com l'aigua de Tales. Però, a més, l'aire se li apareixia com la manifestació d'aquell principi d'animació propi de l'esmentat hilozoisme, ja que tot el que és viu respira. No obstant això, el més destacable de la posició d'Anaxímenes va ser la seva tesi de la reducció dels aspectes qualitatius a diferències quantitatives: tot el que existeix es pot explicar apel·lant a la llei de la condensació o rarefacció de l'aire.
Vegeu pas del mite al logos.