Marxisme
De Wikisofia
La revisió el 17:50, 29 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "maneres de producció" a "modus de producció")
Terme que, en general, designa el conjunt del pensament i l'activitat política de Marx i d'Engels, però també es refereix a cadascuna de les diverses, i sovint contraposades, interpretacions i desenvolupaments d'aquest pensament.
Per aquesta raó es pot parlar de marxisme en sentit estricte i en sentit ampli.
a) En sentit estricte, el marxisme és el contingut teòric i l'activitat pràctica desenvolupats per Marx i Engels (que complementa i divulga l'obra d'aquell), i és el fruit de la síntesi entre la pràctica política de Marx i els diversos aspectes de la seva teoria econòmica, política, sociològica, històrica i filosòfica, que estan sempre dirigits per la voluntat de conduir a l'emancipació social.
b) En sentit ampli, pot parlar-se de diferents marxismes, tants com a diverses interpretacions de l'obra de Marx s'han donat en els moviments polítics i intel·lectuals que s'han reclamat hereus de l'obra d'aquest autor, i que han implicat noves i diverses elaboracions teòriques. Veure marxismes.
El marxisme, entès com a desenvolupament del pensament de Marx i Engels es basa, fonamentalment en els aspectes següents:
1º) la filosofia i la noció de materialisme en Marx;
2º) la concepció de la història entesa com materialisme històric, i
3º) les crítica de l'economia política capitalista.
1º- La primera arrel del pensament de Marx es troba en la seva concepció dialèctica del materialisme, sorgida de la seva crítica a l'hegelianisme en general, i a Feuerbach en particular. En aquesta crítica, Marx s'oposa a una filosofia ideològica (en el sentit de falsa consciència) i abstracta, i sustenta una posició materialista que consisteix bàsicament a pensar el real com el procés concret de la producció (veure text ). Segons Marx, la tasca de la filosofia ha consistit fins ara a interpretar el món però, atès que la filosofia és una de les formes que adopta la superestructura ideològica, en general ha efectuat aquesta interpretació des de les perspectives de la classe dominant. En canvi, per a Marx, tal com sustenta en la XI tesi sobre Feuerbach (veure text ), la missió revolucionària de la filosofia ja no ha de ser la d'interpretar el món, sinó la de transformar-ho. Marx considerava a Hegel com la màxima expressió teòrica d'aquella concepció ideològica de la filosofia entesa com a «interpretació» del món però, com a aquesta interpretació és ideològica, és també la màxima expressió de la consciència mistificada o invertida pròpia del món cristià-burgès, segons la qual tot el real és el fruit del desplegament de l'Esperit o la Idea (veure text ). No obstant això, si bé el sistema hegelià ha de ser invertit (veure text ), o «lloc sobre els seus peus», considera que la dialèctica, prèviament esbrossada de la seva idealisme, és potencialment revolucionària en destacar el caràcter dinàmic i històric del real.
Per a Hegel l'Esperit és el subjecte de la història, i aquesta és la realització de la llibertat que culmina en l'Estat. Marx ataca aquesta concepció idealista i declara que l' essència humana no sorgeix de l'Esperit, sinó del treball, és a dir, de les condicions materials de vida i de transformació de la naturalesa. L'home és un ser natural (veure text ), però és home perquè treballa, la qual cosa el diferencia dels animals (veure text 1 i text2 ). En l'activitat material de transformació de la naturalesa es transforma també l'home. Per aquesta raó, «allò que els individus són depèn de les condicions materials de la seva producció». L'essència no està en les idees, sinó en les condicions de vida material, i més concretament, en la producció dels mitjans de subsistència (veure text ).
Així, la història és la lluita de l'home per satisfer les seves necessitats que es desenvolupen en un mitjà social determinat. Llavors, en lloc de la concepció idealista que afirmava que el subjecte de la història és l'Esperit, la concepció materialista de Marx afirma que és el treball humà concret, històricament determinat. ja que en la producció social s'engendren classes socials, l'autèntic subjecte de la història és la classe social treballadora. No es tracta, doncs, de de fer la història de les idees, sinó que cal estudiar les condicions reals de la producció.
Encara que Marx tenia en alta estima la crítica de Feuerbach a l'idealisme hegelià (veure text ), en les Tesis sobre Feuerbach i en la Ideologia alemanya considera que el materialisme feuerbachià és encara mecanicista, raó per la qual no és capaç d'absorbir els aspectes potencialment revolucionaris de la concepció invertida de la dialèctica hegeliana. Aquesta crítica a Feuerbach és, al mateix temps, una crítica a la pobresa filosòfica de totes les concepcions materialistes mecanicistes, com les quals havien estat sustentades per Condillac, Helvetius i d'Holbach, entre d'altres, i que estaven presents en les teories socials dels quals Marx anomenava despectivament els socialistes utòpics.
Una manifestació d'aquesta crítica és la que Marx realitza al concepte d'alienació religiosa de Feuerbach. Aquest autor creu que la religió és fruit d'una alienació, de manera que és una projecció de l' essència humana en un pretès món sobrenatural, creat a imatge i semblança de l'humà, però idealitzat. Marx comparteix aquesta caracterització de la religió com a projecció de l'home, però rebutja la creença feuerbachiana en una naturalesa humana, en una essència immutable i ahistòrica de la humanitat. Considera que aquesta crítica encara no va a la «arrel»: per què es produeix aquesta projecció?, quin és la causa d'aquesta alienació religiosa? No és radical la resposta feuerbachiana que es limita a declarar que prové de la mateixa naturalesa humana, sinó que cal veure que en la seva arrel es dóna una alienació més bàsica: l'alienació econòmica, originada per les condicions materials d'existència de la humanitat (veure text ). De la mateixa manera que Marx inverteix el hegelianisme, posant a la base l'estudi de les condicions econòmiques de producció de la vida humana, també la seva crítica de la religió -a la qual declara el «opi del poble» (veure text )-, arrela
en l'estudi de l'alienació econòmica i es vincula amb l'estudi de l'alienació ideològica (veure text ).
2º- La concepció marxista de la història és coneguda com materialisme històric, i el millor resum d'aquesta concepció ens ho proporciona el propi Marx en el prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia política:
"En la producció social de la seva vida, els homes traven determinades relacions necessàries, independents de la seva voluntat, relacions de producció, que corresponen a un determinat estadi de desenvolupament de les seves forces productives materials. La totalitat d'aquestes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s'aixeca una superestructura econòmica, jurídica i política i a la qual corresponen determinades formes socials de consciència. La modus de producció de la vida material determina el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l'home la que determina el seu ser, sinó, al revés, el seu ser social el que determina la seva consciència. En un determinat estadi del seu desenvolupament, les forces productives materials de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents. [...] De formes de desenvolupament que eren de les forces productives, aquestes relacions de producció es converteixen en les seves traves. Comença llavors un procés de revolució social. Amb l'alteració del fonament econòmic se subverteix més ràpida o més lentament tota la gegantesca superestructura. [...] De la mateixa manera que no es pot jutjar a un individu pel que ell s'imagina ser, tampoc és possible jutjar una tal època de transformació per la seva consciència, sinó que cal explicar aquesta per les contradiccions de la vida material, pel conflicte existent entre les forces productives i les relacions de producció" (veure text més ampli ).
Segons Marx, doncs, tota la història és la història de les contradiccions reals (no entre idees, com en la filosofia hegeliana) entre les forces productives i les relacions de producció. El factor determinant de la història ho constitueix aquesta contradicció dialèctica entre forces productives i relacions de producció, expressada en la lluita de classes, que es converteix en el motor de la història. Així s'engendra la base econòmica sobre la qual s'edifica la superestructura, que està formada pel conjunt de lleis, idees, filosofies, art, religions, etc., que expressen la consciència que cada època té de la seva realitat social i configuren la «ideologia». Però, en la mesura en què està edificada sobre unes determinades relacions de producció, en cada època, la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant.
Així, les concepcions ideològiques són formes invertides o falsa consciència que tendeixen a amagar el veritable fonament sobre el qual reposen, i deformen la consciència de la realitat, considerant com a naturals fets, idees i sistemes socials que són solament producte de les diferents modus de producció. En la societat capitalista, els elements ideològics fonamentals els subministra l'economia política burgesa que, com en la teoria política de Locke, part de considerar la propietat privada com una dada «natural», com si existís una naturalesa humana immutable (que Marx ja criticava en Feuerbach), i com si fos un fet «natural» l'apropiació de la força de treball d'uns homes per uns altres i no un acte de força i injustícia. Aquest és el caràcter deformador i ideològic de l'economia política burgesa, a la qual Marx s'apresta a combatre. Però aquesta crítica no pot realitzar-se sense prendre simultàniament en consideració les categories d'anàlisi econòmica i les categories d'anàlisi política. En el combat contra la deformació ideològica, Marx no és axiològicament neutral, com li retreuen les seves antagonistes, ja que la crítica que efectua a les categories econòmiques burgeses d'autors com A. Smith, T. Malthus o D. Ricardo, per exemple, és simultàniament una crítica a les seves bases ideològiques.
En el procés de desenvolupament de les forces productives, s'entra en contradicció amb les relacions socials i polítiques, es trontolla l'equilibri social i apareixen noves classes socials que entren en conflicte amb les quals posseeixen el poder, però frenen el desenvolupament de les forces productives, originant-se un període de revolució social. En el cas de la moderna societat capitalista, la nova classe social que va emergint lentament és el proletariat, que apareix com a classe antagònica de la burgesia. En aquest procés també s'originen canvis en la superestructura ideològica determinats per la base econòmica. No obstant això, encara que la concepció materialista de Marx emfatitza el fet que la superestructura ideològica està determinada per la base econòmica, no nega que es produeixi un fenomen d'interacció recíproca.
La consciència de classe, és a dir, la presa de consciència per part dels explotats de la seva situació real en contra de les idees de la ideologia dominant, és un factor imprescindible per canviar de manera revolucionària l'estructura econòmica. Perquè, segons diu Marx, una idea es converteix en força material quan és assumida conscientment. D'aquí s'infereix que, perquè es doni un procés revolucionari, no és suficient que existeixin les condicions econòmiques i estructurals de confrontació entre forces productives i relacions de producció sinó que, a més, cal que aquesta confrontació surt-te al plànol de l'activitat política mitjançant la prèvia presa de consciència dels agents revolucionaris que són, en cada època històrica, la classe explotada que sorgeix amb el desenvolupament de les forces productives.
Aquesta dialèctica entre forces productives i relacions de producció s'expressa històricament a través de diferents formes. En la societat capitalista la contradicció principal és la que enfronta a la classe social capitalista amb la proletària. Ara bé, ja que la modus de producció capitalista ha desenvolupat en el seu si les forces productives suficients com per satisfer les necessitats de la humanitat, aquesta contradicció és més flagrant que mai en la història: mai, com fins a l'època contemporània, les forces productives han pogut, mitjançant la ciència i la tècnica, tenir una funció social tan important però, precisament per això, mai, tampoc, ha estat tan flagrant la contradicció.
En aquest estadi de l'evolució social, Marx pensa que el proletariat encarna el subjecte revolucionari que té com a missió la superació de la societat capitalista i, donat l'alt grau de desenvolupament econòmic d'aquesta societat, la superació de les bases de tota la història fins ara coneguda, que apareixerà com a prehistòria d'una nova humanitat, ja que amb la revolució comunista no se substitueix una classe explotada per una altra, sinó que es creen les condicions d'eliminació de tota la societat de classes.
3º- La crítica de l'economia política burgesa, forma més refinada de la ideologia de la classe dominant, es converteix en el centre del pensament de Marx i és l'eix de la seva obra fonamental: El Capital (veure text ). Els economistes «clàssics», tals com Adam Smith o David Ricardo, consideraven tres fonts de riquesa: la naturalesa, el capital i el treball. Marx rebutja això com una mistificació i només considera el treball com a font de riquesa, combatent als economistes burgesos que declaren «naturals» les lleis econòmiques. Si per naturalesa s'entén la terra, en si mateixa no és cap font de riquesa si no se la treballa. Quant al capital, no és més que treball acumulat, treball apropiat i no consumit. Només el treball és origen de riquesa, però no la genera per a tots, sinó només per a una minoria que s'apropia dels seus productes i dels beneficis. Al seu torn, les lleis econòmiques no només no són naturals (per ventura la naturalesa es regeix pel mercat, els diners o la borsa?) sinó que estan històricament determinades en cada formació social. El treball ha d'entendre's en la seva doble dimensió: com a relació de l'home amb la naturalesa (només en aquest sentit és «natural») i com a relació social. En la relació social es modifiquen les formes o maneres concretes de la producció. En l'estudi de la modus de producció capitalista, Marx analitza les mercaderies com a producte característic seu. Tota mercaderia té un valor d'ús (capacitat de satisfer alguna necessitat humana) i un valor de canvi, segons el qual uneixis poden intercanviar-se per altres (veure text ). Segons el seu valor d'ús les mercaderies són incomparables entre si, ja que són qualitativament diferents. Allò que permet el seu intercanvi és el fet que en cadascuna d'elles hi ha un temps de treball socialment necessari per produir-les, i els diners és el terme de comparació entre elles. En la societat capitalista, en la qual el treball és entès com una relació entre coses (veure text ), la força de treball (energia física i psíquica gastada en la producció) es converteix en una mercaderia més, que es compra i ven al mercat de treball. Però aquesta mercaderia té una característica especial. Com tota mercaderia té un valor d'ús, raó per la qual és comprada pel capitalista que paga -a través del salari- el valor de la seva reproducció. El proletari, en la seva jornada de treball, gasta una determinada quantitat d'energia que és comprada pel salari. Però en el seu treball incorpora la seva energia en les mercaderies que produeix, de manera que l'intercanvi és desigual. L'obrer rep només l'hipotètic valor de l'energia que ha consumit en el procés del treball, però en aquest ha incorporat la seva força de treball a una mercaderia que és apropiada pel capitalista. De manera que del nombre total d'hores treballades, l'obrer rep en realitat només una part en forma de salari, treballant la resta directament per al capitalista. Aquesta diferència és el que Marx anomena la plusvàlua, que és el secret fonamental del sistema capitalista. És a dir, l'empresari paga a l'assalariat, no el valor produït per aquest, sinó només el cost de la seva força de treball. El capital és plusvàlua acumulada, treball no consumit. Per això s'explica que, de manera subreptícia, els economistes burgesos considerin el capital com a font de riquesa i considerin «natural» que pel fet d'invertir un capital s'hagin d'obtenir beneficis. Però el capital no és sinó treball humà apropiat. És el treball el que produeix valor i l'excedent de valor, que sosté tot el sistema, és el producte del plustreball realitzat pels obrers.
Atès que en el marxisme són inseparables les seves anàlisis econòmiques, sociològics, històrics i filosòfics de la seva voluntat d'emancipació social, alguns autors, per exemple Popper, ho critiquen com una forma de pseudociencia, que no només no és verificable, sinó que no és axiològicament neutral. Però, des de les files del marxisme es rebutja aquesta objecció criticant el caràcter ideològic de la concepció burgesa del saber, i assenyalant que cap ciència és realment neutral. És el cas de la interpretació donada per Reich, pels membres de l'Escola de Francfort i, amb matisos diferents, per Lukács. Autors que, en molts casos es van oposar també a l'esclerotització del marxisme convertit en una escolàstica dogmàtica als anomenats països del «socialisme real».
La crisi d'aquests règims manifestada des de finals de 1989, i que va suposar el desmembrament de la URSS i el pas a l'economia de mercat dels anteriorment anomenats països socialistes, ha estat interpretada com una definitiva crisi del marxisme. No obstant això, cal distingir entre el pensament de Marx i les realitzacions polítiques que posteriorment es van dur a terme sota el nom de «marxisme». Referent a això val la pena assenyalar que Marx mateix va dir en una ocasió: «jo no sóc marxista», indicant amb això que el seu pensament no havia d'entendre's com un sistema absolut ni com un dogma, sinó, bé al contrari, una contribució crítica a la filosofia, l'economia, la política i la teoria de la història, des de la perspectiva de les classes oprimides. Per això, són també molts els autors que consideren que cal considerar el pensament i l'obra de Marx independentment de l'ús que, posteriorment, se li ha donat sota nombrosos «ismes» (marxismes).
Veure termes relacionats.