Erich Fromm
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Erich Fromm» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Fromm, Erich».
Filòsof i psicoanalista americà, nascut a Frankfurt, Alemanya. Va estudiar filosofia, sociologia i psicologia a Heidelberg i Munic. Va realitzar el seu entrenament psicoanalític en l'Institut de psicoanàlisi de Berlín, i va exercir com a psicoanalista a Berlín i Frankfurt, on de 1929 a 1932 col·labora en la secció de psicoanàlisi de l'Institut per a la Investigació Social, vinculat a l'escola de Frankfurt. A causa del nazisme emigra als EUA i ensenya a les universitats de Nova York, Washington, Yale i Michigan, i en el Bennington College, en Vermont. Va ser també professor de la universitat Autònoma de Mèxic, país on va exercir una profunda influència.
En els primers anys de la seva arribada a Amèrica col·labora en la «Revista d'Investigació social» («Zeitschrift für Sozialforschung»), de l'Institut per a la Investigació Social, de l'Escola de Frankfurt, i publica el llibre que li ha donat més fama, Fuita from Freedom (1941), traduït al castellà com La por a la llibertat. Progressivament, es va anar distanciant de l'escola de Frankfurt així com de la doctrina ortodoxa de Freud, de qui rebutja la metapsicologia, la teoria dels instints o pulsions, la libido i el complex d'Èdip. És un dels promotors, juntament amb Karen Horney (1885-1952) i Hary Stack Sullivan (1892-1949) de l'anomenat «psicoanàlisi cultural», una de les múltiples revisions de les teories de Freud, que utilitza com a instrument de crítica (marxista) de la societat. El conjunt de la seva obra estructura una «antropologia humanista» –i fins a una ètica humanista i naturalista– basada en la psicoanàlisi i el marxisme, accentuant de forma progressiva la importància d'aquest últim element, encara que en les seves obres de maduresa parla més aviat de «psicoanàlisi humanista».
Els conceptes fonamentals d'aquesta psicoanàlisi humanista els exposa Fromm en tres de les seves obres principals: La por a la llibertat (1941), Ètica i psicoanàlisi (1947), i Psicoanàlisi de la societat contemporània (1955): a l'home cal entendre'l a través d'una dialèctica individu-societat, en la qual l'«adaptació dinàmica» de l'home a la realitat es duu a terme mitjançant un procés d'assimilació de coses i de socialització amb persones, la qual cosa constitueix el seu procés d'individuació com ser social, i es converteix en el «caràcter social» –objecte d'estudi de la seva psicoanàlisi–, o substrat que intervé entre la base econòmica i la superestructura ideològica (veg. citació).