Henri Lefebvre

Filòsof i sociòleg francès. Va néixer al Bearn. Va iniciar estudis d'enginyeria que va haver d'abandonar a causa d'una greu malaltia. Traslladat a Aix en Provence, va estudiar dret i filosofia, sota la influència de Maurice Blondel. L'any 1925 es va traslladar a París, on es va unir al grup de filòsofs (Guterman, Morhange, Politzer, Friedman, Nizan) que formaven una «avantguarda» intel·lectual contra la filosofia oficial representada llavors pel bergsonisme, la filosofia acadèmica d'Alain, l'intel·lectualisme de Brunschvicg i el positivisme. En aquesta època es va interessar per la filosofia de Nietzsche i Schelling, i juntament amb els seus companys va publicar la revista Philosophes que competia amb el grup dels surrealistes. No obstant això, aquesta competència li va conduir a travar amistat amb Tristan Tzara i a integrar-se en el grup dels surrealistes, mantenint una estreta amistat amb Paul Eluard. A partir dels seus contactes amb André Breton comença el seu interès per la filosofia de Hegel, que li condueix a Marx. També es va interessar per la psicoanàlisi.

El descobriment del marxisme li condueix a ingressar en el Partit Comunista Francès, encara que ja des d'aquesta època va mantenir una posició no «ortodoxa». En 1930 publica, juntament amb Norman Guterman, la Consciència mistificada, obra en la qual es manifesten els seus principals interessos intel·lectuals: l'estudi de l'alienació, la crítica de l'Estat i els textos del jove Marx, que tradueix i edita. Aquest estudi del marxisme vinculat a l'herència de Hegel, i que Lefebvre relaciona també amb el llegat intel·lectual de Nietzsche, li provoca friccions importants en el si de l'organització comunista i la ruptura amb els seus antics amics G. Politzer i P. Nizan. En 1958, després de criticar els horrors de l'estalinisme i l'esclerotització del marxisme en mans d'intel·lectuals que el convertien en una nova escolàstica, és a dir, en una ideologia esclerotitzada i dogmàtica, va abandonar el partit comunista.

No obstant això, lluny d'abandonar el marxisme, el reivindica com a base de la tradició emancipadora, revolucionària i crítica de la història de la humanitat. Durant els anys seixanta va formar part del grup inicial de l'anomenat moviment situacionista, que va estar a la base de l'alçament contestatari que va tenir la seva eclosió el maig de 1968 i que es va iniciar a la Universitat de Nanterre, en el departament de Sociologia del que Lefebvre era catedràtic. També per aquesta època Lefebvre va continuar les seves anàlisis sociològiques sobre la vida quotidiana, i en 1958 publica una nova versió de la seva Crítica de la vida quotidiana apareguda primerament en 1947. La segona part d'aquesta obra va aparèixer en 1961, i en ella denuncia l'alienació de la vida quotidiana sotmesa als mecanismes de l'alienació de la societat capitalista, i en la qual el quotidià es mostra com a resultat del món de la mercaderia, i reivindica els moments creatius per a convertir-los en situacions potencialment subversives de l'ordre alienat i empobrit tant del capitalisme d'Estat com del socialisme d'Estat. Va ser el creador de la concepció de la «Societat burocràtica de consum» –que els estudiants convertiran en la més abreujada «societat de consum»–, com a exemple de societat i vida quotidiana organitzada per i des de l'Estat. En aquestes obres es manifesta la continuïtat dels interessos intel·lectuals de Lefebvre, que segueix ocupant-se de la noció marxista d'alienació, que examina des dels diversos àmbits en què es desplega en la quotidianitat: sexualitat, habitatge, espai urbà, relacions econòmiques, etc. En aquest sentit, també són importants els seus estudis sobre urbanisme i alienació social.

Va combatre la tesi d'alguns marxistes estructuralistes com Althusser, que afirmaven l'existència d'una ruptura entre el jove Marx i el Marx madur, i que titllaven els estudis de Marx sobre l'alienació com a pròpies d'un humanisme precientífic. En contra d'això, Lefebvre va sostenir l'existència d'una continuïtat en el pensament marxista, les bases del qual han de trobar-se en una interpretació radical del pensament de Hegel. D'altra banda, i en contra d'aquells que titllaven a Nietzsche de protofeixista, Lefebvre va defensar moltes de les tesis d'aquest autor al que més aviat considerava proper a l'anarquisme.