Paul Ricœur

Filòsof francès, nascut a Valence en 1913, fundador d'una hermenèutica filosòfica entesa com a filosofia de la reflexió.

Va estudiar a Rennes i va impartir ensenyament en diversos instituts de batxillerat. Posteriorment va ser professor a les universitats d'Estrasburg (1950-55), París-Sorbona (1956-1966) i París Nanterre (1966-1978). També ha ensenyat en el departament de teologia de la Universitat de Chicago.

La filosofia de Paul Ricœur s'incardina en la tradició fenomenològica francesa (al costat d'autors com Emmanuel Lévinas, Merleau-Ponty o Mikel Dufrenne), i és hereva tant de la fenomenologia de Husserl (del que Ricœur va ser traductor), de Scheler i de Pfänder, com de l'existencialisme de Jaspers i Marcel. També va mantenir una estreta relació amb el moviment personalista encapçalat per I. Mounier. Però l'obra de Ricœur, que no aspira a una sistematicitat, s'efectua en un diàleg permanent amb aquests i altres autors (especialment amb l'obra de Heidegger, però també de Schopenhauer i de Fichte), i amb la fenomenologia de la religió, la lingüística, la psicoanàlisi, l'estructuralisme o l'exègesi bíblica, per culminar en la qual ell anomena una filosofia reflexiva constitutiva d'una hermenèutica filosòfica que, per la seva amplitud i ambició, és comparable a la de Gadamer.

L'objectiu de Ricœur és arribar a identificar l'ésser del jo, que desborda els límits d'un jo entès simplement com a subjecte cognoscent, doncs engloba també la llibertat i possibilitats que van més enllà del coneixement objectiu i de l'experiència sensible. Descartes, Kant, Fichte o Husserl, per exemple, han estat filòsofs de la reflexió que han intentat establir el jo del pensament (del cogito) com a primera veritat. Un jo que en Kant ha quedat reduït a subjecte transcendental, però també a llibertat i moralitat, i que apareix com esperit en Hegel, com vida en Bergson, inconscient en Freud, o ser-a-el-món en Heidegger. Però l'autèntica re-flexió no és una intuïció del jo, i el jo penso és solament una veritat buida i abstracta. Solament pot trobar-se en les seves objectivacions: en els seus actes, objectes i obres. Però aquestes objectivacions han de ser interpretades, la qual cosa exigeix una hermenèutica que posi al descobert que el cogito, lluny de ser una certesa evident és el més problemàtic, i no pot reduir-se a ser el mer subjecte del coneixement, sinó que és un existent real que no es pot aprehendre directament a si mateix.

Amb això, Ricœur entra en conflicte no només amb Descartes i amb la filosofia que identifica reflexió amb intuïció, sinó que també entra en conflicte amb la fenomenologia husserliana que vol trobar el fonament dels actes noètics. Inspirant-se en Heidegger, reconeixerà que l'ésser-a-el-món és anterior a la reflexió i precedeix a la constitució d'un jo enfrontat com subjecte a un món objectual. El subjecte que pregunta pertany a la realitat sobre la qual s'interroga, però es marca una distància entre el jo i els actes en els quals s'objectiva. Solament l'hermenèutica basada en l'anàlisi de l'els signes i els símbols permet la comprensió ontològica, i permet entendre la reflexió com una activitat d'interpretació dels signes en els quals el jo s'objectiva. Una vegada s'ha descartat entendre la reflexió com a intuïció o com a comprensió directa, només queda la possibilitat de veure que està mediatitzada pels signes. D'aquesta manera, la mateixa noció de la identitat del jo apareix dependent de la interpretació dels signes, dels símbols, del llenguatge; perquè la funció simbòlica és condició de possibilitat del jo.

Però no existeix una única hermenèutica o un únic mètode d'interpretació dels signes lingüístics. Per a Freud, per exemple, els símbols apareixen com a disfresses de desitjos reprimits. En canvi, per a Eliade són la manifestació plena de la hierofania, o revelació de l'sagrat. Això mostra el que Ricœur anomena el conflicte de les interpretacions: d'una banda, és possible entendre la interpretació com a manifestació de la sospita; d'altra banda, pot entendre's com a restauració plena del sentit. Ricœur, que encunyo l'expressió «els mestres de la sospita», per referir-se a Marx, Nietzsche i Freud, observa com aquests autors desvetllen un significat ocult: Marx desvetlla la ideologia com a falsa consciència o consciència invertida; Nietzsche desemmascara els falsos valors; Freud posa al descobert les disfresses de les pulsions inconscients. Aquests autors donen la pista d'una de les formes de l'hermenèutica. Però Ricœur creu que, al costat de l'hemenéutica de la sospita, ha de realitzar-se una hermenèutica de l'escolta capaç de captar plenament el sentit. L'hermenèutica de la sospita, nascuda de Marx, Nietzsche i Freud, condueix a una arqueologia del subjecte que busca la identificació de les il·lusions de la consciència més enllà dels interessos o motivacions amagades. Però ha de complementar-se amb la fenomenologia del sagrat o amb la fenomenologia de l'esperit, perquè una filosofia reflexiva -diu Ricœur- ha de buscar la complementarietat d'interpretacions antitètiques, i incloure els resultats dels diferents mètodes que intenten desxifrar i interpretar els signes i els símbols (vegeu el text).

Però no és per un afany sincrètic o eclèctic que Ricœur busca aquesta complementarietat entre l'hermenèutica desmitificadora i reductiva de la sospita i una hermenèutica remitificadora o de promoció de sentit, sinó perquè el signe, el símbol i el llenguatge, oculten més que mostren, i perquè es dóna realment una doble significació del simbolisme. Per això, el símbol té sempre una doble lectura: una, des de l'hermenèutica de la sospita, i una altra, des de l'hermenèutica de l'escolta. Per això, ambdues són legítimes i complementàries. Al seu torn, ambdues coincideixen a considerar la consciència com el punt d'arribada de la interpretació, no com el punt de partida, la qual cosa està a la base mateixa de la consideració que feia Ricœur de la seva filosofia de la reflexió: el jo no és una dada, sinó un resultat. I els dos grans models els proporcionen, d'una banda, la psicoanàlisi de Freud i, per una altra, la Fenomenologia de l'esperit de Hegel. Des de la primera perspectiva, és possible una ontologia del subjecte que consideri la consciència a través de la confrontació amb les il·lusions i els mecanismes d'ocultació. Des de la segona, la consciència adquireix el seu sentit a través d'una progressió dialèctica en què cada etapa és explicada per l'anterior. Així, el jo és explicat tant per la seva arqueologia com per la seva teleologia.

Això, per la seva banda, es relaciona amb el problema del cercle hermenèutic (la necessitat d'una comprensió prèvia a tota comprensió). Aquesta problemàtica, que Heidegger enfoca des de l'estudi de la pre-comprensió o que Gadamer enfoca des de la rehabilitació dels pre-judicis, és estudiada per Ricœur com una manifestació del cercle de la creença: creure per comprendre, comprendre per creure.

En els seus últims estudis, especialment en Temps i narració, Ricœur examina l'estructura de la temporalitat i el paper de la metàfora com a elements pertinents per a l'hermenèutica, i culmina la transformació de la fenomenologia husserliana en el sentit de la filosofia de la reflexió que ja hem apuntat anteriorment. La tesi heideggeriana de la pertinença del jo al seu món ja marcava una distància respecte a Husserl, i assenyalava que la comprensió només pot realitzar-se a partir d'aquesta pertinença del jo al món, que es manifesta a través del llenguatge. Per tant, no és possible aconseguir un hipotètic fonament noètic, com volia Husserl. Al seu torn, l'estudi de la metàfora provoca una redescripció de l'experiència en l'àmbit dels valors, i l'estudi de la narració permet una redescripció en l'ordre de l'obrar i en l'ordre de les nocions temporals. El temps és temps humà perquè està articulat de manera narrativa. Per això no és tampoc possible una comprensió noètica o intuïtiva del temps, raó per la qual la identitat del jo es relaciona amb la capacitat de poder seguir una narració.

• Bibliografia:Obres de Paul Ricoeur