Gabriel Marcel
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Gabriel Marcel» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Marcel, Gabriel».
Filòsof i autor teatral nascut a París. (París, 7 de desembre de 1889 - 8 d'octubre de 1973)
Segons els seus biògrafs i segons confessions pròpies, la mort de la seva mare esdevinguda quan només tenia quatre anys va marcar la seva vida i li va conduir a la reflexió sobre la mort i el mal. Va abandonar el judaisme i es va convertir al catolicisme en 1929. Es considera com el màxim representant de l'anomenat existencialisme cristià, encara que ell rebutjava aquesta classificació (detestava el terme «existencialisme») i va preferir enquadrar-se sota la denominació de socratisme cristià.
No hi ha en Marcel l'elaboració d'un pensament sistemàtic, sinó que és fruit d'un tempteig que es va manifestant al llarg de les seves obres, tant literàries com filosòfiques, així com en els seus articles periodístics i de crítica literària. Inicialment el punt de partida de la seva reflexió va ser l'idealisme americà de Bradley, però progressivament es va anar inclinant cap a Pascal, Bergson i Jaspers. Va mantenir tesis properes a les de Kierkegaard, encara que Marcel solament va conèixer l'obra d'aquest autor després d'haver arribat per si mateix a la defensa de tesis semblants. En la tradició existencialista, Marcel va combatre l'idealisme al que anteriorment va estar vinculat, i va afirmar que ha de pensar-se l'existència com a fonament de tot pensament i no al revés. És l'existència humana la que funda tot pensament, per això no pot explicar-se l'home com si es tractés d'una cosa, i rebutja tota utilització de l'home com un objecte. L'objecte és sempre alguna cosa externa a mi, i sempre és estudiat des de fora, en canvi, el subjecte, en la seva existència personal, és irreductible al mer tenir. En tant que l'existència s'identifica amb l'existent no pot ser objectivada, de manera que tot intent de racionalitzar l'existència sota les maneres de l'objectivació aplicables a les coses condueix a la pèrdua de llibertats, a la despersonalització de les relacions humanes, al menyspreu de l'individu en favor de la raó d'Estat o de la col·lectivitat abstracta. Els intents d'objectivar l'ésser de l'home són el brou de cultiu de la fanatització de les consciències que condueixen a una vida falsa i, en última instància, a la guerra, alhora que engendren un món de falsa racionalitat, en la qual s'ha oposat l'ésser al tenir, i s'ha substituït aquell per aquest. Si, en canvi, es recupera l'opció de viure una existència que no estigui dominada pel tenir, sinó per l'ésser, pot explorar-se aquesta existència en la seva dimensió de misteri en la pròpia implicació de l'ésser. Aquest misteri de l'ésser, com el denomina Marcel, és el que explora en les seves obres, i no només en les purament filosòfiques, sinó també en les seves obres teatrals, que transcendeixen la mera anàlisi psicològica per a obrir-se a l'angoixa metafísica, i en aquest mateix misteri del ser troba la transcendència i la presència de Déu en el fons de la consciència de l'existir. És destacable la seva influència sobre l'obra de Paul Ricoeur.
Vegeu filosofia de l'existència.