Dialèctica transcendental
De Wikisofia
La revisió el 17:49, 14 ago 2015 per Jorcor (discussió | contribucions)
Part de la Crítica de la raó pura, de Kant, en la qual tracta de si són o no possibles els judicis sintètics a priori en metafísica, o de si és possible la metafísica com a ciència. Kant divideix la lògica transcendental en Analítica transcendental i Dialèctica transcendental. A la primera anomena «lògica de la veritat», perquè tracta dels elements a priori de l'entendimientonecesarios per pensar qualsevol objecte, i a la segona «lògica de la il·lusió». A la primera la considera metafòricament «territori de la veritat» i «illa tancada per la naturalesa mateixa en límits invariables»; a la segona, «oceà ample i borrascoso, veritable pàtria de la il·lusió», on només trobem «l'aparença de noves terres» i «vanes esperances», perduts en la il·lusòria aventura d'haver de buscar sempre sense poder trobar mai (Llibre II, cap. III). En aquesta aventura cau la raó en l'engany que ella mateixa es disposa i en la «il·lusió» (sofística) de traspassar els límits imposats, creient poder fer afirmacions sobre objectes que estan més enllà de l'experiència. A aquest engany anomena Kant il·lusió transcendental, perquè suposa la pretensió d'anar més enllà de l'ús empíric de les categories, creient que així s'aconsegueix estendre el camp del coneixement; és una il·lusió inevitable inatural -com la de veure la lluna major quan està sobre l'horitzó-, però a la «Dialèctica transcendental» incumbeix la tasca de desemmascarar aquests sofismes i enganys de la raó, quan pretén un ús transcendent de les categories i persegueix la vana il·lusió de traspassar els seus límits (veure gràfic).
La raó, «facultat dels principis», o «facultat d'inferir», se sumeixi a la sensibilitat i a l`enteniment en el procés de conèixer. Conèixer s'ha definit com una síntesi de la multiplicitat sensible duta a terme per l' enteniment, mitjançant els conceptes. La raó prossegueix la seva síntesi, que ja no es realitza, no obstant això, sobre fenòmens, sinó sobre conceptes(veure text ).Els intents de síntesis els porta a terme la raó mitjançant els seus conceptes a priori, que Kant denomina «conceptes de la raó pura», «idees de la raó pura» o «idees transcendentals». Mentre que les categories provenen de la forma dels judicis, les idees transcendentals provenen de la forma dels raonaments: del incondicionat que la raó busca sense parar en els seus raonaments. El incondicionat és un tipus d'unitat suprema conceptual, amb el qual l'enteniment busca la seva pròpia coherència i una «perfecta harmonia aconsegueixo mateix». Quan la raó fa inferències, no busca més que maneres cada vegada generals de captar o pensar la realitat; l'ànsia de síntesis superiors és tal que no s'esgota sinó trobant un absolut incondicionat, en el qual la razónpueda trobar la seva pròpia unitat i el seu repòs. Però per a tals síntesis no hi ha conceptes adequats, ja que aquests, si són veritables conceptes, sempre es refereixen a l' experiència, i aquesta sempre és condicionada; tot en ella depèn d'alguna cosa.
La sèrie total de fenòmens, el condicionat, ho és per la categoria de relació: la recerca de l'incondicionat, per tant, és també la recerca de la totalitat de les condicions segons tres classes de relació: segons la «relació categòrica» (la que té l'accident amb la substància), el subjecte absolut; segons la «relació hipotètica» (de l'efecte amb la seva causa), la totalitat de condicions dels fenòmens; segons la «relació d'acció recíproca» (que totes les substàncies mantenen entre si), la unitat absoluta de tot el que pot ser pensat, el fonament de tot. A aquests tres incondicionats anomena Kant «idees» (transcendentals), perquè, igual que les idees platòniques, són com a models ideals de totes les coses; no conceptes, sinó «tots absoluts» en el terreny de la psicologia, de la cosmologia i de la teologia: els tres temes clàssics de la metafísica tradicional, jo, món i Déu, buits de contingut real, segons Kant, perquè són només idees de la raó pura, no conceptes aplicables a coses reals, ja que no són maneres de conèixer l'experiència, sinó totalitats que estan més enllà de la mateixa (veure text ). No són, no obstant això, supèrflues: malgrat que no serveixen per conèixer objecte algun, serveixen com a regles -idees reguladores- per pensar l'experiència com a conjunt i, en l'àmbit de la raó pràctica, es converteixen en els postulats sobre els quals es fonamenta l'ordre moral, com demostrarà després Kant en la Crítica de la raó pràctica.
La raó no pot sinó pensar aquestes idees, tendeix a elles necessàriament per un raonament necessari que sorgeix de la seva pròpia naturalesa, que és alhora fal·laç i sofístic. A la idea d'un subjecte absolut, d'un jo, o ànima, s'arriba incorrent en sofismes que Kant anomena paralogismes de la raó pura, propis de la psicologia racional; a la idea d'un món, totalitat incondicionada dels fenòmens de la naturalesa, caient en antinòmies pròpies de la cosmologia racional; a la idea d'una unitat del tot,Déu, confonent, en l'àmbit de la teologia racional, allò que és l'ideal de la raó amb una possible demostració racional de l'existència del «ésser de tots els éssers» (veure text ).
Els tres grans temes de la filosofia tradicional -«jo» en psicologia racional, «món» en cosmologia racional i «Déu» en teologia racional- no són més que inferències dialèctiques de la raó pura (veure text ), de les quals hauria de fer-se només un ús immanent, i no transcendent, això és, que no haurien de mai aplicar-se a objectes que estan més enllà de la nostra experiència, sinó només als mateixos pensaments. Com sorgeixen tals raonaments dialèctics?
S'incorre en paralogismes de la psicologia quan es creu que és possible conèixer d'una manera objectiva el propi jo, l' ànima: com a substància pensant, simple, una i idèntica a si mateixa (persona o esperit). Podem conèixer-nos a nosaltres mateixos quan objectes empírics, quan som conscients dels nostres propis actes de consciència; però, en tots aquests casos, ens coneixem com a objecte, però no com subjecte. Sabem que els nostres pensaments exigeixen (analíticament) un subjecte (el jo transcendental) que és la seva condició lògica indispensable; però no podem pretendre que, coneixent els nostres pensaments, coneguem també (sintèticament) el jo simple, el subjecte dels pensaments. De la mateixa manera, sabem que tots els nostres pensaments exigeixen (analíticament) un jo idèntic a si mateix, que unifica la diversitat dels continguts de la consciència; però conèixer aquests i l'exigència d'unitat que suposen, no és conèixer (sintèticament) aquest jo que ha de ser idèntic a si mateix (veure text ). Kant resumeix tots els paralogismes que poden fer-se en psicologia racional en un raonament sofístic sobre la substància, on s'observa que el terme mitjà, «allò que pot ser pensat com a subjecte», es pren en dos sentits diferents (veure text ). La conclusió és que l'home no pot conèixer la seva pròpia realitat última; d'allò al fet que es refereix la idea «jo», o «ànima», no podem tenir un veritable concepte.
Les antinòmies de la raó pura (veure text ) ocorren quan la raó argumenta sobre el món, prenent-ho com la sèrie total dels fenòmens condicionats de la naturalesa i aplicant a aquesta totalitat totes les categories possibles. Del món com totalitat podem preguntar-nos amb sentit, segons les categories que, en principi, li resulten aplicables, el seu començament en el temps i el seu límit en l'espai, la seva composició; el tipus de causalitat que existeix en ell, i la necessitat de les coses que conté. Ara bé, en aquestes qüestions, la raó dialèctica és absolutament antinómica oantitètica: es troba exposada a dues maneres contràries d'argumentar (des de pressupostos materialistes o des de pressupostos espiritualistes) i, pel mateix, dedueix parells de conclusions, igualment fundades, oposades entre si,antinòmies (veure text ). Respecte de les dues primeres antinòmies, que contemplen el món com una totalitat que està més enllà de l'experiència, Kant rebutja tant la tesi com l'antítesi, mantenint que el punt de vista de l' idealisme transcendental no admet cap afirmació objectiva sobre allò que no sigui objecte de intuïció, o fenomen de l'experiència. I aquest és el cas quan parlem de l'univers que té, o no té, començament, o que està, o no està, compost de parts simples; ni una cosa ni una altra són objecte de coneixement científic, i metafísica i ciència no van, referent a això, de comú acord. En les altres dues antinòmies, la situació no és la mateixa, perquè no es tracta de la totalitat del món en si, sinó d'una possible relació (per això les anomena antinòmies dinàmiques) d'aquesta totalitat amb alguna cosa diferent d'ella: si existeix o no una causalitat lliure, i si existeix o no un ésser necessari. Per això, ambdues alternatives poden ser veritables, i el que diu la filosofia pot harmonitzar-se amb el que afirma la ciència; prou només dir des que perspectiva es parla. El món funciona igual i s'explica de la mateixa manera tant si se sosté que l'home és lliure (en l'àmbit moral) com si s'afirma que no ho és (en l'àmbit natural). No cal, doncs, rebutjar ambdues postures, sinó saber i advertir baix quin aspecte (noümènic o fenomènic) s'afirma una o una altra.
Afirmar la tesi o l'antítesi en aquestes antinòmies, es deu a un «interès de la raó», que pot ser pràctic o especulatiu. El dogmatisme afirma per interès pràctic, que té a veure amb la moral i la religió, que el món té un començament, que l'home és lliure, que posseeix ànima immortal i que Déu existeix; i aquestes mateixes tesis es mantenen per interès especulatiu, o sigui, per la possibilitat de síntesi i respostes globals, a l'una que posseeixen l'avantatge de la popularitat. L'empirisme manca d'interessos pràctics i manté l'antítesi per un interès especulatiu superior al del dogmatisme: mantenint que l'home no és lliure, que l' ànima és matèria i que no existeix un ésser necessari diferent del món, es manté dins de la seva teoria del coneixement que obliga a no abandonar el terreny de l'experiència.
Amb el títol del «ideal de la raó pura», tracta Kant de la idea de Déu i dels fonaments racionals de la teologia. És aquesta la tercera de les idees transcendentals, a la qual anomena «ideal» perquè, més que les altres, s'apropa al que eren els paradigmes platònics: eren aquests els models de totes les coses en el terreny ontològic; per Kant, l'ideal transcendental és el paradigma de la raó, però només en el terreny pràctic, com a principi regulador de l'activitat del pensar. En efecte, el concepte de «Déu» és entès tradicionalment com aquella noció en la qual s'inclou tota perfecció i tota realitat i, en aquest sentit, és la unitat incondicionada de totes les perfeccions o propietats possibles. Qualsevol cosa s'entén des del que ella és i des del que no és respecte del possible: pel mateix, la raó pensa les coses respecte d'unconjunt de tota possibilitat, d'un estoc de possibilitats, respecte de les quals cada cosa és una determinació concreta; però tendeix a creure, a més, que aquest conjunt és real, doncs entre els seus predicats, o perfeccions, es troba el de ser, i pel mateix el d'existir (veure argument ontològic). Tot quant es pensa, per tant, es pensa tenint com a rerefons a aquest «tot de la realitat», a aquesta noció ideal, que tanca tota possibilitat, però al respecte de la qual la raó comet la fal·làcia de creure que existeix, no només com a idea, sinó també com a individu: igual com, diu Kant, si de la idea de «saviesa» es passés a la de «savi», com a individu, perquè si aquella, la idea, és una regla per pensar, aquest, el savi, és el ideal, l'arquetip o model de totes les persones que són limitadament sàvies. Aquesta «personalització» del conjunt de tota la realitat en un ideal equival a pensar la idea de Déu com ser realísimo, originari, suprem, plenitud de la realitat, l'ésser de tots els éssers i, alhora, com incondicionat absolut, model de tot el que existeix, al que en definitiva tendeix la raó quan pensa en l'absolutament incondicionat. Per Kant, és una aplicació indebidadela categoria de la possibilitat, per la qual tot l'existent com a fenomen té com a pressupost el conjunt de tot el real (veure text ): així com tot fenomen suposa l'existència d'un conjunt donat de possibilitats, conjunt que no és un altre que la naturalesa mateixa o la realitat empírica, així també la raó humana creu poder pensar en un tot concret, que és el rerefons de possibilitats, no ja dels fenòmens, sinó de les coses en si. Déu és, per tant, l'ideal de la raó humana, alguna cosa que la raó necessàriament pensa, però no un concepte objectiu, aplicable a un subjecte individual que pugui ser conegut de manera objectiva.
D'entre les proves tradicionals de l'existència de Déu, Kant examina les que anomena prova físicoteològica (la finalitat en la naturalesa), prova cosmològica (l'experiència sensible) i provaontològica (basada en el sol concepte). En realitat, no confia en cap de les tres, però opina de la tercera que conté el únic argument possible (veure text ). La idea fonamental d'aquest argument és que el concepte de Déu inclou com a nota característica l'existència; si concebem amb la ment a Déu cal pensar-ho com a existent, com un ésser. Però «ser», diu Kant, no és un predicat real; alguna cosa que afegeixi una propietat nova al concepte d'una cosa. Per tant, res nou es diu d'alguna cosa quan es pensa que tal cosa existeix; l'existència real no és, qualitativament, més que l'existència pensada, de la mateixa forma que «cent táleros reals no posseeixen en absolut major contingut que cent táleros pensats»; la diferència entre el pensat i l'existent no és una nova qualitat o perfecció per l'existent de la qual manca el simplement pensat, sinó que consisteix sense més en què l'existent és un possible objecte de coneixement, i no només objecte de pensament. Pel mateix, quan diem que «Déu és» no afegim res al concepte de «Déu»; però que sapiguem que Déu existeix no prové del fet que pensem que la seva noció inclogui la seva existència, sinó que li hem constituït, no només en objecte del nostre pensament, sinó en objecte de la nostra experiència conegut a posteriori (veure text ). Per tant, que una cosa existeixi en la nostra experiència cal provar-ho a posteriori, no deduir-ho a priori d'algun concepte. La prova cosmològica intenta precisament aquest tipus de demostració: tal com es presenta tradicionalment, s'argumenta l'existència d'un ésser necessari a partir de la contingència del món (veure text ). Una vegada més, des de l'òptica de Kant, es comet la fal·làcia d'aplicar il·legítimament les categories: la categoria de causalitat s'aplica a alguna cosa que no és objecte de la nostra experiència. Kant objecta a aquest argument que es redueix a l'ontològic i que el seu recurs a l'experiència és només aparent, ja que, en realitat, es conclou l'existència de Déu, no de l'experiència, sinó del concepte de ser realísimo, una de les propietats de la qual és la de ser que existeix necessàriament.
La demostració físicoteològica, o simplement teleològica, que Kant considera «la més antiga, la més clara i la més apropiada a la raó ordinària», part de l'ordre «conforme a finalitats» observat al món, que ha d'atribuir-se a una causa intel·ligent i lliure. Aquest argument conclou pròpiament, segons Kant, en l'afirmació d'un arquitecte del món, que li dóna forma, no en la d'un creador del món, que posa en existència la mateixa matèria del món. En tot cas, tota la seva possible força prové de l'argument ontològic, ja que només si aquest arquitecte del món és infinit a poder pot ser creador; ara bé, que sigui infinit no és alguna cosa que es dedueixi de l'ordre del món sinó, de nou, del concepte de ser suprem.
La raó, doncs, no és capaç d'arribar a un coneixement teòric de l'existència de Déu; tot argument es redueix a la prova ontològica, i aquesta manca del degut fonament. Però la Dialèctica transcendental ha demostrat que és possible pensar a Déu i que aquest pensament té una funció; la de ser un principi regulador del nostre pensar, cosa que té en comú amb les altres idees transcendentals, però que, en el cas de la idea de Déu apareix amb major claredat: Déu és l'ideal de la raó que busca necessàriament i inevitablement la plenitud de sentit de l'ordre que hi ha en la naturalesa, o l'incondicionat: plenitud de sentit i incondicionat mai assolibles com a objectes de coneixement, però que constitueixen l'objectiu al que tendeix constantment la ment humana com a «punt de convergència»(veure text ).
No adonar-se que l'home deu necessàriament plantejar-se preguntes entorn del jo, al món i a Déu, que teòricament no pot contestar, és no percebre la il·lusió natural i inevitable al fet que la ment humana està exposada per la seva pròpia naturalesa, i caure en ella perseguint en va la constitució d'una metafísica que no pot justificar-se: les seves idees a priori -les idees transcendentals de la raó- no s'apliquen a la constitució d'objectes de la nostra experiència, sinó només a la comprensió de la totalitat de l'experiència sota tres diferents aspectes. Per això, àdhuc tenint la Dialèctica transcendental aquesta missió crítica i desmitificadora de la possibilitat de la metafísica, estem malgrat tot davant una il·lusió natural i inevitable.Veure Estètica transcendental, Analítica transcendental
termes relacionats.
dialèctica transcendental