Feminisme



En sentit ampli, el conjunt d'esforços, sorgits específicament durant els segles XIX i XX i que continua al segle XXI, en pro de l'emancipació de la dona i de la igualtat de drets en tots dos sexes. El terme comença a usar-se com a neologisme a França (Charles Fourier, en 1837), d'on passa als països anglosaxons com womanism, per a aplicar-se en general als moviments de reivindicació empresos per la dona. A Espanya, el terme apareix cap a 1899 en un llibre d'Adolfo Posada, titulat Feminismo.

Olympe de Gouges

El concepte de feminisme es va divulgar al segle XIX, gràcies, com hem dit, als escrits de Ch. Fourier, per a qui el grau d'emancipació de la dona representa una mesura de l'emancipació general de tota la societat. Com a moviment social, el moviment feminista lluita, en general, per la superació del domini masculí sobre la dona i la corresponent transformació de les relacions socials quotidianes i estructurals, tradicionalment dominades pels homes amb supòsits jeràrquics. Aquesta caracterització general admet moltes varacions i posicionaments dins el feminsme, ja que la història del feminisme abasta diferents períodes, també anomenats "onades", de les quals se'n distingeixen, com a mínim quatre, tot i que aquesta classificcació ni és unànime, ni està ben definida, ni significa que una "onada" posterior superi realment una "onada" anterior, sinó que solament fa referència als temes centrals que es van desenvolupant en diferents etapes.

Primera onada

El primer període, denominat amb el terme de «primera onada», s'inicia vagament a l'època de la Revolució Francesa, especialment a partir del text d'Olympe de Gouges (1748-1793), Les droits de la femme et de la citoyenne (1791), que constitueix un autèntic manifest d'inspiració rousseauniana, en els temps de la Revolució Francesa, que reivindica el dret al vot de la dona, la igualtat de drets, la llibertat d'opinió i expressió i la substitució del matrimoni per un contracte social. Un altre autor important precursor d'aquesta primera onada és François Poullein de la Barre (1647-1725), filòsof cartesià que en la seva obra De la igualtat dels dos sexes considera, per primera vegada, la dona com a subjecte epistemològic. (De l’Égalité des deux sexes, discours physique et moral où l’on voit l’importance de se défaire des préjugés, Paris, Chez Jean du Puis, 1673 ; Fayard, 1984)

Mary Wollstonecraft

Una segona part d'aquesta «onada» s'estén de 1860 a 1920 i s'allarga fins al final de la Segona Guerra Mundial. És gairebé un fenomen exclusiu dels Estats Units i Gran Bretanya i està representat pels moviments de dones que lluiten per la igualtat de drets: les sufragistes, que reivindiquen els drets polítics de les dones, en especial el dret a votar i ser votades.

Aquest feminisme també es va aliar amb els moviments contraris a l'esclavatge i va aconseguir la unió de dones de tot el món: des de les comunistes russes a les benestants dones angleses i van promoure el Dia Internacional de la Dona. Aquest feminisme del segon període de la primera onada es va mostrar com un moviment per unir les dones entorn de la lluita per la igualtat (feminisme de la igualtat) entre els gèneres, va començar amb el sufragisme, o lluita pel dret al vot de la dona, i té la seva carta fundacional en la convenció coneguda com a «Declaració de Seneca Falls», de l'estat de Nova York, als Estats Units, en 1848.

Als EUA, després de la Guerra de Secessió, les sufragistes es radicalitzen i s'organitzen de forma independent de les ideologies polítiques i s'agrupen constituint l'Associació Nacional pro Sufragi de la Dona (1868), branca radical en la qual exerceix un paper important Elisabeth Cady Stanton (1815-1902), i l' Associació Americana pro Sufragi de Dona (1869), branca més moderada en la qual destaca Lucy Stone (1818-1893); ambdós corrents es reunifiquen en la National American Suffrage Association, en 1890. A part del text fundacional de Seneca Falls, el llibre A Vindication of the Rights of Women [Vindicació dels drets de la dona] (1792), així com la figura de la seva autora, Mary Wollstonecraft, poden considerar-se veritables antecedents i fonaments del pensament feminista.

Emmeline Pankhust

A Anglaterra, l'important assaig de John Stuart Mill, The Subjection of Women [La subordinació de les dones] (1869), dóna una nova embranzida i una nova fonamentació doctrinal al pensament feminista, vinculant-lo al liberalisme. És un moviment que promou la igualtat de la dona respecte de l'home en aspectes fonamentals com la igualtat de la intel·ligència i la igualtat de capacitats, fet que promou el dret de les dones a l'educació. Cal destacar la important figura d'Emmeline Pankhurst (Mánchester, 1858 – Hampstead,1928) i la seva filla Estelle Sylvia Pankhurst (Mánchester, 1882-Adís Abeba,1960) com a impulsores del moviment sufragista britànic, (sense oblidar la influència de Tres guinees, de Virginia Woolf, 1938).

Els Estats Units van reconèixer el dret al vot de la dona en 1920; a Gran Bretanya, on van sorgir organitzacions sufragistes similars a les americanes (Unió Nacional de Societats per al Sufragi de les Dones), relacionades també amb el rearmament moral, aquest dret va ser reconegut en 1928.

A Espanya, el sufragi universal es va obtenir en 1931, durant la Segona República, encara que després va ser eliminat per la guerra i la dictadura de Franco. La Institución Libre de Enseñanza (1875), d'inspiració krausista, va promoure l'educació de la dona i va afavorir indirectament el sorgiment d'idees feministes; les iniciadores del feminisme espanyol són, no obstant això, Emilia Pardo Bazán, Clara Campoamor i Concepción Arenal.

Segona onada

El feminisme anomenat de la «segona onada», sorgeix després de la Segona Guerra Mundial. Mentre que la primera onada es va centrar en la defensa dels drets de les dones i va denunciar les diferències jurídiques (de iure), la segona onada les reivindicacions es van enfocar a denunciar no solament les desigualtats i discriminacions legals, sinó les desigualtats no oficials, o ocultes de fet (de facto), referents a la família, el treball, la sexualitat, el dret a l'avortament, etc. Així, aquest moviment no només reivindica els drets de les dones sinó que insisteix en la lluita contra el patriarcat.

Textos fundacionals, significatius en un primer moment d'aquest nou feminisme de «segona ona», són: El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, considerat l'obra fonamental del discurs feminista, i, La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, fundadora de l'Organització Nacional de Dones (1966). Especialment rellevant és la idea de Simone de Beauvoir segons la qual no es neix essent dona, sinó que s'esdevé dona a través de processos socials i educatius donant així èmfasi en els processos socials (sovint "amagats") que determinen la discriminació de les dones, i en les relacions de poder. El feminisme, així, ja no és solament un moviment reivindicatiu de drets, sinó també una denúncia dels mecanismes de poder i de reproducció de rols que beneficien el patriarcat. Destaca també el llibre de Kate Millet Política sexual (1970) que és, potser, el primer assaig feminista d'una teoria del poder, en el qual Kate Millet, veu en el patriarcat el sistema de domini de l'home, com a gènere, sobre la dona, com a gènere, i el defineix com una «política sexual exercida fonamentalment pel col·lectiu dels homes sobre el col·lectiu de les dones».

També després de la Segona Guerra Mundial sorgeix un nou feminisme, que vincularà la ideologia d'aquest moviment amb el pensament socialista (en les seves diverses formes de socialisme utòpic, anarquisme, llibertari o marxisme), que ja havia exercit anteriorment la seva influència a través sobretot del text d'Engels L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat (1884).

Simone de Beauvoir

A la fi dels anys seixanta del segle XX la nova onada del moviment feminista s'estén per Europa; representa un canvi qualitatiu respecte de l'anterior –encara que gira també inicialment entorn del dret del vot– i adquireix una major força organitzativa. En el reforçament del feminisme d'aquesta fase hi té molt a veure la independència econòmica adquirida per les dones en aquesta època (ja que van haver d'ocupar els llocs de treball que els homes que lluitaven a la guerra havien deixat vacants a les fàbriques) i el seu major nivell educatiu. A partir, doncs, dels anys seixanta del segle XX, el feminisme va suposar, d'una banda, la denúncia de l'opressió i explotació del gènere femení pel masculí, o de la dona per l'home, així com de tota forma de discriminació pel gènere i d'expressió social del patriarcat, tradicionalment admesos per la societat i, per altra part, el convenciment implícit o explícit que la lluita per la igualtat de drets i l'autonomia de la dona és una causa inexcusable. D'aquí deriva la lluita per l'alliberament de la dona contra la idea que els rols socials i la distribució del treball siguin els que es consideren «propis de cada sexe», i la creença, pròpia d'èpoques passades de la història de la humanitat dominades pel criteri de l'home, o també de l'actualitat, en formes més o menys encavalcades, que tal assignació sigui alguna cosa «natural». A aquests textos cal afegir obres posteriors, però igualment fites fonamentals de la literatura feminista: La dialèctica del sexe, de Shulamith Firestone (1970), L'eunuc femella, de Germaine Greer (1970), La condició de la dona, de Juliet Mitchell (1971), La política de l'alliberament de la dona, de Jo Freeman (1975), i destaca el llibre de Kate Millet Política sexual (1970) que hem esmentat abans.

Una part d'aquesta onada feminista ha estat considerada una forma de feminisme "liberal" l'objectiu del qual era elevar les dones a l'estatus de subjecte polític. El seu objectiu era el de la igualtat (feminisme de la igualtat) i defineix la dona a partir de la desigualtat, no tant com a partir de l'explotació o l'opressió. Posteriorment, amb el neoliberalisme apareixerà el "choice feminism" o feminisme de l'elecció, centrat, de manera individualista en cada dona més que en la col·lectivitat.

Des de finals dels anys seixanta els feminismes ofereixen molt diverses i variades tendències, i es distingeix entre feminisme acadèmic, cultural, liberal, lèsbic, radical, psicoanalític, social, etc.; cadascun d'ells atribueix a una diferent causa la raó del domini de l'home sobre la dona. El tema central del feminisme dels anys setanta gira entorn de la igualtat de drets entre tots dos sexes, mentre que la reivindicació de la legalització de l'avortament es converteix en un dels motius fonamentals de les mobilitzacions feministes. Els sociòlegs redueixen a quatre les aspiracions comunes de les feministes occidentals dáquest període: igualtat de salari, educació i oportunitats, llibertat de contracepció i d'avortament i facilitat de guarderies; de fet aquestes són les reivindicacions reclamades, l'any 1971, per la primera de les grans manifestacions promogudes pel moviment feminista britànic a Londres. A Gran Bretanya, l'avortament es legalitza en 1967, i aquest mateix any es funda el Women's Liberation Movement i, en 1970, el Comitè Nacional de Coordinació dels grups del moviment d'alliberament de la dona; en 1975, entren en vigor la Sex Discrimination Act i la Equal Pay Act, que reconeixen la igualtat absoluta de tots dos sexes.

Tercera onada

Als anys 90 del segle XX es comença a parlar (Rebeca Walker: Becoming the Third Wave) del feminisme de la «tercera onada», que es centraria en el feminisme cultural i el feminisme de la diferència, i -en un segon aspecte- tindria uns grans eixos en les obres d'autores que es plantegen qüestions com la fluïdesa dels sexes, la cura com a forma femenina d’entendre el món, l’ecofeminisme i la posada en dubte de la dona com a únic subjecte del feminisme.

El que sovint s'ha anomenat feminisme cultural defensa la radical diferència (feminisme de la diferència) entre homes (que diverses autores consideren, des d'una perspectiva biologista, com a violents per naturalesa) i dones i defensen que hi ha trets de la personalitat inherentment femenins, com ara la cooperació, enfront del desig masculí de competitivitat o superació. Això ho sustenten des d'una posició essencialista biològica i defensen els que elles consideren els valors diferencials de la feminitat ja que les dones, en tant que mares estan unides a la defensa de la vida i a la cura dels altres. Des d'aquesta posició moltes d'elles defensen el lesbianisme.

A Catalunya destaca Gretel Ammann (1947-2000), que defensa un feminisme de la diferència i de la secessió, que anomena “feminisme separatista”, on el model no és el d'aconseguir els drets dels homes, tacats inevitablement de patriarcalisme, sinó que procura crear una cultura i una xarxa de relacions emocionals femenines. Això donarà com a resultat la reflexió sobre la “sororitat”, oposada a la "fraternitat". . Aquesta forma de feminisme de la secessió o lesbianisme polític es desenvolupa amb autores com l'esmentada Gretel Ammann, Virginie Despentes (Teoria King Kong 2006), l'autora transgènere Paul B. Preciado, Ti-Grace Atkinson (Amazon Odyssey -1974- segons la qual “El feminisme és la teoria i el lesbianisme és la pràctica”), Andrea Dworkin (1946-2005) que en llibres com Right-Wing Women: The Politics of Domesticated Females (1983) defensa la tesi segons la qual totes les relacions heterosexuals són violacions en el context d’una societat que imposa la dominació masculina i considera l’heterosexualitat com a consubstancial al patriarcat.

En connexió amb aquest corrent del feminisme de la diferència apareixen també, per una part, l' ètica de la cura, que s'origina en A diferent Voice, de Carol Gilligan (1982), segons la qual la capacitat especial de les dones en l’àmbit de la subjectivitat i de les emocions produeix una maduració emocional diferent en dones i homes i creu que els valors pròpiament femenins són l'atenció, el raonament contextual i narratiu i la capacitat d'escoltar) i, per altra part, també l'anomenat ecofeminisme (creat per Françoise d'Eaubonne l'any 1974 en la seva obra Le féminisme ou la mort) que uneix la lluita contra el patriarcat a la lluita de la defensa ecològica, i assenyalen les semblances entre l'opressió exercida pels homes sobre les dones i l'opressió humana sobre el medi natural.

No obstant això el feminisme cultural no és un corrent homogeni, sinó que aquesta etiqueta és sovint emprada com a des-qualificatiu per part de les feministes radicals, mentre que, d'altra part, algunes autores identifiquen ambdós corrents. A més, dins d'aquesta etiqueta s'hi apleguen autores tant diferents com, per exemple, Alice Echols y Nancy Chodorow, que formula la seva concepció feminista a partir de la psicoanàlisi i concep les diferències de gènere com a formacions de compromís a partir del complex d'Èdip.

Camille Paglia

Un cas especial és el que representa la pensadora americana Camille Paglia (Endicott, Nova York, 1947), que sovint és considerada com una feminista antifeminista a causa dels seus atacs contra la majoria de les tendències feministes contemporànies. Encara que ella, atea, lesbiana i llibertària, es declara "progressista" i anticonservadora generalment el seu discurs, anti-Estat, antiimpostos, favorable al capitalisme, és adoptat pel pensament de dretes més radical. Es declara admiradora de Simone de Beauvoir i declara que la lectura de El segon sexe la va impactar, però s'oposa a la majoria de les tesis feministes contemporànies. De fet qüestiona el mateix concepte de gènere, nega l'existència del patriarcat a partir de posicions biologistes. Es declara feminista però diu que no pot entendre com es poden negar les diferències biològiques entre homes i dones. En especial és molt acusat el seu rebuig a posicions com las de Judith Butler i al constructivisme. Segons Paglia «la igualtat política de les dones, totalment desitjable i necessària, no posarà remei a la separació radical entre els sexes, que comença i acaba en el cos». A més, considera que el feminisme actual no representa un amplíssim sector de les dones i solament s'ha centrat en la ideologia i en la retòrica antimasculina en lloc de fer-ho en l'anàlisi objectiva de les dades, de la psicologia humana i el significat de la vida. S'oposa a les polítiques de quotes, es declara feminista equitativa i s'oposa a tota protecció especial per a les dones. Segons Paglia aquestes actuacions aconsegueixen el contrari del que pretenen i fan que els moviments que s'autoconceben com a "progressistes" acabin fomentant un desplaçament cap a la dreta. Destaca també que el feminisme actual és, segons ella, molt elitista. Declara que el sexe dèbil és el dels homes i cal ajudar-los a descobrir la seva inferioritat. No obstant això, en el seu text fonamental Sexual Personae (1990), diu -de manera provocadora- que si la civilització hagués quedat en mans de les dones "seguiríem vivint a la cova", i que "la rentadora, inventada per homes, ha fet més per l'alliberament de la dona que qualsevol discurs universalista".

Per aquests mateixos anys sorgeixen en diversos països europeus moviments feministes organitzats: en 1970, es funda a Itàlia el Movimento di Liberazione della Donna i el Parlament aprova la llei de divorci. A França, i per les mateixes dates, sorgeix el Mouvement de Libération des Femmes. En aquest país, l'abril de 1971, Simone de Beauvoir, Jeanne Moreau i Marguerite Duras signen, juntament amb uns centenars de feministes, un manifest amb el qual reclamen la legalització de l'avortament; en 1974, el Parlament francès aprova la nova llei de l'avortament, presentada per la diputada Simone Veil. Igual tipus de reivindicacions s'estenen per altres països: a Alemanya federal, el moviment Aktion 218 demana la legalització de l'avortament; a Àustria, apareix Acció de Dones Independents, amb iguals demandes. A Itàlia, en 1975, se celebra la primera conferència nacional sobre l'avortament, organitzada pel moviment feminista i el Partit Radical.

A Espanya, el feminisme iniciat a Europa a la fi dels seixanta i començaments dels setanta, va trobar una molt ràpida repercussió. En 1975, del 6 al 9 de desembre, se celebren a Madrid les «Primeras Jornadas para la Liberación de la Mujer» –fet que representa la presentació pública del moviment feminista a Espanya– i, l'any 1976, a Barcelona, «Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona», celebrades ambdues en èpoques de ràpids canvis i grans esperances. L'advocada i periodista d'esquerres, Lidia Falcón, funda en 1976 la revista «Vindicació Feminista» i en 1977 el Partit Feminista. La Constitució de 1978 estableix el principi de no discriminació pel sexe. Aquest mateix any es despenalitzen els anticonceptius, s'aprova la llei de divorci l'abril de 1981 i, en 1983, el govern socialista presenta al Parlament la llei de despenalització de l'avortament. Aquest mateix any es crea l'Institut de la Dona. A Catalunya, des de començaments del segle XX destaquen feministes com Dolors Monserdà, Teresa Claramunt, que defensa el feminisme des de la seva posició com a membre de la classe obrera i Teresa Mañé, mare de la coneguda anarquista Frederica Montseny, qui també va destacar en el moviment feminista. Ja a partir de meitats del segle XX destaquen Maria Aurèlia Capmany (La dona a Catalunya, obra que sovint es considera tant important com El segon sexe, de Simone de Beauvoir), Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, l'esmentada Gretel Ammann i Empar Pineda, entre moltes altres. Altres pensadores feministes espanyoles són Celia Amorós, Amelia Valcárcel i, a Catalunya destaca l'obra de Fina Birulés, especialsta en l'obra de Hannah Arendt i creadora del Seminari "Filosofia i Gènere" de la Universitat de Barcelona, de la qual és professora.

D'entre les diverses orientacions dels grups feministes destaquen també el feminisme radical i el feminisme socialista. El primer, forma predominant en els EUA, lligat a l'origen al moviment antiracista, es caracteritza per veure en el patriarcat, o la societat patriarcal, l'origen de la desigualtat i l'opressió i la font de qualsevol altra forma de dominació; tendeix al «separatisme» de la dona i a l'autonomia i exclusivitat de la cultura femenina: el feminisme com a diferència. Kate Millet, autora de Flying i de Política sexual, i Sulamith Firestone (esmentades anteriorment), són dues de les ideòlogues radicals més influents del feminisme radical en els EUA. Insisteixen en el tema del patriarcat i problematitzen la distinció entre públic i privat al considerar que tot el que és personal és també polític. Per altra part, des d'una posició anti-biologista, insisteixen en considerar que la desigualtat entre homes i dones és fruit d'una estructura d'explotació, no d'una diferència biològica. En el cas del feminisme socialista destaquen Iris Marion Young i Nancy Fraser, que doten de gènere l'imaginari socialista. També autores com l'esmentada Andrea Dworkin o Catherine MacKinnon, hereves del feminisme radical, ataquen els discursos neoliberals i s'oposen a polítiques d'identitat: solament hi ha una opressió sobre les dones que és independent de races, classes i orientacions sexuals.

Luce Irigaray

A Europa, juntament amb l'italiana Adriana Cavarero (Bra, Itàlia, 1947), Luce Irigaray (Blaton, Bèlgica 1930) és una de les pensadores més importants del femení com a «diferència sexual»: la relació que pot establir-se entre el femení i el pensament de la diferència és anàloga a la relació que s'estableix entre el masculí i la identitat. Hélène Cixous, com Luce Irigay, es vinculen amb la tradició psicoanalítica i postestructuralista (després del concepte de la "mort del subjecte") per tal de reimaginar les dones com a subjecte polític.

A grans trets, doncs, i de manera esquemàtica, s'havia establert la distinció general entre feminismes de la igualtat, inspirats en ideologies d'esquerra i més lligades al feminisme de la segona onada i feminismes de la diferència, que insisteixen en l'escissió que suposen en la humanitat els dos vessants de la diferenciació sexual. Tot i que aquesta pretesa diferència és posada en qüestió per les seguidores del pensament de Derrida que amb el seu concepte de différance ve a dir que d'identitat no n'hi ha, i tant la masculinitat com la feminitat solament s'afirmen a partir dels seus contraris. Insitint en això, una deixeble de Derrida, com Catherine Malabou, es qüestiona el desconstructivisme derridià i es pregunta: com és que algunes filosofies de la diferència, com la de Derrida, dissocien "el femení" i "la dona"? Com és que separen "el femení" del "cos biològicament marcat en femení"? Perquè separen "el feminisme" i les "dones", arribant a un "feminisme sense la dona"? i analitza aquest fenomen en el seu llibre Changer de différence. Le féminin et la question philosophique (2009).

El feminisme social, per part seva, aprofundeix les seves arrels en el marxisme, critica i veu l'origen de la desigualtat i de l'opressió en la classe social, que relaciona dialècticament amb el concepte de gènere: l'opressió i subordinació de la dona respecte de l'home es deu a una dinàmica d'opressió subjacent en l'estructura social. El moviment ideològic anomenat de la «Nova esquerra» (l'expressió «New Left» va ser encunyada pel sociòleg americà Charles Wright Mills-, nascut també en els EUA, ha donat expressió a diverses formes de neofeminisme.

El feminisme cultural dels anys setanta, derivat del feminisme radical americà, veu en la sexualitat de la dona (sexe i capacitat de procrear) –amb una orientació tant biologista com psicologista– l'objecte de desig i domini de la societat en el sistema patriarcal. Enfront d'això, la «revolució de la dona» suposa un canvi en les relacions de poder.

Per la seva part, el feminisme ecopacifista i l'ecofeminisme reivindica l'alliberament de la dona des de col·lectius influïts per les idees pacifistes i antimilitaristes o ecologistes. L'ecofeminisme, creat per Françoise d'Eaubonne l'any 1974, (del que ja hem parlat més amunt) deu els seus orígens, cap a finals dels setanta, a l'acostament i participació dels moviments feministes, sobretot de tipus cultural, en els moviments ecologistes; en 1978, se celebra en Albany, Estats Units, el Congrés de Dones sobre el Medi ambient i apareixen obres com Gin-Ecologia. La metaètica del feminisme radical, de Mary Daly. Obra significativa d'aquest moviment és La mort de la naturalesa. Dones, ecologia i revolució científica (1980), de Carolyn Merchant, professora de filosofia a la universitat de Berkeley, Califòrnia.

En certa manera, doncs, també es pot parlar d'un feminisme postmodern, en tant que, si en la postmodernitat és atacada la noció de "subjecte" això obliga a plantejar el subjecte del feminisme, que ja no serien solament les dones, sinó el conjunt de les persones oprimides pel patriarcat.

Per altra part, ja entre la tercera i la quarta onada del feminisme, i en consonància amb els moviments que qüestionen que la dona sigui el subjecte del feminisme, apareix també l'anomenat transfeminisme, que seria la categoria sota la qual s'agrupen aquelles teories que en qüestionar el caràcter monolític de la noció de dona, es fixen en les variables que interaccionen amb el gènere: el país, la raça, l'etnicitat o les preferències sexuals, però que, a més rebutgen la dona com a destinació biològica (Rosi Braidotti, defensora del feminisme posthumanista, per exemple).

Donna Haraway

Des d'una perspectiva semblant Donna Haraway, va obrir el camp del ciberfeminisme, qüestionant no només el binarisme entre home - dona sinó la idea mateixa d'"humanitat" i "naturalesa": el ciborg (o cyborg) proposa una hibridació entre màquina i organisme que, permet imaginar un futur en el qual les dones deixin enrere les determinacions biològiques. El text principal en què tracta el tema és el seu Manifest Ciborg, que és un assaig escrit per Donna Haraway iniciat l'any 1983, en el qual satiritza el feminisme essencialista (i de la seva conseqüència: la totalització) i proposa problematitzar el mateix concepte de gènere tot afirmant que no hi ha una essència femenina, és a dir, que no existeix res en el fet de ser "dona" que uneixi de manera natural les dones. Tan sols, diu, afinitats basades en el que denomina "consciències opositives." La seva revisió del concepte de gènere procedeix del seu allunyament de l'essencialisme patriarcal. Si hi ha, diu, una identitat, aquesta no ha d'estar dictaminada pel naturalisme ni per cap classificació taxonòmica, sinó per simple afinitat, que permeti els individus construir els seus propis grups en funció de les seves opcions.

Com el seu mateix títol indica, el Manifest Cyborg és un text polític que proposa una estratègia de lluita per obrir un camí cap a un futur enriquidor i el seu treball es dedica a la deconstrucció de l'«ull esencializador de l'home blanc» per mostrar com la construcció hegemònica de la cultura occidental ha estat el producte de el poder de l'«Home» onmipotent. En la seva crítica al feminisme essencialista apareix la sàtira del "ciborg", un ésser fusionat-confós entre humà-màquina que no necessita de distincions. En el Manifest Ciborg el concepte de ciborg manifesta el rebuig als límits rígids, especialment aquells que separen el "humà" del "animal", l' "humà" de la "màquina" i el "físic" del "no-físic". Haraway escriu: "El ciborg no somia amb una comunitat que segueixi el model de la família orgànica encara que sense projecte edípic. El cyborg no reconeixeria el Jardí de l'Edèn, no està fet de fang i no pot somiar amb tornar a convertir-se en pols."

El manifest critica les nocions tradicionals del feminisme, en especial els enfocaments feministes en polítiques identitàries, per això fa servir la metàfora d'un ciborg per mobilitzar les feministes més enllà de l'gènere tradicional. Aquesta posició contra l'essencialisme (i també contra el representacionisme), les desenvolupa Haraway a partir d'algunes crítiques de la postmodernitat i en el context de la crítica a la raó centrada en el subjecte. Aquí hi ha una manifesta influència del pensament de Foucault, en destacar que l' "home", considerat com a entitat autònoma i racional que es pren com una totalitat universal, no és res més que una construcció moderna (com destaca Foucault en Les paraules i les coses, que afegeix que «no es pot dir de cap subjecte que existeixi abans de les forces històricament específiques que el constitueixen» )

Els límits que proveeixen la infraestructura de les configuracions modernes de poder i coneixement, i fan possible imaginar una demarcació entre el jo i l'altre, s'estan desdibuixant i dissolent. En el seu lloc, estan emergint nous tipus de límits fluids i imprecisos (si encara els podem anomenar límits), que trenquen els dualismes moderns entre el jo i l'altre; idealisme i materialisme; ment i cos; humà i animal. Nous i fluids límits fets possibles pel desplegament gradual de tecnologies cibernètiques en tots els àmbits. Per a Haraway el ciborg és una metàfora irònica d'allò que nosaltres, habitants d'un món postmodern, ens estem convertint. «L'Home» és mort, el repte que proposa Haraway és lluitar per un ciborg emancipat: per la fluïdesa, per l' heteromòrfic i per la confusió dels límits; per les condicions i interfícies limítrofs, i pel disseny d'objectes i formes socials postmodernes. Recurs:Donna Haraway: manifest Ciborg

Potser una altra de les versions més acusades de la concepció segons la qual es qüestiona que sigui la «dona» el "subjecte" del feminisme, sigui la teoria Queer (TQ) creada i defensada, sobretot per Judith Butler i Paul B. Preciado. Defensen que el gènere no és una identitat estable sinó un procés de performativitat que ha de ser problematitzat.

En la perspectiva de gènere que defensa Judith Butler, la identitat sexual és considerada com una opció voluntària, fluida i pluralista, un tema que en el context (TQ) rebutja les classificacions amb pretensió d'universalitat i s’interessa pels aspectes psicològics i socials.

Judith Butler

Per a Butler el gènere ja no serà l'expressió d'un ésser interior o la interpretació d'un sexe biològic que existeix abans del gènere creat. Com diu l'autora, l'estabilitat del gènere, que torna intel·ligibles els subjectes en el marc de la heteronormativitat, depèn d'una alineació entre sexe, gènere i sexualitat. Per tal de sustentar aquesta tesi Butler, recorre a la producció teòrica d'Austin i Derrida, en especial la teoria dels actes de parla i al concepte de performativitat tal com l'entenen els deconstructivistes per poder explicar els mecanismes de poder i la importància de la producció d'identitats, per part dels poders normatius. A partir de la teoria feminista i la teoria queer, Butler reflexiona sobre les normes que administren el gènere, que, vinculades a les restriccions, creen una "naturalesa" identificable de subjecte. Són els mecanismes socials i psicològics (i no la naturalesa) els qui basteixen la identitat de gènere. Ser "anòmal" (queer) és ser subjectiu, creatiu i propi, en oposició a allò straight ("normal" en anglès), considerat universal que, en realitat solament és una abstracció ideològicament construïda i realment inexistent. En realitat, segons Butler, el que no existeix és la (suposada) “normalitat”.

Les tesis de Butler han tingut una gran repercussió en el conjunt de corrents que representen una nova política com moviments afins a l'inter-sexe, a la transsexualitat, al trans-gènere i les seves complexes relacions amb la teoria feminista, en la qual ha donat peu a models feministes post-identitaris, com l'esmentat moviment Queer. (Vegeu constructivisme de gènere) Deconstruint les dones com a subjecte, s'aspira a un feminisme que no sigui fòbic contra el moviment LGBTI, que trenqui amb el binarisme i que reconegui les identitats marginals (incloses també les anomenades "noves masculinitats"). És contra aquesta versió del feminisme que apareix el Feminisme Radical Trans Excloent (TERF per les sigles en anglès),que està en contra dels moviments transsexuals que consideren que aquests interfereixen amb les dones volent usurpar el seu paper.

Hi ha una famosa crítica de Martha Nussbaum ( «The Professor of Parody» publicat l’any 1999 a la revista The New Republic) contra Judih Butler, on ataca la tesi fonamental de Butler segons la qual no només el “gènere”, sinó també el “sexe” són categories inventades, construccions socials performatives. Segons Nussbaum aquesta tesi basada en la "performativitat" és una mistificació i un engany, i fins i tot pensa que Butler (a qui considera una «feminista simbòlica») no ha entès correctament el concepte de performativitat. Creu que Butler solament proposa un joc de llenguatge que no té cap utilitat social i que solament té recorregut en facultats universitàries en les quals s'elaboren idees elitistes insignificants, inútils o vanes, purament superestructurals sense cap incidència efectiva i real. A més acusa a Butler de no voler canviar la situació de les dones i que, com tampoc no sap com fer-ho, es limita a canviar el llenguatge: canviar les paraules, però, no canvia les coses, tot i que, aparentment, ho sembla. Diu Nusbaum, «Les pensadores feministes del nou tipus simbòlic sembla que creguin que la forma de fer política feminista és emprar paraules de manera subversiva, en publicacions acadèmiques d’alta obscuritat i d’abstracció menyspreativa». I a més acusa Butler d'haver-se desvinculat completament de les necessitats reals de les dones, ja que segons Nussbaum el pensament de Butler és una simple «política verbal i simbòlica», sense cap mena de compromís públic. Butler expressa un «desinterès gairebé total per les condicions materials d’existència en profit d’una política verbal i simbòlica que tan sols te lligams molt tènues amb la situació real de les dones reals». L’abstracció apareix com el confortable refugi d'un elitisme pseudointel·lectual. «Encara que el gènere sigui fluït, encara que hi hagi trans i drags: ¿en què canvia això la situació real de les dones?» , es pregunta Nusbaum.

Quarta onada

Es comença a parlar d'una quarta onada del feminisme com una fase del feminisme que va començar cap al 2010 i es caracteritza per centrar-se en l’apoderament de les dones però molt centrada en la interseccionalitat, al mateix temps que empra de manera creativa les xarxes i internet de manera que sovint utilitzen informació, notícies i mitjans socials per col·laborar i mobilitzar-se, parlar contra els abusadors del poder. Es creen grups de compromís i suport mutu amb les altres dones que treballen juntes per aconseguir l'objectiu comú d’acabar amb la violència contra les dones. Però no solament es tracta d'això, sinó que l'element d'interseccionalitat és fonamental, ja que aquesta quarta onada analitza els sistemes de poder entrellaçats que contribueixen a l'estratificació de grups tradicionalment marginats i defensen una major representació d’aquests grups en la política i la vida social, tot defensant que la societat seria més equitativa si les polítiques i les pràctiques incorporessin les perspectives de totes les persones. Emfasitza la relació intrínseca entre el sexisme i altres formes d'opressió, com el racisme i el classisme, tot assenyalant que hi ha formes d'opressió de les dones que estan interrelacionades o interseccionen amb fets com la raça, la religió, la pobresa i el canvi climàtic. De manera que fins i tot feministes universitàries blanques no s'adonen de formes de microracisme i, fins i tot, de micromasclisme que sí que són evidents a dones marginades per la seva raça o condició social. A més de defensar les dones, les feministes de quarta onada creuen que els nois i els homes haurien de tenir oportunitats més grans d’expressar les seves emocions i sentiments lliurement.

L’interseccionalisme el va iniciar la jurista Kimberlé Crenshaw amb el seu article Desmarginalitzant la intersecció de raça i gènere: una crítica feminista de la doctrina antidiscriminatòria, la teoria feminista i les polítiques antiracistes, (Universitat de Chicago 1989) i amb la francesa Elsa Dorlin (Sexe, race, classe, pour une épistémologie de la domination (2009) i Se défendre. Une philosophie de la violence, 2017). Aquesta línia d’investigació filosòfica i de treball polític es vincula al feminisme decolonial i postcolonial: Gayatri Spivak (Can the Subaltern Speak?), Françoise Vergès (Fractures postcoloniales, 2010), Maria Lugones (Colonialidad y género, 2008), per exemple.

El feminisme, en les seves diferents formes, és considerat per la sociologia, no només una lluita per un alliberament psicològic i desemmascaradora dels rols socials assignats a cada gènere, sinó també una força poderosa de transformació social.

---

Bibliografia

• Bibliografia:Bibliografia general sobre feminisme