Simone de Beauvoir

Escriptora i filòsofa francesa, nascuda a París. Educada en una família acomodada i burgesa, en acabar els seus estudis escolars ingressa en 1925 en la Sorbona, on es llicencia amb una tesi sobre Leibniz; agregée de filosofia en 1929, coneix a Jean-Paul Sartre amb qui compartirà vida i activitats intel·lectuals, i treballa com a professora de liceu a Marsella, Rouen i París, fins a 1943. En 1944, publica el seu primer assaig filosòfic-moral, Pyrrus et Cineas sobre el tema de l'absurd i, durant la guerra, Le sang des autres, considerada una novel·la testimonio de la resistència, i Els bouches inutiles, la seva única peça de teatre. Alliberada la ciutat de París en 1944, inicia, juntament amb Sartre, una intensa activitat intel·lectual marcada pel compromís polític, tal com testifiquen els articles apareguts en la revista «Els Temps Modernes» -en la fundació de la qual participa juntament amb Sartre i Merleau-Ponty-, recollits amb el títol de L'existentialisme et la sagesse dels nations (L'existencialisme i la saviesa de les nacions) i publicats en 1948. Després de la guerra, el temps que ella mateixa anomena «període moral», després de publicar Per una moral de l'ambigüitat (1947), una ètica existencialista, inicia la redacció –interrompuda per alguns viatges a Amèrica– de la seva obra més famosa, El segon sexe (1949), obra en què analitza la condició de la dona des del punt de vista biològic, psicoanalític i marxista, i que no només li dóna popularitat i resulta un escàndol per a l'època, sinó que la converteix en la iniciadora de l'anomenada «segona ona» del feminisme a Europa, que la considera el seu text fundacional. El feminisme teòric que inicia aquesta obra culmina amb la participació activa, a partir de 1973, en els moviments d'emancipació de la dona. En 1954, rep el premi Goncourt per la seva obra Els mandarins, en la qual descriu tant la condició metafísica de l'home com la situació dels intel·lectuals d'esquerra del període de postguerra. De 1958 a 1972, en un conjunt d'obres autobiogràfiques, Memòries d'una jove formal (1958), La força de l'edat (1960), La força de les coses (1963) Una mort molt dolça (1964) i Final de comptes (1972), descriu els seus primers trenta-cinc anys de vida i les vicissituds de l'existencialisme. La seva obra La vellesa (1970) contempla l'envelliment des d'un punt de vista existencialista. En La cerimònia d'adéu (1981) es refereix als últims anys de la vida de Sartre.

En 1966 va ser nomenada, juntament amb Sartre, membre del Tribunal Russell, un tribunal internacional instituït per a investigar i avaluar els crims comesos pels americans en la guerra del Vietnam. Va criticar a l'URSS per la invasió de Txecoslovàquia, en 1968, i va participar en el maig francès.

Les idees de Simone de Beauvoir estan marcades i delimitades per la confluència i interacció de la filosofia existencialista i la consciència de la seva condició de dona. Des del punt de vista existencialista, l'home no existeix, sinó que ha de realitzar-se en cada instant com existència i com a projecte que permanentment ha de renovar-se. L'home és acció i l'objectiu de l'acció és la llibertat; la llibertat és, així, la pròpia tasca de cadascun i el mitjà de comunicar-se amb els altres. L'ètica, la moral i la política són els àmbits propis d'aquesta autorrealtzació i la realització de l'altre, que cal entendre com una reconstrucció després de la barbàrie de la guerra. En el marc d'aquest context, filosòfic i alhora de compromís, es planteja la pregunta per la condició de dona: què és ser dona? I en quin sentit és la dona l'altre? La llibertat –que és on troba l'home la raó de ser– no és, per a la dona, més que submissió i subjecció històrica a l'home; des de la perspectiva masculina, l'altre femení no és un subjecte, sinó més aviat un objecte.

En El segon sexe -la Bíblia del feminisme dels anys setanta-, Beauvoir analitza l'aspecte biològic i psicològic de la dona (la dona objecte per a la ciència); exposa el que suposa ser dona des del punt de vista de la història (la dona producte i idea històrica de la cultura masculina: «No hem nascut dones, ens han fet dones»), estudia la imatge que d'ella ha fet la literatura i traça una descripció fenomenològica de la vida de la dona (tal com l'ha pensat l'home), en les diverses fases de la seva vida, de la infància a la vellesa. Veg. text: no es neix dona.

Obres:

Obres completes, Aguilar, Madrid 1978 ss.

El segon sexe, Siglo Veinte, Buenos Aires 1968; en Obres completes, Aguilar, vol. III, 1981.

La vellesa, Edhasa, Barcelona 1989.