Estructuralisme

 En l'estudi d'aquest tema distingirem entre l'estructuralisme com a corrent metodològic contemporani, i l'estructuralisme lingüístic (que, de fet, és la base d'aquell).

En la història de la filosofia entenem per estructuralisme aquell corrent metodològic contemporani que ha marcat profundament l'orientació de les ciències socials i altres àmbits de la cultura, i que ha tingut especial importància, durant els anys seixanta i setanta del segle XX, en l'orientació de la lingüística, l'etnologia, la filosofia de la història, la crítica literària i la sociologia, i ha estat un intent de dotar a les ciències de l'home d'un mètode científic propi, diferent del de les ciències empíriques.

El nucli teòric d'aquest corrent de pensament està definit per la noció d'estructura, i sorgeix com un rebuig de les orientacions de caràcter historicista i subjectivista, alhora que s'emmarca en el context de l'estudi de l'estatus epistemològic de les ciències socials.

El concepte mateix d'estructura no està exempt d'una certa ambigüitat, ja que no sorgeix d'un únic àmbit d'estudi, i és utilitzat en camps diversos. De fet aquesta noció és usada en matemàtiques, especialment en àlgebra (per exemple: estructura de grup, homomorfisme, etc.), i és un concepte clau per al grup Bourbaki; en psicologia (relacionant-se amb el concepte de forma en la psicologia de la Gestalt); en física, lògica i biologia, on sovint és entesa com a sinònim de sistema. A més, en l'àmbit de les ciències socials aquesta noció va ser ja usada en certa manera per Marx -que en la seva anàlisi de la història i de la societat es basa en els conceptes d'infraestructura i superestructura- i per Freud -que elabora un model estructural de la personalitat i de l'inconscient a partir de les estructures del jo, el superjo i l'això. Però la noció d'estructura sobre la qual es basa l'estructuralisme en les ciències socials part fonamentalment de la noció elaborada per la lingüística de F. de Saussure. En ella, la noció d'estructura -basada en l'estudi del llenguatge com a sistema de signes-, és entesa com un tot que només pot comprendre's a partir de l'anàlisi dels seus components i de la funció que compleixen dins del tot. Aquestes estructures tenen, doncs, el caràcter d'una totalitat en la qual qualsevol modificació d'alguna de les seves relacions afecta el conjunt, ja que l'estructura mateixa està definida per les seves relacions, la seva autorregulació i les seves possibles transformacions.

En l'estudi del llenguatge, Saussure havia establert la distinció fonamental entre llengua i parla. La llengua seria un sistema de signes independents de la parla, la qual seria la utilització de la llengua efectuada pels parlants. Partint d'aquesta distinció, la semiologia (nom que proposa Saussure per a la ciència dels signes) podria concebre el conjunt del llenguatge com una estructura, l'estudi de la qual hauria d'efectuar-se de manera sincrònica, i en el qual el llenguatge apareixeria com un sistema de relacions en el qual el coneixement del sistema permetria el reconeixement dels elements. El mètode estructural en lingüística tindria com a objectiu la construcció de models abstractes capaços de donar explicació de tots els fenòmens del llenguatge, constituint-se com una àlgebra del llenguatge. A més de Saussure, lingüistes com Martinet, R. Jakobson, N. Trubetzkoi, i el cercle de Praga, i les escoles estructuralistes de Copenhaguen, la de Nova York, amb Bloomfield, entre d'altres, etc., van desenvolupar àmpliament el mètode estructuralista en la lingüística.

La descripció d'una estructura pot concebre's com la construcció d'un model abstracte de relacions i transformacions independent de les realitats concretes del seu objecte d'estudi i que, per tant, s'assembla a una realitat inconscient. D'aquesta manera, ja que l'estructura és abstracta, els seus elements concrets no tenen realment importància ni significat (per això Lévi-Strauss pot estudiar els mites sense preocupar-se del seu sentit, centrant-se només en les seves funcions dins de l'estructura social, i també per aquesta raó els estructuralistes, en general, no consideren important el subjecte humà com a instància explicativa). D'aquesta manera, en l'estructuralisme es tracta de descobrir el significat de cada realitat, no diacrònicament, és a dir, a partir de la seva història o de causes externes, sinó sincrònicament, a partir d'ella mateixa, de les relacions que mantenen entre si els elements que la componen i que, de vegades, cal buscar en la seva estructura profunda la qual no sempre es reflecteix en l'estructura superficial. Aquest mètode consisteix, doncs, a considerar qualsevol realitat humana (una llengua, una institució, una obra literària, etc.) com una totalitat estructurada i significativa, articulada en relacions estables i regides per unes lleis internes que cal buscar en la seva estructura profunda.

A partir de la seva aplicació en la lingüística, l'estructuralisme va començar a estendre's a altres ciències socials. Així, als EUA, el antropòleg B. Malinowski i el sociòleg A.R. Radcliffe-Brown van iniciar les bases de les quals sorgiria l'escola estructural-funcionalista els principals representants de la qual són T. Parsons i R.K. Merton. A França, el primer va ser l'antropòleg C. Lévi-Strauss que ho va aplicar a l'estudi de les relacions de parentiu. Després R. Barthes ho va aplicar a la crítica literària, i M. Foucault, G. Deleuze i J. Derrida a la filosofia (encara que no acceptin plenament el qualificatiu d'estructuralistes i, especialment, els dos últims siguin ja pensadors del postestructuralisme); J. Lacan, a la psicoanàlisi; L. Althusser, al marxisme; Piaget a la psicologia genètica, etc.

A títol d'exemple destacarem les tesis principals d'alguns autors estructuralistes.

Claude Lévi-Strauss

Per a Lévi-Strauss, els fenòmens socials tenen caràcter de signes (veg. citació): els sistemes de parentiu, les regles del matrimoni, les formes d'intercanvi, etc. són com una espècie de llenguatge que permet la comunicació (inconscient) entre els individus i els grups socials. Per això, Lévi-Strauss pot estendre el mètode estructuralista de la lingüística a l'antropologia cultural (veg. text). En resum, aquest mètode consisteix en:

1) observació dels fets des d'una perspectiva sincrònica;

2) consideració del conjunt dels elements integrants en les seves relacions recíproques;

3) formulació d'hipòtesis capaces de trobar les regles i transformacions d'aquesta estructura;

4) construcció d'un model de l'estructura que és, sempre, una estructura profunda i inconscient per als membres de la comunitat estudiada.

D'aquesta manera la lingüística actua com un model en un doble sentit: d'una banda, ofereix un model de tractament metodològic rigorós de fets socials i culturals i, d'altra banda, permet tractar aquests fenòmens com a sistemes de comunicació.

J. Lacan, inspirant-se tant en Lévi-Strauss com en Jakobson, fa una reinterpretació de la psicoanàlisi de Freud, i concep l'inconscient com una estructura lingüística. El llenguatge és la condició de l'inconscient i, alhora, aquest té estructura de llenguatge.

Michel Foucault

Foucault va aplicar l'estructuralisme a l'estudi del saber. Però, ja que s'oposa a tota forma de historicisme, no ho estudia des de la perspectiva de la història, sinó des d'una arqueologia. Formula el concepte d'episteme, que en ell substitueix al concepte d'estructura, per desvetllar les diferents formes de manifestar-se el saber en el conjunt de relacions que es donen en una època determinada entre les ciències. D'aquesta manera pot traçar el camp epistemològic en el qual es desenvolupen les ciències i les tècniques (veg. text).

Com a conseqüència de la seva posició antihistoricista i de la mateixa noció d'estructura, l'estructuralisme és una forma d'antihumanisme metodològic que proclama la «mort de l'home».

De fet, els estructuralistes sostenen que ni la lingüística, ni l'etnologia, ni la psicoanàlisi parlen ja de l'home mateix, sinó de la llengua, les estructures del parentiu i de l'inconscient. El subjecte (particular) ha estat expulsat de la ciència, que tracta d'estructures (universals). Per això, Lévi-Strauss proclamava de forma provocadora que «la fi última de les ciències humanes no és constituir a l'home, sinó dissoldre-ho» (veg. text). En l'estructura -assenyala Lévi-Strauss-, les regles no estan en els elements, sinó que aquests depenen d'aquelles, que són supraindividuales i no conscients. Aquestes regles inconscients, que són bàsicament les mateixes per a tots, són les que imposen formes als continguts. Per aquesta raó Ricoeur ha assenyalat que l'estructuralisme de Lévi-Strauss apareix com una espècie de kantisme sense subjecte transcendental. En l'estructuralisme el cogito cartesià queda diluït en el si de les estructures inconscients, i el jo se sosté sobre les estructures col·lectives del llenguatge.

La constitució d'estructuralisme com a corrent metodològic es va efectuar principalment a França, en oberta pugna amb el corrent existencialista representat per Sartre (en el Pensament salvatge Lévi-Strauss polemitza directament amb aquest autor), i amb totes les formes de pensament historicista, inclòs el marxisme (amb l'excepció d'Althusser i uns altres que van intentar una revisió estructuralista del pensament de Marx, i van distingir entre un primer Marx, humanista i historicista, i un segon Marx científic que hauria abandonat les seves primeres posicions). En el si d'aquesta pugna, l'estructuralisme va ser acusat, especialment pel mateix Sartre, per Gurvitch, Lefebvre, etc. de constituir-se en una mera ideologia formalista que conduïa a posicions conservaduristes.

Veure estructuralisme en lingüística.