Neoplatonisme

 Conjunt de doctrines i escoles de renovació del pensament de Plató interpretat especialment des d'una perspectiva religiosa. Els inicis d'aquest moviment es troben ja en algunes de les concepcions platòniques desenvolupades pels immediats successors de Plató, Espeusip (que identifica la idea de Bé amb l'U) i Xenòcrates (que considerava les idees com nombres), però realment es va començar a gestar en el pensament del platonisme mitjà, i especialment d'Ammoni Saccas (S. II), alhora que es va barrejar amb influències neopitagóricas i amb les procedents del pensament de Filó d'Alexandria. Del platonisme mitjà va adoptar la interpretació de les idees platòniques com a arquetips continguts en la ment divina, del neopitagorisme va adoptar la doctrina dels nombres i la seva procedència de l'Un, mentre que de Filó va adoptar la seva doctrina del λόγος λόγος i la introducció d'ens intermedis entre Déu i el món. El neoplatonisme també manifesta influències d'alguns aspectes de l'aristotelisme i de l'estoïcisme. El conjunt d'aquest moviment ha d'entendre's en el marc del sincretisme religiós dels primers segles de nostra era, raó per la qual també es troben en ell elements procedents de diverses creences religioses.

Plotí

Tanmateix, es deu fonamentalment a Plotí la gran síntesi neoplatònica, que va elaborar un vast sistema que va originar l'última gran escola de pensament filosòfic pagà de l'antiguitat. Per això, el terme neoplatonisme s'usa generalment per designar el sistema de Plotí i els seus deixebles. (En l'article dedicat a Plotí es fa una exposició de la seva doctrina, raó per la qual aquí ens limitem a donar unes característiques de les tesis neoplatòniques més generals).

En general, el pensament neoplatònic es presenta com una forma de redescobrir les veritats fonamentals de l'autèntica filosofia que, en tant que és concebuda com a recerca de la veritat, s'identifica amb una manera de vida i amb l'autèntica religió. El camí d'aquest descobriment s'efectua a través d'un procés de introspecció en el qual s'interpreta la teoria platònica de les idees i la idea de bé des d'una perspectiva religiosa. Així, seguint els passos dels platònics de l'Acadèmia Mitjana, els neoplatònics van identificar el Bé o l'Un amb Déu, i van considerar les idees no com una realitat externa al món físic, sinó com els arquetips de la «ment» divina. ja que, segons Plató, el coneixement suposa l'aprehensió de les idees, des de la perspectiva neoplatònica que considera aquestes idees com a arquetips divins, el coneixement serà una espècie de coneixement en Déu. Tanmateix, això no ens permet el coneixement de la divinitat en si mateixa que, d'aquesta manera, apareix com a incognoscible i inefable. Això és així perquè Déu, en la mesura en què és Absolut, manca de tota determinació particular. Aquesta tesi influirà decisivament en la mística i en la teologia posterior, especialment en l'anomenada teologia negativa (veg. text).

Segons la concepció cosmològico-religiosa neoplatònica, el conjunt de l'existent procedeix de Déu, que al seu torn origina les hipòstasi divines. La primera és l'Un, del que procedeix la segona hipòstasi: el Nous o Intel·lecte. Al seu torn, l'Ànima del món és la tercera hipòstasi que procedeix del Nous i engendra les diverses ànimes individuals, en un ple i continu procés de degradació. (Aquestes tres hipòstasis divines seran interpretades pel cristianisme com la Trinitat divina). A diferència del creacionisme jueu i cristià, aquest procés de generació de tot quant existeix és entès com emanació. D'aquesta manera, mentre el creacionisme considera a Déu com absolutament transcendent i separat del creat, l'emanatisme neoplatònic manté el continu entre l'Un i la matèria informe, en una jerarquia d'éssers que formen aquesta gradació sense salts, una gran cadena del ser. Per això, s'ha dit algunes vegades que el neoplatonisme és una forma de panteisme.

D'altra banda, l'home, entitat dual composta de cos i ànima, mitjançant el replegament d'aquesta sobre si mateixa, pot apropar-se a la divinitat. Així, a través d'un procés d'interiorització o introspecció, l'home pot aconseguir l'èxtasi místic que l'uneix a Déu. En aquest procés ascendent hi ha quatre graus de perfecció:

1) La pràctica del bé i de la virtut, per la qual l'home s'allibera de les passions.

2) La contemplació del bell, que permet el gradual procés de passar de la bellesa sensorial a la bellesa incorpòria. L'amor per la bellesa és una manifestació de l'intel·ligible en el sensible, o manifestació de l'intel·ligible en la mera corporeïtat. Aquest procés de contemplació del bell l'entén Plotí en sentit dialèctic platònic, i permet conduir-nos al tercer nivell:

3) el coneixement del veritable, que és la funció de la filosofia, a la qual es concep no com un saber sinó com una forma de vida que ha de permetre contemplar les idees en si.

4) Aquests graus culminen en una quart i privilegiat grau de perfecció: el goig de l'èxtasi, que implica l'anul·lació de la pròpia personalitat i la fusió amb l'Un-Déu (veg. text).

A més de Plotí i del seu deixeble Porfiri (editor de les Ennèades, del seu mestre), el moviment neoplatònic va tenir nombrosos i importants representants fins al segle V , i solen distingir-se en el seu si diverses escoles. D'entre elles, destaquem:

- l'escola siríaca, amb Jàmblic;

- l'escola de Pèrgam, de la qual va formar part l'emperador Julià l'apóstata;

- l'escola d'Atenes, amb Simplici, Damasci i Procle;

- l'escola llatina, amb Calcidi, Macrobi i Boeci.

Posteriorment, el neoplatonisme va seguir exercint la seva influència a través de diversos autors cristians, especialment per mitjà de Sant Agustí, i del Pseudo-Dionís Areopagita (qui al seu torn va influir decisivament en Escot Eríugena), que van marcar de forma molt important la filosofia medieval, tant la cristiana com la musulmana i la jueva, sent molt important la seva influència sobre Avicenna, Algatzell i Avicebró.

Durant el Renaixement, i a causa de la gran influència exercida pel neoplatonisme, la filosofia de Plató va ser interpretada moltes vegades a través d'aquest corrent, de manera que molts autors «platònics» renaixentistes van ser, en realitat, neoplatònics. És el cas del Mestre Eckhart, de Nicolau de Cusa, de Giordano Bruno i de Marsilio Ficino. Ja més recentment, també poden rastrejar-se les seves influències en autors com Schleiermacher, Schelling, Bergson i, en general, sobre diversos filòsofs intuïcionistes.