Teologia negativa

La teologia oposada a un coneixement racional de Déu i que sosté que l'únic coneixement sobre Déu és el que s'obté per via de la negació dels «noms divins». Segons Climent d'Alexandria (ca. 140/150-215), No «coneixem el que és, sinó el que no és» (Stromateis, V, 71,3). L'expressió, no obstant això, és de Dionís Pseudo-Areopagita, o Pseudo-Dionís, autor del Corpus Dionysiacum, conjunt d'obres redactades entre finals del s. V i començaments del VI; en De divinis nominibus [Sobre els noms de Déu] desenvolupa el concepte de la «teologia negativa» (apophatiké theologia), a partir de dues idees fonamentals: la de «negació» (ouk) i la de «super» (hyper). ja que Déu és essencialment inintel·ligible, l'única cosa que podem comprendre d'ell és la negació del sentit de les perfeccions finites, atribuint-les a un ésser en grau superlatiu de perfecció, no intel·ligible per la ment humana; Déu és, per això, «superininteligible» (hyperagnostos). La teologia negativa apunta cap a un coneixement místic de Déu, com a únic possible, i es distingeix de la via més tradicional de la teologia cristiana, que admet un coneixement racional per mitjà de l'abstracció i de l'analogia.

Joan Escot Eriúgena, en la seva obra Periphýseon, propugna també la mateixa via negativa del coneixement de la naturalesa de Déu i sosté que les afirmacions de la Sagrada Escriptura sobre aquest tema no són sinó metafòriques.

També Maimònides, un dels principals representants de la filosofia jueva, es mostra poc inclinat a admetre algun coneixement positiu dels atributs divins, a excepció de la definició aristotèlica de Déu com a «pensament del pensament».