Diferència entre revisions de la pàgina «Emergentisme»
De Wikisofia
(Hi ha 5 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 2: | Línia 2: | ||
<small>(del llatí ''emergere'',sorgir, néixer)</small> | <small>(del llatí ''emergere'',sorgir, néixer)</small> | ||
− | Es refereix a aquells processos o propietats d'un sistema que no es poden reduir a les simples propietats que els constitueixen | + | Es refereix a aquells processos o propietats d'un sistema que no es poden reduir a les simples propietats que els constitueixen. En aquest sentit s'oposa al [[reduccionisme]], però generalment també s'oposa al [[dualisme]]. En qualsevol cas no s'ha d'entendre l'''emergència'' com l'aparició de quelcom que ja estava prèviament ''submergit'' (per fer un joc de paraules en què l'emergència sembla ser com un submarí). Justament és ben al contrari, ja que les propietats emergents apareixen com a autèntica novetat. |
− | Inicialment s'aplicava aquest terme a l'explicació filosòfico-biològica dins el context de la pugna entre els [[Vitalisme|vitalistes]] i els [[Mecanicisme|mecanicistes]] que es va desenvolupar a finals del segle XIX i començaments del XX. A diferència dels vitalistes, que sovint apel·laven a una força vital o [[élan vital]] que explicaria, des d'una perspectiva dualista, la vida de manera sobrenatural, i a diferència dels mecanicistes que pensaven que els fenòmens vitals són [[Reduccionisme|reductibles]] a explicacions físico-químiques, alguns autors de cultura anglosaxona com C. Lloyd Morgan i [[Autor:Alexander, Samuel|Samuel Alexander]], entre d'altres, defensaven que la [[vida|vida]] s'explicaria com un fenomen que apareix (''emergeix'') d'improvís. Suposaven que la vida no pot explicar-se simplement com un conjunt de característiques físico-químiques que evolucionen gradualment, sinó que pensaven que és tanta la diferència que existeix entre el viu i l'inert, que la vida –deien– no pot ser sinó resultat d'un salt qualitatiu, que es manifesta en un conjunt de [[propietats emergents - resultants|propietats emergents]], ja que el tot, creien, és més que la suma de les seves parts. La conseqüència final d'aquest plantejament és que el fenomen vital | + | Inicialment s'aplicava aquest terme a l'explicació filosòfico-biològica dins el context de la pugna entre els [[Vitalisme|vitalistes]] i els [[Mecanicisme|mecanicistes]] que es va desenvolupar a finals del segle XIX i començaments del XX. A diferència dels vitalistes, que sovint apel·laven a una força vital o [[élan vital]] que explicaria, des d'una perspectiva dualista, la vida de manera sobrenatural, i a diferència dels mecanicistes que pensaven que els fenòmens vitals són [[Reduccionisme|reductibles]] a explicacions físico-químiques, alguns autors de cultura anglosaxona com C. Lloyd Morgan i [[Autor:Alexander, Samuel|Samuel Alexander]], entre d'altres, defensaven que la [[vida|vida]] s'explicaria com un fenomen que apareix (''emergeix'') d'improvís. Suposaven que la vida no pot explicar-se simplement com un conjunt de característiques físico-químiques que evolucionen gradualment, sinó que pensaven que és tanta la diferència que existeix entre el viu i l'inert, que la vida –deien– no pot ser sinó resultat d'un salt qualitatiu, que es manifesta en un conjunt de [[propietats emergents - resultants|propietats emergents]], ja que el tot, creien, és més que la suma de les seves parts. La conseqüència final d'aquest plantejament és que el fenomen vital era considerat, per aquests primers emergentistes, un fenomen [[biologia, filosofia de la|biològic]] i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament físic-químic. No obstant això, no defensaven cap posició de tipus dualista ni reivindicaven cap forma d'explicació no natural, sinó que sustentaven una combinació de naturalisme i antireduccionisme. |
[[Autor:Broad, Charlie Dunbar|Charlie Dumbar Broad]] considera que una estructura determinada és emergent si, i solament si, no es pot deduir del coneixement més complet possible de les propietats dels seus compostos , tant si els prenem un per un o integrats en sistemes diferents de l'estructura esmentada. Per a molts defensors de l'emergentisme com a forma d'explicació dels fenòmens vitals, la seva característica final més notable seria la [[consciència|consciència]], ja que també consideren les propietats mentals com a emergents. | [[Autor:Broad, Charlie Dunbar|Charlie Dumbar Broad]] considera que una estructura determinada és emergent si, i solament si, no es pot deduir del coneixement més complet possible de les propietats dels seus compostos , tant si els prenem un per un o integrats en sistemes diferents de l'estructura esmentada. Per a molts defensors de l'emergentisme com a forma d'explicació dels fenòmens vitals, la seva característica final més notable seria la [[consciència|consciència]], ja que també consideren les propietats mentals com a emergents. | ||
− | La posició emergentista de principis del segle XX va anar sent abandonada ja que els nous descobriments científics, tant en l'àmbit de la física (especialment de la mecànica quàntica), com en la biologia ( | + | La posició emergentista de principis del segle XX va anar sent abandonada, ja que els nous descobriments científics, tant en l'àmbit de la física (especialment de la mecànica quàntica), com en la biologia (el descobriment de l'àcid desoxiribonucleic i de l'ADN), en cosmologia i en química, indicaven que la vida podia ser entesa (des d'una perspectiva reduccionista) a partir dels seus components materials i de les relacions entre aquests. |
Posteriorment, en la reflexió sobre les relacions [[ment - cos, relació|ment-cos]] alguns filòsofs defensen una nova variant de l'emergentisme en sostenir que els fenòmens [[mental|mentals]] són emergents respecte de l'organització biològica. D'entre aquests autors, que defensen un [[materialisme emergentista|materialisme emergentista]] destaquen [[Autor:Bunge, Mario|M. Bunge]] ([[Recurs:Bunge: el materialisme emergentista|veg. text]]), [[Autor:Sellars, Wilfrid|W. Sellars]], [[Autor:Bertalanffy, Ludwig von|L. Bertalanffy]] i [[Autor:Searle, John|J. Searle]]. ([[Recurs:Searle: el problema ment-cos|Veg. text de Searle]]). | Posteriorment, en la reflexió sobre les relacions [[ment - cos, relació|ment-cos]] alguns filòsofs defensen una nova variant de l'emergentisme en sostenir que els fenòmens [[mental|mentals]] són emergents respecte de l'organització biològica. D'entre aquests autors, que defensen un [[materialisme emergentista|materialisme emergentista]] destaquen [[Autor:Bunge, Mario|M. Bunge]] ([[Recurs:Bunge: el materialisme emergentista|veg. text]]), [[Autor:Sellars, Wilfrid|W. Sellars]], [[Autor:Bertalanffy, Ludwig von|L. Bertalanffy]] i [[Autor:Searle, John|J. Searle]]. ([[Recurs:Searle: el problema ment-cos|Veg. text de Searle]]). | ||
+ | Un dels exemples d'emergentisme que s'ha posat sovint és el de les transicions de fase, o més clàssic encara (des dels inicis de l'emergentisme), l'aparició, ''emergència'', del caràcter líquid de l'aigua (i també la seva cristal·lització) en unir-se en la seva molècula els àtoms d'hidrogen i d'oxigen, que, per separats, són gasos (i no són cristalls). La propietat de ser líquida es mostrava així, com un exemple de propietat emergent. D'aquests exemples bàsics inicials s'ha passat a considerar l'emergència a partir de sistemes [[Caos, teoria del|complexos]]. En aquest cas afirmar que de la complexitat emergeixen propietats noves vol dir que adquirir propietats mitjançant l'organització de formes inèdites, és la manera en què la natura es fa més complexa. Implica abandonar qualsevol perspectiva [[Teleologia|teleològica]] i [[Determinisme|determinista]] i acceptar l'aparició d'autèntica novetat. | ||
+ | |||
+ | Així, emergència i [[Evolució|evolució]] són sinònims, quan deixem de pensar en l'evolució com el desplegament d'un algoritme determinista. El "reduccionisme avariciós" (l'expressió és de [[Autor:Dennett , Daniel|Daniel Dennet]]) és un deliri racionalista incapaç d'entendre la autèntica aparició de la novetat.<ref>Curiosament, tot i que des d'una perspectiva de tipus vitalista, [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]] destacava aquesta irreductible novetat pròpia de l'evolució</ref> Si en les transicions de fase que donen lloc a noves formes d'organització, les seves propietats no estaven lògicament implicades per les propietats de les seves parts, sinó que depenen d'una forma original de organitzar-se, parlem de propietats emergents. Així, per exemple, la ment no emergeix del cervell ni el cervell de la ment. Els organismes mentals emergeixen a partir d'organismes previs que no tenien aquesta propietat. | ||
+ | |||
+ | De vegades s'ha comparat l'emergentisme amb l'[[Epifenomenalisme o epifenomenisme|epifenomenalisme]], i fins i tot alguns autors, com Jaegwon Kim<ref>''Making Sense of Emergence'' (1999)</ref>, consideren l'emergentisme com una forma d'epifenomenalisme. | ||
+ | |||
+ | |||
+ | |||
+ | |||
+ | Vegeu també [[autopoiètic]], [[reduccionisme|reduccionisme]], [[dualisme|dualisme]], [[paral·lelisme psicofísic|paral·lelisme psicofísic]], [[materialisme emergentista|materialisme emergentista]], [[superveniència]], [[Propietats_emergents_-_resultants.|propietats emergents-resultants]]. | ||
− | |||
{{Etiqueta | {{Etiqueta |
Revisió de 22:57, 24 juny 2020
(del llatí emergere,sorgir, néixer)
Es refereix a aquells processos o propietats d'un sistema que no es poden reduir a les simples propietats que els constitueixen. En aquest sentit s'oposa al reduccionisme, però generalment també s'oposa al dualisme. En qualsevol cas no s'ha d'entendre l'emergència com l'aparició de quelcom que ja estava prèviament submergit (per fer un joc de paraules en què l'emergència sembla ser com un submarí). Justament és ben al contrari, ja que les propietats emergents apareixen com a autèntica novetat.
Inicialment s'aplicava aquest terme a l'explicació filosòfico-biològica dins el context de la pugna entre els vitalistes i els mecanicistes que es va desenvolupar a finals del segle XIX i començaments del XX. A diferència dels vitalistes, que sovint apel·laven a una força vital o élan vital que explicaria, des d'una perspectiva dualista, la vida de manera sobrenatural, i a diferència dels mecanicistes que pensaven que els fenòmens vitals són reductibles a explicacions físico-químiques, alguns autors de cultura anglosaxona com C. Lloyd Morgan i Samuel Alexander, entre d'altres, defensaven que la vida s'explicaria com un fenomen que apareix (emergeix) d'improvís. Suposaven que la vida no pot explicar-se simplement com un conjunt de característiques físico-químiques que evolucionen gradualment, sinó que pensaven que és tanta la diferència que existeix entre el viu i l'inert, que la vida –deien– no pot ser sinó resultat d'un salt qualitatiu, que es manifesta en un conjunt de propietats emergents, ja que el tot, creien, és més que la suma de les seves parts. La conseqüència final d'aquest plantejament és que el fenomen vital era considerat, per aquests primers emergentistes, un fenomen biològic i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament físic-químic. No obstant això, no defensaven cap posició de tipus dualista ni reivindicaven cap forma d'explicació no natural, sinó que sustentaven una combinació de naturalisme i antireduccionisme.
Charlie Dumbar Broad considera que una estructura determinada és emergent si, i solament si, no es pot deduir del coneixement més complet possible de les propietats dels seus compostos , tant si els prenem un per un o integrats en sistemes diferents de l'estructura esmentada. Per a molts defensors de l'emergentisme com a forma d'explicació dels fenòmens vitals, la seva característica final més notable seria la consciència, ja que també consideren les propietats mentals com a emergents.
La posició emergentista de principis del segle XX va anar sent abandonada, ja que els nous descobriments científics, tant en l'àmbit de la física (especialment de la mecànica quàntica), com en la biologia (el descobriment de l'àcid desoxiribonucleic i de l'ADN), en cosmologia i en química, indicaven que la vida podia ser entesa (des d'una perspectiva reduccionista) a partir dels seus components materials i de les relacions entre aquests.
Posteriorment, en la reflexió sobre les relacions ment-cos alguns filòsofs defensen una nova variant de l'emergentisme en sostenir que els fenòmens mentals són emergents respecte de l'organització biològica. D'entre aquests autors, que defensen un materialisme emergentista destaquen M. Bunge (veg. text), W. Sellars, L. Bertalanffy i J. Searle. (Veg. text de Searle).
Un dels exemples d'emergentisme que s'ha posat sovint és el de les transicions de fase, o més clàssic encara (des dels inicis de l'emergentisme), l'aparició, emergència, del caràcter líquid de l'aigua (i també la seva cristal·lització) en unir-se en la seva molècula els àtoms d'hidrogen i d'oxigen, que, per separats, són gasos (i no són cristalls). La propietat de ser líquida es mostrava així, com un exemple de propietat emergent. D'aquests exemples bàsics inicials s'ha passat a considerar l'emergència a partir de sistemes complexos. En aquest cas afirmar que de la complexitat emergeixen propietats noves vol dir que adquirir propietats mitjançant l'organització de formes inèdites, és la manera en què la natura es fa més complexa. Implica abandonar qualsevol perspectiva teleològica i determinista i acceptar l'aparició d'autèntica novetat.
Així, emergència i evolució són sinònims, quan deixem de pensar en l'evolució com el desplegament d'un algoritme determinista. El "reduccionisme avariciós" (l'expressió és de Daniel Dennet) és un deliri racionalista incapaç d'entendre la autèntica aparició de la novetat.[1] Si en les transicions de fase que donen lloc a noves formes d'organització, les seves propietats no estaven lògicament implicades per les propietats de les seves parts, sinó que depenen d'una forma original de organitzar-se, parlem de propietats emergents. Així, per exemple, la ment no emergeix del cervell ni el cervell de la ment. Els organismes mentals emergeixen a partir d'organismes previs que no tenien aquesta propietat.
De vegades s'ha comparat l'emergentisme amb l'epifenomenalisme, i fins i tot alguns autors, com Jaegwon Kim[2], consideren l'emergentisme com una forma d'epifenomenalisme.
Vegeu també autopoiètic, reduccionisme, dualisme, paral·lelisme psicofísic, materialisme emergentista, superveniència, propietats emergents-resultants.