Filosofia de la tècnica

La reflexió filosòfica sobre la tècnica no ha estat tradicionalment molt abundant. És cert que des de la Grècia antiga fins a l'actualitat, la filosofia –i fins i tot certs mites prefilosòfics (com el de Prometeu)– han tractat la qüestió de la tècnica, però gairebé sempre d'una manera marginal. Una visió en certa manera altiva de la filosofia respecte a la tècnica –considerada com a activitat menor– ha propiciat tal marginació. Així es comprèn que el terme «filosofia de la tècnica» sigui bastant recent: apareix per primera vegada en l'obra d'Ernst Kapp (Filosofia de la tècnica, 1877), aparició que ha d'interpretar-se com a paral·lela al procés pel qual la tècnica ocupa un destacat lloc en la societat contemporània.

Com a resum del recorregut filosòfic sobre la tècnica, pot seguir-se l'esquema de Carl Mitcham. (Veg. Ormiston, Gale, From Artifact to Habitat: Studies in the Critical Engagement of Technology, Lehigh. Univ. Press, 1990. Inclou l'estudi de Carl Mitcham «Tres formas de ser-con la tecnología». Hi ha traducció castellana d'aquest article a la revista «Anthropos», núm. 94/95, Barcelona 1989. Vegeu també ¿Qué es la filosofía de la tecnología? Anthropos, Barcelona 1979).

Mitcham distingeix tres etapes:

• 1) l'escepticisme antic;

• 2) l'optimisme del Renaixement i la Il·lustració;

• 3) l'ambigüitat o desassossec romàntics.

L'actitud escèptica antiga es recolza en la repetida opinió filosòfica que distingeix entre un coneixement veritable (episteme) i un saber empíric (techne). La preeminència de l'activitat contemplativa (theoria) enfront de les ocupacions tècniques és una altra manera de subratllar aquesta distància insalvable entre la tècnica i la filosofia. Al costat d'aquesta valoració de principi, l'actitud antiga mostra a més la seva desconfiança cap als poders tècnics, en entendre que representen una extralimitació de la condició natural. Així, la tècnica seria una expressió de la desconfiança cap a la naturalesa; seria la recerca de la satisfacció de necessitats vanes que envileixen a l'ésser humà i l'aparten del transcendent; o alimentarien una seducció per objectes d'entitat degradada (l'objecte tècnic, o sigui l'artefacte, es considera de menor entitat que l'objecte natural).

Tal actitud es perllonga en l'edat mitjana amb la consideració d'arrel cristiana sobre la vanitat del coneixement tècnic i del poder terrenal enfront de l'objectiu veritable de la salvació. En general, doncs, l'escepticisme antic i premoderno menysprea el valor del saber i l'activitat tècnica. Aquesta actitud alimenta, d'altra banda, l'anomenat mite teoricista, mite segons el qual es valora la superioritat de la teoria i s'interpreta la gènesi de les ciències i de les tècniques sempre com a derivades d'un saber teòric previ, sense valorar el substrat empíric. Exemples d'aquest menyspreu són fins i tot les actituds mantingudes per alguns personatges amb la doble condició de científics i tècnics: Arquimedes (s. III aC), però també més recentment el físic H.A. Lorentz (1853-1928), es van negar a deixar constància escrita dels seus treballs tècnics (el primer com a hàbil constructor de tota classe d'artefactes mecànics, el segon com a director dels treballs en dics i rescloses a Holanda).

El Renaixement i la Il·lustració veuen l'aparició de l'actitud optimista cap a la tècnica. Aquest optimisme està formulat molt nítidament per Francis Bacon (1561-1626). L'esperit baconià presideix la moderna atenció a la tècnica, i antecedeix des del punt de les idees el que es complirà des del punt de vista dels fets amb la Revolució industrial. L'exaltació de la vida activa enfront de la vida contemplativa, de la praxi enfront de la theoria, condueixen a aquesta reivindicació de la tècnica. En últim terme, es tracta de promoure la idea de l'home com a amo de la naturalesa –fins i tot com a creador al costat de Déu–, i per a aquest destí el domini tècnic és necessari. Serveix a aquesta nova actitud una visió basada en un pragmatisme epistemològic, en la primacia dels mètodes inductius, en una concepció que subratlla igual entitat ontològica per als objectes naturals i per als objectes tècnics. És més: la naturalesa és reconduïda al model tècnic; d'aquesta manera la màquina es converteix en la gran metàfora que presideix la concepció de la pròpia naturalesa. La substitució de la idea del homo sapiens per la del homo faber seria una indicació paral·lela a la d'aquesta transformació centrada en la primacia de la màquina, fins al punt que el mateix home serà concebut com a màquina (així en l'obra de La Mettrie, L'home màquina, 1748; veure home màquina).

L'home està cridat, doncs, a promoure els coneixements i les aplicacions tècniques. L'optimisme il·lustrat entén que en aquesta activitat es compleix el designi humà, i la Revolució industrial serà la seva conseqüència. S'inverteix així la percepció respecte a la inferioritat de la tècnica. Aquesta nova sensibilitat és molt visible en l'Enciclopèdia de d'Alembert i els seus col·legues: basti recordar el seu títol complet, Diccionari raonat de les ciències, de les arts i oficis.

A la victòria efectiva de la ciència i de la tècnica gràcies a la Revolució industrial li succeeix la crítica romàntica. La reacció romàntica es revolta contra el reduccionisme mecanicista emfatitzant una concepció de tipus orgànic; i ataca el prevalgut de la racionalitat apel·lant als valors de la imaginació i el sentiment. D'altra banda, els efectes de la Revolució industrial ja es deixen sentir en forma de misèria social. D'aquí el desassossec representat per la reacció romàntica: el que l'optimisme il·lustrat havia ignorat, és a dir els temes dels límits de la tècnica i dels seus efectes perversos, surt a la llum. Com a exemple d'aquesta percepció problemàtica de les extralimitacions del poder humà gràcies a la tècnica pot citar-se una famosa obra de Mary Shelley (Frankenstein o el modern Prometeu, 1818).

No obstant això, la crítica romàntica és ambigua. Ja Rousseau (en el seu Discurs sobre els efectes morals de les arts i les ciències, 1750) criticava la concepció dels enciclopedistes, però alhora lloava els conceptes de Bacon. I és que el romanticisme és una crítica de l'optimisme tècnic, és una reacció contra la ciència i la tècnica modernes, però els seus ideals (l'autorrealtzació humana, la fusió orgànica amb la naturalesa, la concepció de l'home com a creador) pertanyen a la mateixa matriu que va il·luminar la moderna tècnica i la seva valoració positiva.

Contemporàniament, aquestes tres actituds (escepticisme antic, optimisme il·lustrat, desassossec romàntic) encara són perceptibles. Però a més d'aquestes influències, ha de ressenyar-se el naixement i desenvolupament d'una específica filosofia de la tècnica, o d'un específic discurs filosòfic sobre la tècnica. Aquesta filosofia de la tècnica inclou l'esmentada obra fundacional de Kapp (1877) i altres similars posteriors, que conformarien una de les tres tradicions de l'actual filosofia de la tècnica, l'anomenada corrent enginyeril. Aquesta consisteix en una anàlisi més aviat internalista de les condicions, factors, mètodes i finalitats del desenvolupament tecnològic. La seva intenció és clarament laudatòria i optimista. La segona tradició és bàsicament crítica o externalista. En aquest corrent crític ha de citar-se a Ortega (Meditació de la tècnica, 1939) i a Heidegger (La pregunta per la tècnica, 1954), les contribucions de la qual s'orienten a esclarir el fonament últim del designi tècnic. Una tercera tradició es basa fonamentalment en la crítica social i històrica del paper de la tecnologia, que sovint implica una crítica del paper de la tecnologia com a instrument emprat per les esferes del poder polític, i té com a representants autors com Jacques Ellull, Lewis Munford, Günther Anders, L. Winner, J.Habermas, etc.

José Ortega y Gasset

Ortega y Gasset va abordar el problema de la tècnica des d'una perspectiva antropològica, assenyalant que gràcies a la relació que s'estableix entre l'home i la tècnica es pot descobrir la veritable i autèntica constitució de l'ésser humà, ja que la vida de l'home, a diferència dels altres animals, no coincideix amb les seves meres necessitats orgàniques. La tècnica no és una mera prolongació de l'organisme humà, la qual cosa pressuposa una concepció de la tècnica com a adaptació de l'home a la naturalesa, sinó que, més aviat al contrari, la tècnica mostra la capacitat humana d'adaptar la naturalesa a les necessitats de l'home. Per això, l'acció tècnica solament és possible quan ja s'han satisfet les necessitats biològiques bàsiques. Llavors, l'activitat humana pot desenvolupar-se per a superar el mer «estar» i aconseguir el «benestar». (Veg. text)

M. Heidegger

Heidegger ha elaborat una filosofia de la tècnica des de la perspectiva peculiar de la seva epistemologia, partint de la seva concepció de la veritat (aletheia) com desocultament. Des d'aquest enfocament Heidegger destaca la prioritat ontològica de la tècnica sobre la ciència, ja que el desenvolupament d'aquesta, especialment de la complexa ciència contemporània, solament és possible a partir dels desenvolupaments tècnics. Però tant la ciència com la tècnica pròpies del món occidental són el fruit de l'oblit del ser, i arrenquen del gir que Plató va instaurar en la seva concepció de la veritat. Des de llavors l'home occidental ha deixat d'escoltar a l'ésser (amb l'excepció de Hölderlin) per a dedicar-se a ensenyorir-se de l'ens. La tècnica és el resultat d'aquest oblit del ser que ha conduït a l'home a deixar-se atrapar per les coses, la qual cosa ha provocat una concepció del món com un objecte que ha de ser explotat i dominat. En aquest sentit, diu Heidegger, la tècnica és la plena culminació de la metafísica basada en l'esmentat oblit de l'ésser. (Veg. text de Heideger sobre la tècnica), i veure també el text següent: Heidegger sobre el desgast de l'ens a la llunyania de l'ésser

Per a Heidegger l'essència de la tècnica radica en el "dispositiu" (Gestell). "Gestell" en alemany significa xassís, estructura d'emplaçament d'alguna cosa. Però Heidegger no escriu Gestell, sinó Ge-stell, que fa referència al participi present del ver stellen, que és gestellt. Stellen significa "col·locar", "disposar", per això Ge-stellen es tradueix per "dispositiu", o millor, Ge-stell es tradueix per "dis-positiu", que fa referència a disposar, col·locar en un ordre o situació. El "dispositiu" no és un mecanisme, ni una sèrie de mecanismes. Els mecanismes són el resultat dels "dispositiu" en tant que "dis-posat" amb anterioritat a ells. El "dispositiu" no és una certa disposició dels ens, sinó que és quelcom que "dis-posa" al ser humà mateix. Si l'essència de la tècnica és el "dispositiu" i el que possibilita tota dis-posició, és una posició, és a dir, la del ser, llavors ell és el que fonamenta tant la possibilitat del desocultament present en la tècnica com en la veritat.

La qüestió de la tècnica engloba l'anàlisi de com l'època moderna es caracteritza per una consideració de l'ens en la qual el que es preval és l'estructura a priori que el nostre enteniment anticipa (im-posició o dis-posició, Ge-stell) en ell, convertint-se, doncs, la realitat en alguna cosa així com una extensió del Jo i no en alguna cosa donada a la donació de la qual corresponem, sinó com alguna cosa que ha de ser dominada pel cognoscent. Això succeeix com a conseqüència de veure en l'anàlisi filosòfica de l'estructura a priori del nostre coneixement la seva resposta definitiva i no, com va mostrar Ser i temps, un intent de formulació de la qüestió de l'ésser. (Veg. text: la pregunta per la tècnica). Per altra part, la qüestió referent a la tècnica es pot considerar com el punt de partida de la filosofia política que es troba inserida en l'obra de Heidegger. Posteriorment també es va ampliar amb la qüestió respecte del dispositiu (Ge-stell), de la quaternitat (Geviert) i de la serenitat (Gelassenheit) com la manera heideggeriana d'ebfrontar-se al domini tècnic. Les diferents qüestions que Heidegger ha considerat amb el tema de la tècnica no són una problemàtica addicional qualsevulla, sinó que es tracta d'aquella "única pregunta" que Heidegger ha situat en la decisiva dimensió del preguntar, que és alhora tant filosòfica com política. Una pregunta que abasta la pregunta per l'ésser, la qüestió per la veritat del ser, per l'àmbit de les diferents formes de ser i es converteix d'aquesta manera en la qüestió respecte del món com l'esquema constitutiu d'aquesta veritat.

Finalment cal citar la crítica desenvolupada per altres autors, basada en una revisió social i històrica del desenvolupament tecnològic. Així, Lewis Mumford destaca la inexistent pretesa neutralitat de la tècnica i de la ciència, i assenyala les connexions entre aquesta, el poder, els interessos de les classes dominants i la ideologia. (Vegeu: Técnica y Civilización,Alianza, Madrid 1971; El mito de la máquina, EMECE, Buenos Aires, 1969; «Técnicas autoritarias y democráticas», en M. Kranzberg y W. Davemport (eds.) Tecnología y cultura, Gustavo Gili, Barcelona 1978).

Jacques Ellul centra la seva investigació en els canvis introduïts per la tècnica en altres àmbits, com són la producció de noves condicions psicològiques i polítiques, la qual cosa suggereix que l'acció tècnica, en la mesura en què es basa en determinats valors possibles, condueix a diferents formes de ser en el món, raó per la qual, com deia Mumford, no és neutral en si mateixa (El siglo XX y la técnica, Labor, Barcelona 1960). (Veg. text). En una direcció semblant es mouen les investigacions de L. Winner, que insisteix en les relacions entre tècnica i política (La ballena y el reactor, Gedisa, Barcelona 1987) i de J. Habermas (J. Habermas, Ciencia y técnica como ideología, Tecnos, Madrid 1984). (Veg. text).

Des de les Éditions de l'Encyclopédie des Nuisances, (editorial francesa fundada el 1991) , es publiquen diveres obres relacionades amb la filosofia de la tècnica, amb una orientació que posa en qüestió la idea de progrés industrial, assenyalant el perjudicis que causa, i mantenint, doncs, una visió de crítica social. Aquesta editorial, fundada a París per Jaime Semprún, va sostenir, dunrant un cert temps, tesis semblants a les de la Internacional Situacionista i va publicar alguns textos de Guy Debord (abans de 1987). També shi han publicat textos d'autors com Walter Benjamin, Lewis Munford, Jacquell Ellul, Jean-Marc Mandosio, Günther Anders, i altres.

Gilbert Simondon

Un altre dels autors que han reflexionat especialemnt en l'àmbit de la filosofia de la tècnica és el filòsof francès Gilbert Simondon (1924-1989) (que va exercir força influència en autors com G. Deleuze, H. Marcuse, J. Baudrillard o Bernard Stiegler, entre d'altres), que reflexiona especialment sobre els objectes tècnics. Relaciona els objectes tècnics a partir del clàssic concepte d'individuació, que, no obstant això, modifica completament. De fet, concep la individuació a partir de les nocions de forma i d'informació, i entén aquesta darrera com quelcom que és immaterial però que posseeix propietats estructurants, que permet reunir a éssers vius en general, éssers humans i éssers artificials en un mateix grup.

Per Simondon no hi ha pròpiament un principi d'individuació (com es pensava en la filosofia anterior), sinó un procés d'individuació, i també, per altra part, el pensament que intenta copsar aital procés s'individualitza al mateix temps. En comptes de relacions entre essències, de les quals parlava la filosofia anterior, cal veure éssers en una contínua conversió vers el pla individual, ja que aquesta individuació suposa una gradació: que es desplega des del món físic, el món viu, el món col·lectiu, el món col·lectiu humà i el món psíquic. En el món físic, la individuació succeeix poques vegades (per exemple, un cristall). En canvi en el món viu la matèria manifesta una dinàmica interna que la fa individuar-se i fa aparèixer la noció d'interioritat. En l'àmbit del col·lectiu apareix la transindividualitat que en el cas humà interacciona amb la interioritat, de manera que interioritat i transindividualitat es manifesten en l'àmbit psíquic. L'activitat humana, per altra part, fa proliferar la matèria a través d'objectes i sistemes tècnics (que Simondon anomena procés de concretització). Simondon, en contra dels prejudicis humanistes presenta l'autonomia dels sistemes tècnics com a quelcom positiu, ja que la relació home-màquina supera un tipus de transducció (transformacions d'uns tipus de senyals en unes altres) i permet relacionar el que és actual amb el virtual.

Veg. textos de Simondon

---

Vegeu, en general,recull de textos sobre filosofia de la tècnica

---

Veg. Automació